“Pàtria”: èpica i fantasia medieval catalanes

La màgia i la mística paganes són presents a Pàtria

Fa molts anys que penso que el cinema català necessita creure molt més en ell mateix. Al cinema català, igual que al país, li mancava atreviment. Fins ara són ben poques les produccions cinematogràfiques o televisives en llengua catalana que hagin triat els gèneres èpic, d’aventures i fantàstic. Me’n recordo del “Capità Escalaborns” de fa molts anys, de principis de la dècada de 1990, i me’n recordo de la sèrie de TV3 “Arnau”, sobre la llegenda del comte Arnau, i me’n recordo també de la minisèrie “Serrallonga”, molt digna (llàstima del marcadíssim accent castellà del protagonista, que no donava credibilitat a un personatge que representava que era un pagès català de les Guilleries del segle XVII). Però a part d’aquestes produccions esmentades, poca cosa més.

“Pàtria. La llegenda dels nou barons de la fama”, del director Joan-Frank Charansonnet ens ensenya que amb passió, treball, entrega i sobretot atreviment, el cinema català es pot posar al nivell de qualsevol cinematografia d’un país europeu de les dimensions de Catalunya. Aquest film també ens ensenya que al nostre país i a la nostra cultura catalana tenim una història, unes llegendes i uns paisatges increïbles, que poden inspirar grans històries èpiques. La història d’Otger Cataló no té res a envejar a la del rei Artur, a la del Cid Campeador, o a la de Joana d’Arc, per exemple. “Pàtria” ens mostra que els catalans també tenim mites fundacionals arrelats a la nostra terra com qualsevol país del nostre voltant.

Miquel Sitjar és Otger Cataló

Dit això, centrem-nos en la història que ens explica el film. Al segle XV el monjo Climent de Vallcebre, acompanyat de l’Aran, un jove que ha afillat, arriba al monestir de Sant Llorenç de Bagà, al Berguedà. Malalt, vol passar la recta final de la seva vida en un entorn d’estudi i contemplació i acompanyat de bona gent, entre els quals el seu vell amic, l’abat Ponç. Al monestir hi ha el jove monjo Pere Tomic, que instruirà l’Aran en la història i l’escriptura i posarà per escrit la història d’Otger Cataló, que Climent de Vallcebre li explicarà. Otger Cataló és un cavaller de l’altra banda dels Pirineus arribat al territori que després s’anomenarà Catalunya. A la nostra terra Otger lluitarà contra els sarraïns que la ocupen, serà ferit en una contesa i, després de recuperar-se de les seves greus ferides, convocarà amb el seu corn màgic els principals cavallers del país, els nou barons de la fama, per alliberar-lo del jou sarraí.

El cartell del film.

En primer lloc, vull parlar de la gran interpretació dels actors principals del film. En Boris Ruiz, fent de Climent de Vallcebre, fa una interpretació senzillament sublim. Aquest home és un actor de primera categoria. No m’estranya que fos nominat a millor actor al Festival Internacional de Cinema de Niça, en el qual “Pàtria” participà (i guanyà) en la categoria de millor film de parla no anglesa. El que sí que m’estranya és que no fos ell el guanyador en la seva categoria. El seu somriure bonhomiós i murri, la seva tristesa joiosament resignada davant del fet que el seu pas per aquest món s’està acabant i el seu paper de narrador de la història... tot plegat fan de la seva interpretació un dels grans valors de “Pàtria”. L’actor mallorquí Miquel Gelabert en el seu paper d’abat Ponç posa tota la seva experiència i la seva bona feina en una interpretació també excel·lent. Els joves actors que interpreten l’Aran i en Pere Tomic (l'Oriol Curriu, un noi molt simpàtic amb el qual vam poder parlar després de la preestrena de Barcelona) ens mostren que tenen un gran futur en aquesta professió. Llàstima que els nou barons de la fama no tinguessin un paper més llarg en el film, perquè amb més minuts podrien haver demostrat la seva bona interpretació. I també vull fer menció d’un actor amb accent de les terres de Ponent que feia el paper d’inquisidor a punt de cremar dues bruixes. Vaig creure molt en la veracitat del personatge gràcies a la gran interpretació de l’actor. I finalment Otger, interpretat per Miquel Sitjar, un personatge coratjós, abnegat, vehement i dur com el ferro de la seva espasa. Una gran interpretació la seva, també. Molt més física que la dels altres personatges principals, cosa que no amaga les emocions que ens transmet en diversos passatges del film.

El film té grans moments:

-El jurament dels nou barons i Otger, per exemple, que fa posar la carn de gallina, que ens emociona.

-El moment de curació d’Otger, amb una dona d’aigua o una fada que el cuida dins la seva cova, amb el gos gànguil i el corn màgic de la llegenda. L’aparició de la fada, la qual parla una llengua antiga (la llengua ibera?) ens connecta amb les llegendes paganes, precristianes, del nostre país, amb la natura i els nostres mites més ancestrals. Per això algun personatge del film veurà pecaminós i contrari a la fe cristiana el relat de Climent de Vallcebre.

-La vida quotidiana dels monjos i les monges en els monestirs.

-Imatges èpiques en escenaris naturals grandiosos de les muntanyes i dels castells del nostre país.

-Les escenes de batalles, que tot i el baix pressupost del film (uns 250.000 euros), han quedat molt bé, amb la participació de la gent d’Alma Cubrae, especialistes en recreacions de caràcter medieval.

En el meu cas haig de dir que he vist el film dues vegades, el dia de la preestrena al Cineclub Aribau i el dia de l’estrena a Lloret de Mar. Aquests dos visionats m’han permès de valorar i apreciar molt millor i amb molta més calma una sèrie de detalls a diversos nivells (de la història, de la imatge, interpretatius) que en el primer visionat no vaig copsar del tot.

Per tot això, Cròniques de Neopàtria us recomana que aneu al cinema a veure “Pàtria”. Gaudireu d’una bona estona, de cinema d’aventures i èpic, basat en el ric patrimoni històric, llegendari i mític del nostre país.