 |
| En Sau de Treviac, dibuixat per en Ricard Dilmé (2019) |
Avui volem compartir amb vosaltres dos articles que en Ricard Dilmé, autor de còmics de Santa Coloma de Farners, va publicar en el seu blog Serrallonga 1640 després d'haver llegit els meus relats situats en el meu món de Pirènia i protagonitzats per en Sau de Treviac "El fermall del rei elf" i "La ira dels déus". A més, en Ricard em va fer un altre present encara més especial que els dos articles tant elogiosos que va escriure: va dibuixar per primer cop en Sau de Treviac! És una il·lustració meravellosa, magnífica, fantàstica, i recull l'atmosfera i l'esperit dels relats i del món de Pirènia. I no m'estranya, perquè en Ricard, en els seus articles, ha deixat escrits exactament l'esperit i les influències que he tingut a l'hora de crear aquest món i de crear les històries que s'hi esdevenen. Va, som-hi, llegiu-los i gaudiu-los! I us presento en Sau de Treviac!
1. Fèlix Rabassa: fantasia d'estar per casa
He
llegit els relats “El fermall del rei Elf” (“Començar de zero i altres
narracions”. Recull de relats del II Premi Guillem de Belibasta de
narrativa breu d’aventures a la natura. Edicions Salòria, 2016) i “La
ira dels déus” (“L’hòstia consagrada i 10 contes més”. Recull de relats
del XX Premi Víctor Mora de narrativa breu. Ed. Fundacio Víctor Mora.
L’Escala, 2018) dels quals és autor el bon amic Fèlix Rabassa.
I us els ben recomano.
Pot semblar que definir-los com a “fantasia d’estar per casa” és en sentit despectiu? No, res més allunyat de la meva voluntat. Utilitzo aquesta frase feta catalana com a un veritable i sincer elogi.
He llegit en Fèlix blasmar (en el seu bloc) la manca d’una literatura fantàstica catalana d’estil Tolkien que acabi atrapant l’exèrcit de lectors que aquesta te al nostre país. Lluny però de quedar-se en la queixa , ell hi posa remei escrivint els seus propis relats. I això és de mèrit.
Jo no soc soldat de l’exèrcit de lectors de la literatura fantàstica , però és un gènere a qui tinc molt respecte per dues coses: per història i per paisatge.
M’explico. Per història atès que m’agrada la medieval i m’agraden autors de còmic de referència com François Bourgeon, qui amb la seva seva trilogia “Els companys del crepuscle” ja va demostrar que no hi havia frontera entre la fantasia i l’Edat Mitjana. El relat de fantasia català, doncs, existeix. Jo mateix vaig arribar a dibuixar els anys vuitanta el còmic “Llegenda” (publicat a la revista RESSÒ) en que relligava història medieval de Santa Coloma amb pura fantasia de bruixots i dimonis.
I per paisatge perquè caminant pel nostre país m’ha semblat descobrir en moltes ocasions paisatges veritablement fantàstics. He trobat espais tan singulars i espectaculars (verds intensos, muntanyes vertiginoses, fondalades obagues menjades per la malesa, castells roquissers ...) que he pensat que no calia anar a Nova Zelanda (país que tenim tots en la ment gràcies a les pel·lícules de Peter Jackson), doncs “Aquest racó, aquest boci de territori, és la nostra Terra Mitjana”.
En Fèlix Rabassa exerceix de bon aprenent de bruixot o deixeble de Jaume Fuster (l’autor que va ubicar la seva fantasia èpica als Països Catalans) . Potser sense ser tan explícit en les localitzacions inspiradores, cosa que crec és un mèrit , atès que ens convida encara més a jugar a trobar llocs de referència o simplement a imaginar-los, sentint-los ben prop nostre.
Aquesta sensació d’història i paisatge, propers en el territori , llunyans en el temps, sempre fantàstics, l’he sentit de nou llegint els dos relats.
Per això dic en format d’elogi que en Fèlix Rabassa ha creat i ens ha portat a la nostra fantasia, ens ha portat la fantasia èpica sense necessitat de sortir de casa nostra.
I us els ben recomano.
Pot semblar que definir-los com a “fantasia d’estar per casa” és en sentit despectiu? No, res més allunyat de la meva voluntat. Utilitzo aquesta frase feta catalana com a un veritable i sincer elogi.
