dilluns, 5 de febrer de 2018

“Ulls de gat mesquer”, de Joan Barceló i Cullerés

Avui us volem presentar una raresa, per l’obra en si mateixa i per com de complicat que és ara mateix d’aconseguir-ne un exemplar.



“Ulls de gat mesquer” és una obra de literatura juvenil fantàstica, de l’escriptor de Menàrguens Joan Barceló i Cullerés. L’autor, nascut en aquesta vila de la Noguera l’any 1955 i mort a Barcelona l’any 1985, en una edat molt jove, els 25 anys, era poeta i dibuixant i, a més, conreava la novel·la.

Aquesta novel·la, publicada l’any 1979 per l’editorial La Galera a la seva col·lecció de novel·la juvenil Els Grumets de la Galera, narra les aventures de n’Eloïm, un jove de família de jueus (suposadament) conversos que viu a la Catalunya del Barroc, en ple segle XVI, a la vila imaginària de Vacalforges, que l’hem de situar a la vora de Lleida. Un dia d’hivern, n’Eloïm  era al camp amb el seu avi, i allí matà un gat mesquer d’un cop de roc llançat amb habilitat amb la seva fona. Més endavant n’Eloïm se n’assabenta que el seu pare, en Jonàs Cortès, ha estat denunciat amb l’acusació de practicar el judaisme i ha estat detingut pel Sant Ofici i dut a Lleida. Aquest és el començament de la novel·la, en la qual hi apareixen altres personatges, com en Banga, un noi d’una colla de bandolers una mica més gran que n’Eloïm que es troba pel camí de Lleida, mentre va a veure què pot fer per alliberar el seu pare. La bruixa Andraixa i els seus set gats mesquers (un dels quals és el que ha mort n’Eloïm), el bandoler Ullgran i n’Audal són altres personatges destacats de la història.
Una de les il·lustracions de Jordi Bulbena

La novel·la es presenta com la reescriptura de la llegenda dels ulls de gat mesquer, que es troba en un manuscrit conservat “en una biblioteca rural deixada de la mà de Déu”.

N’havia sentit parlar molt bé d’aquesta novel·la i, certament, la seva lectura, molt ràpida (116 pàgines amb moltes il·lustracions), m’ha estat mot plaent. El llibre desprèn màgia i fantasia per tots els cantons. Per començar pel model de llengua de l’autor, amb una prosa moderna, trencadora i alhora genuïna, plena de detalls i colorista. Moltes frases són pura màgia i emoció. Per exemple, al començament de tot del llibre diu: “L’hivern jugava a fer fred. S’havia acompanyat d’una boira calmosa i primeta que se’t ficava a les clivelles de la pell i et punxava els pensaments”. Les il·lustracions de l’obra, de Jordi Bulbena, també desprenen aquesta màgia de la qual parlem, i estimulen la imaginació del lector (deixem clar que encara que estem parlant d’una novel·la juvenil pot ser llegida per públic de totes les edats). La història és plena de màgia, tal com hem dit, amb una bruixa, encantaments, un astròleg i follets (els “màgics habitants de la boscúria”)... i els ulls de gat mesquer. Per cert, a la història no hi manquen, fins i tot, referències cannàbiques que no us passaran desapercebudes.


I què més us en puc dir d’aquest llibre deliciós? Que el llegiu! Que feu mans i mànigues per trobar-lo. L’haureu de cercar per internet perquè és una obra malauradament descatalogada, la reedició de la qual és urgent (quantes grans obres de la nostra literatura s’haurien de reeditar amb urgència?). Gaudiu-la sense presses, assaborint-ne cada frase, cada paraula, cada lletra, perquè és una novel·la que s’ha de llegir a poc a poc, degustant-ne tots els petits detalls, aturant-nos a cada petit fragment, rellegint-lo, si cal, per absorbir-ne la seva màgica essència. Llegiu-lo, llegiu-lo, llegiu-lo i que els ulls de gat mesquer us acompanyin per sempre!



dimecres, 24 de gener de 2018

Adéu a Ursula K. LeGuin

Ahir, dimarts 23 de gener de 2018, va morir Ursula K. LeGuin, una de les més grans escriptores de fantasia de la història. I perquè ho va ser? Doncs en bona part perquè traslladà les inquietuds socials que commovien la societat nord-americana de les dècades de 1960 i 1970 a la novel·la fantàstica i de ciència-ficció. Per exemple, a la tercera novel·la de la seva saga de Terramar, “La costa més llunyana”, publicada l’any 1972, hi apareix la problemàtica dels drogoaddictes en un moment que el món occidental vivia una revolució psicotròpica.

Ursula K. LeGuin, nascuda a Berkeley (Califòrnia, EEUU) el 1929, aportà a la literatura fantàstica i de ciència-ficció una mirada femenina i feminista ben primerenca, de manera que en fou una de les pioneres.

Ha guanyat diversos premis literaris molt prestigiosos com l’Hugo o el Nebula.

En llengua catalana, a més dels quatre primers llibres de la saga de Terramar (“Un mag deTerramar”·, “Les tombes d’Atuan”, "La costa més llunyana" i “Tehanu”, editades en català per Edhasa), els tres primers dels quals hem ressenyat en aquest blog, podem gaudir d’altres llibres d’aquesta immensa escriptora, com “El món de Rocannon” (Editorial Bromera) i “La mà esquerra de la foscor” (Pleniluni), de la saga d’Ekumen; altres novel·les seves publicades en català són “Molt lluny de qualsevol altre lloc” (La Magrana), “Els desposseïts” (Calaméo)...

Cròniques de Neopàtria us convida a llegir qualsevol d’aquestes novel·les traduïdes al català. Podem parlar amb propietat de la saga de Terramar, la ressenya dels tres primers llibres de la qual podeu llegir en aquest blog.

LeGuin sempre va defensar que una obra literària és una obra d’art, d’art amb majúscules, i va ser sempre molt crítica amb els manaires  de les grans editorials que mercadegen amb els llibres, amb els voltors que, sense estimar la literatura, sense valorar l’art i fins i tot menyspreant-lo, s’han volgut aprofitar de l’esforç dels creadors, dels escriptors. LeGuin denuncià com el capitalisme salvatge s’estava apropiant de la literatura nord-americana i com la indústria editorial era cada cop més deshumanitzada i buida de valors, i com els escriptors han de malviure perquè el capitalisme els pren injustament una bona part dels beneficis del seu treball.

I com a conclusió d’aquest article vull reproduir un fragment del discurs que aquesta escriptora honesta va pronunciar quan va rebre la Medalla per la Contribució a les Lletres Americanes, durant els National Book Awards de l’any 2014. El text complet el podeu trobar en aquesta entrada del blog. Na LeGuin diu això:


He tingut una llarga i bona carrera. En bona companyia. I ara, quan arriba al final, de debò que no vull veure la literatura dels Estats Units traïda i malbaratada. Els que vivim d’escriure i publicar volem, i hauríem d’exigir una part justa dels guanys. Però el nom de la nostra bonica recompensa no és “benefici”. El seu nom és “llibertat”.