He llegit en Fèlix blasmar (en el seu bloc) la manca d’una literatura fantàstica catalana d’estil Tolkien que acabi atrapant l’exèrcit de lectors que aquesta te al nostre país. Lluny però de quedar-se en la queixa , ell hi posa remei escrivint els seus propis relats. I això és de mèrit.
Jo no soc soldat de l’exèrcit de lectors de la literatura fantàstica , però és un gènere a qui tinc molt respecte per dues coses: per història i per paisatge.
M’explico. Per història atès que m’agrada la medieval i m’agraden autors de còmic de referència com François Bourgeon, qui amb la seva seva trilogia “Els companys del crepuscle” ja va demostrar que no hi havia frontera entre la fantasia i l’Edat Mitjana. El relat de fantasia català, doncs, existeix. Jo mateix vaig arribar a dibuixar els anys vuitanta el còmic “Llegenda” (publicat a la revista RESSÒ) en que relligava història medieval de Santa Coloma amb pura fantasia de bruixots i dimonis.
I per paisatge perquè caminant pel nostre país m’ha semblat descobrir en moltes ocasions paisatges veritablement fantàstics. He trobat espais tan singulars i espectaculars (verds intensos, muntanyes vertiginoses, fondalades obagues menjades per la malesa, castells roquissers ...) que he pensat que no calia anar a Nova Zelanda (país que tenim tots en la ment gràcies a les pel·lícules de Peter Jackson), doncs “Aquest racó, aquest boci de territori, és la nostra Terra Mitjana”.
En Fèlix Rabassa exerceix de bon aprenent de bruixot o deixeble de Jaume Fuster (l’autor que va ubicar la seva fantasia èpica als Països Catalans) . Potser sense ser tan explícit en les localitzacions inspiradores, cosa que crec és un mèrit , atès que ens convida encara més a jugar a trobar llocs de referència o simplement a imaginar-los, sentint-los ben prop nostre.
Aquesta sensació d’història i paisatge, propers en el territori , llunyans en el temps, sempre fantàstics, l’he sentit de nou llegint els dos relats.
Per això dic en format d’elogi que en Fèlix Rabassa ha creat i ens ha portat a la nostra fantasia, ens ha portat la fantasia èpica sense necessitat de sortir de casa nostra.
2. Els relats de Sau de Treviac
“El
fermall del rei Elf” és el primer relat publicat per Fèlix Rabassa i
protagonitzat per Sau de Treviac, un caçaire , membre de la Cofradia del
Drac del reialme de Cairàs. Amb això ja tenim prou per a situar el
relat en un món imaginari de fantasia.
L’autor el presenta ja d’entrada, compost de reialmes i terres salvatges, per on deambulen homes i bèsties, reis i bruixes.
L’autor condueix el protagonista a la recerca d’un fermall de gran valor que ha estat robat i el porta a lluitar contra éssers malèfics i també a ser ajudat per bondadosos éssers de la natura , en escenaris terrorífics.
El relat és simple i episòdic (per força ho ha de ser en narrativa curta) i ens presenta un món fantàstic dominat per l’eterna lluita del bé contra el mal. Simple, però efectiu.
Dues coses m’han encantat del relat.
La primera és el bondadós Janot, el gegant del bosc que ajuda el protagonista. Ell representa la puresa i la fortalesa de la natura, enfront del mal que representen altres elements. Aquest concepte de posar en valor el respecte a la naturalesa que ens envolta, tan necessari en els nostres temps.
I la segona és la sensació de proximitat de les coses. En Fèlix crea el seu món fictici a partir d’algunes referències reals i conegudes que ens porten a sentir que aquesta és la nostra fantasia. Els simiots en són un exemple, ésser mitològics dels nostres boscos, descrits per Joan Amades entre d’altres. La barretina que vesteixen els homes com a part de la indumentària... I també el territori.
Un sol detall, l’existència del Reialme de Fenollet, ja m’ha situat el món de fantasia ideat per en Fèlix no gaire lluny de casa nostra i he viatjat de manera instantània a la Fenolleda i els seus abruptes paisatges que molt bé haurien pogut estar transitats per Sau de Treviac o als boscos frondosos de Sournià, que molt bé haurien pogut ser la llar del gegant Janot.
“La ira dels déus” és el segon dels relats publicats de Sau de Treviac.
Si en el primer hi transitaven els ésser fantàstics que ens evocaven l’univers de Tolkien , però ubicats a casa nostra, en la segona el relat es torna més pausat i “medieval”. La pura fantasia es difumina i deixa pas a un relat que evoca directament a la persecució dels càtars en terres occitanes.
L’autor el presenta ja d’entrada, compost de reialmes i terres salvatges, per on deambulen homes i bèsties, reis i bruixes.
L’autor condueix el protagonista a la recerca d’un fermall de gran valor que ha estat robat i el porta a lluitar contra éssers malèfics i també a ser ajudat per bondadosos éssers de la natura , en escenaris terrorífics.
El relat és simple i episòdic (per força ho ha de ser en narrativa curta) i ens presenta un món fantàstic dominat per l’eterna lluita del bé contra el mal. Simple, però efectiu.
Dues coses m’han encantat del relat.
La primera és el bondadós Janot, el gegant del bosc que ajuda el protagonista. Ell representa la puresa i la fortalesa de la natura, enfront del mal que representen altres elements. Aquest concepte de posar en valor el respecte a la naturalesa que ens envolta, tan necessari en els nostres temps.
I la segona és la sensació de proximitat de les coses. En Fèlix crea el seu món fictici a partir d’algunes referències reals i conegudes que ens porten a sentir que aquesta és la nostra fantasia. Els simiots en són un exemple, ésser mitològics dels nostres boscos, descrits per Joan Amades entre d’altres. La barretina que vesteixen els homes com a part de la indumentària... I també el territori.
Un sol detall, l’existència del Reialme de Fenollet, ja m’ha situat el món de fantasia ideat per en Fèlix no gaire lluny de casa nostra i he viatjat de manera instantània a la Fenolleda i els seus abruptes paisatges que molt bé haurien pogut estar transitats per Sau de Treviac o als boscos frondosos de Sournià, que molt bé haurien pogut ser la llar del gegant Janot.
“La ira dels déus” és el segon dels relats publicats de Sau de Treviac.
Si en el primer hi transitaven els ésser fantàstics que ens evocaven l’univers de Tolkien , però ubicats a casa nostra, en la segona el relat es torna més pausat i “medieval”. La pura fantasia es difumina i deixa pas a un relat que evoca directament a la persecució dels càtars en terres occitanes.
En
Sau de Treviac es troba embolicat, en terres del comtat de Croia, en la
defensa de les creences de la gent del país que estan essent
fiscalitzades per sacerdots i guerrers de la Vera Fe, una religió que es
vol imposar a totes les terres conegudes.
En Fèlix sembla transposar en el seu món fantàstic la inquisitorial vinguda dels dominicans que va obrir les portes de l’infern en terres occitanes.
La història real (en Fèlix Rabassa és historiador) penetra en l’argument fantàstic i hi podem reconèixer terribles episodis del nostre passat (el malaurat l’extermini càtar i la imposició d’una sola religió). Lliçons no apreses per l’home.
I així com el relat se’ns torna més real , també ho fa el paisatge i l’espai, amb l’acció que podria tenir lloc en qualsevol comarca occitana guardada per un dels altius castells de frontera.
Per no fer esment al dialecte de la gent de les terres de Croia , de ressonàncies occitanes prou clares.
En definitiva, els relats de Sau de Treviac ens fan transitar per aventures i terres fantàstiques, però que ens són enormement properes. L’autor fa la seva aportació (amb un estil de lectura àgil i amb escriptura ben formada) a la creació d’un corpus de fantasia èpica català i aconsegueix transportar-nos al món que ha creat, el qual com ell pretenia ens queda totalment proper i ens el sentim propi.
En Fèlix sembla transposar en el seu món fantàstic la inquisitorial vinguda dels dominicans que va obrir les portes de l’infern en terres occitanes.
La història real (en Fèlix Rabassa és historiador) penetra en l’argument fantàstic i hi podem reconèixer terribles episodis del nostre passat (el malaurat l’extermini càtar i la imposició d’una sola religió). Lliçons no apreses per l’home.
I així com el relat se’ns torna més real , també ho fa el paisatge i l’espai, amb l’acció que podria tenir lloc en qualsevol comarca occitana guardada per un dels altius castells de frontera.
Per no fer esment al dialecte de la gent de les terres de Croia , de ressonàncies occitanes prou clares.
En definitiva, els relats de Sau de Treviac ens fan transitar per aventures i terres fantàstiques, però que ens són enormement properes. L’autor fa la seva aportació (amb un estil de lectura àgil i amb escriptura ben formada) a la creació d’un corpus de fantasia èpica català i aconsegueix transportar-nos al món que ha creat, el qual com ell pretenia ens queda totalment proper i ens el sentim propi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada