diumenge, 19 de març de 2017

“Gil, el pagès de Ham”, de J. R. R. Tolkien



El cert és que era estrany que un gran seguidor de l’obra de Tolkien com jo encara no hagués llegit aquesta novel·la curta (o relat llarg?) del Mestre i Creador de la fantasia èpica contemporània. He de ser sincer, el fet que aquesta història fos adreçada a un públic juvenil i fins i tot infantil me n’allunyava. Però un bon dia em vaig decidir a llegir-la i vet aquí que m’ha agradat. Cal dir-ho, la literatura del Mestre Tolkien mai no ens decebrà. I, un cop decidit, em vaig posar a cercar-lo. És un llibre descatalogat i difícil de trobar. El vaig cercar a les llibreries Gigamesh i Chronos de Barcelona i en aquell moment no el tenien, tampoc. I aleshores em vaig posar a cercar-lo per internet, fins que el vaig trobar a la llibreria La Retrobada (quin nom més encertat!) del Poble Nou de Barcelona.

L’edició que tinc és de la col·lecció Clàssics Moderns d’Edhasa (1988), que en el seu moment també va publicar “El Silmaríl·lion”. La traducció és de Carles Llorach (sota la supervisió del mestre Francesc Parcerisas, traductor per antonomàsia de Tolkien al català) i les il·lustracions d’inspiració medieval són de Pauline Baynes.

El llibre va ser publicat originalment en anglès l’any 1949 quan el mestre Tolkien feia dotze anys que havia publicat “El Hòbbit” i paral·lelament al seu procés d’escriptura de “El Senyor dels Anells”, que es publicà el 1954.

Il·lustració de Pauline Baynes
La història (el presumpte títol original de la qual és “L’ascens i les aventures meravelloses del pagès en Gil, Senyor de l’Amansit, Comte de Cal Llangardaix i Rei del Regne Petit”) s’esdevé en una Gran Bretanya posterior al temps de la dominació romana i anterior al temps del Rei Artús. El protagonista és en Gil, un pagès de Ham, un vilatge del Regne Petit. En la història hi apareix un gegant que ve del salvatge Nord de l’illa i també hi trobarem un drac anomenat Crisòfilax que, en un moment donat, decideix atacar i saquejar Ham. En Gil serà l’(anti)heroi d’aquesta història, al costat del seu gos Garm.

El relat (o la novel·la) té evidents paral·lelismes amb “El Hòbbit” i amb certs aspectes de “El Senyor dels Anells”. En Gil és un antiheroi, una mica com en Bilbo o en Frodo de “El Hòbbit” i de “El Senyor dels Anells”, que es troba en una situació que no desitjava i de la qual mira de sortir-se’n com pot. El Regne Petit em recorda la Comarca, un territori on la gent hi viu relativament en pau, sense estretors de cap mena i amb la innocència de qui pot viure sense gaires temences. Hi trobem un drac i un tresor, com a “El Hòbbit”. També hi trobem un moliner malintencionat, com a “El Senyor dels Anells”. I la terra, el país de la història semblen trets de la Terra Mitjana, tot i que en el prefaci ens els situïn geogràficament i temporalment d’aquesta faisó:

Il·lustració de Pauline Baynes
“Els esdeveniments aquí relatats els hem de situar en algun moment durant aquells anys llarguíssims, potser després dels dies del rei Coel, però abans d’Artús o de l’Heptarquia anglesa; i n’és llur escenari la vall del Tàmesi, amb una incursió al nord-est, cap als límits del País de Gal·les. / La capital del Regne Petit es trobava, evidentment, on és l’actual, a l’extrem sud-est, però els seus confins són vagues. Sembla que cap a l’oest, Tàmesi amunt, mai no va arribar gaire lluny, ni tampoc no ho va fer més al nord d’Otmoor; i els seus límits a l’est són dubtosos”.

Sembla que Tolkien es basà en els pagesos de l’Anglaterra central per crear els hòbbits i l’ambient de la comarca.

Els dibuixos de Pauline Baynes ens ajuden encara més a submergir-nos en aquest món medievalitzant que ens recorda tant a la Terra Mitjana i que ens transporta a aquesta Anglaterra de fantasia amb dracs i gegants (i gossos que parlen!).

Si us agrada Tolkien “Gil, el pagès de Ham” us farà xalar!



dimecres, 8 de març de 2017

“Tirant lo Blanch”, de Joanot Martorell , versió de Josep Vicent Miralles i il·lustracions de Paula Bonet



Portada del llibre.

En aquest post de Cròniques de Neopàtria us vull parlar d’una novel·la que no és de fantasia èpica, tot i que forma part d'un gènere literari semblant. Es tracta del “Tirant lo Blanch” de l’escriptor valencià Joanot Martorell, en una versió moderna que acaba d’ésser publicada. I perquè en vull parlar a Cròniques? Doncs perquè el Tirant és una novel·la cavalleresca, un gènere del qual n’ha begut a pleret la literatura fantàstica contemporània. Tots sabem que la fantasia èpica es nodreix dels ambients medievals i el Tirant no n’és pas una excepció. I més endavant donaré més raons que justifiquen que n’hagi fet la ressenya en un blog de fantasia èpica. 


L’editorial valenciana Llibres de la Drassana ha tingut el gran encert de revisitar la més gran de les novel·les de la literatura catalana i europea medievals, el Tirant. I ho ha fet versionant-lo de forma resumida, en llenguatge modern i segons la norma valenciana de la llengua catalana. La versió ha anat a càrrec del periodista i escriptor Josep-Vicent Miralles i amb les magnífiques il·lustracions de l’artista de Vila-Real Paula Bonet.



Imatge treta de l'Instagram de Paula Bonet
El Tirant és una novel·la escrita pel cavaller i escriptor valencià Joanot Martorell la segona meitat del segle XV, una de les fites de la literatura cavalleresca europea. La novel·la narra les aventures militars, cavalleresques i amoroses de Tirant lo Blanch, un cavaller bretó que viu fets d’armes a Anglaterra, Sicília, l’Imperi Bizantí i el nord d’Àfrica. Els experts en literatura diuen que Martorell es basà en la vida de Roger de Flor, l’aventurer calabrès que serví els monarques catalans a finals del segle XIII i principis del XIV i que guià l’expedició dels almogàvers a l’Imperi Bizantí. I de ben segur que Roger d’Adià, l’heroi de les Cròniques del Món Conegut de l’escriptor barceloní Jaume Fuster, la trilogia de fantasia èpica per excel·lència de la literatura catalana, també pren com a model el Tirant literari i fins i tot el Roger de Flor històric.


El Tirant pot ésser considerat una novel·la fantàstica? Fa de mal dir. És ben cert que no hi apareixen elements màgics, però l’ambientació cavalleresca i medieval i la geografia semifantàstica del món del Tirant són dues raons de pes que fan que, almenys per a mi, aquesta sigui una novel·la de fantasia històrica. Per exemple, en el món del Tirant hi ha regnes reals amb ciutats que no hi existiren mai. O hi veiem un fictici reialme de la Gran Etiòpia, regit per un fictici rei Escariano, els límits del qual anaven de l’actual Algèria fins a l’Índia, fet que no fou mai així.


Aquesta versió del Tirant, de 120 pàgines i, com he dit, escrita en llenguatge modern i seguint la norma valenciana de la llengua catalana, fa de molt bon llegir. La novel·la no se’ns fa pesada en cap moment si volem endinsar-nos en la mentalitat i el món cavallerescos medievals, un món regit per l’honor, l’amor i la fe cristiana. Un món de bons (els cristians) i dolents (els sarraïns, que volen conquerir els regnes cristians, però que poden arribar a convertir-se en bons si renuncien a l’Islam i es fan cristians, com veiem cap al final de la història). Les il·lustracions de Paula Bonet, plenes de sensibilitat i de sensualitat, acaben de convertir aquest llibre en tota una obra d’art que ha de figurar en un lloc de privilegi de les nostres biblioteques.



dijous, 23 de febrer de 2017

“Atlàntida”, de Margarida Aritzeta



Els mites clàssics que ens han arribat de l’antiga civilització grega són a bastament coneguts en el món occidental. Sabem que Zeus era el déu del llamp, el més poderós dels déus de l’Olimp. Coneixem Hera, la seva esposa, deessa del matrimoni. I també hem sentit parlar molt de la infinita bellesa d’Afrodita, deessa de l’amor. I potser fins i tot coneixem Jàson i els seus argonautes, que amb la nau Argo van navegar fins a la Còlquida per endur-se’n, en una èpica aventura, el velló d’or, un mite que va portar a la gran pantalla Don Chaffrey l’any 1963 en un film de culte que ens deixarà per sempre, per exemple, la lluita de l’heroi i els seus homes contra els esquelets guerrers.

I el mite de l’Atlàntida. Qui no coneix el mite de la gran civilització que, segons les històries del món grec clàssic, es trobava en el llunyà Occident, més enllà de la mar, i que fou castigada pels déus a enfonsar-se sota l’oceà? Un mite, per cert, recollit per Tolkien, el qual convertí l’Atlàntida en el seu Númenor, la gran illa-continent engolida per la mar com a conseqüència de l’ira dels déus, perquè els seus habitants, antany beneïts pels déus, eren massa orgullosos i volien assemblar-se massa a les divinitats.

En plena Renaixença, l’any 1878, mossèn Cinto Verdaguer publicà el seu primer gran poema èpic, “L’Atlàntida”, en el qual hi recull una sèrie de mites clàssics grecs relacionats amb l’occident del món aleshores conegut, en el qual hi apareix Hèrcules, el semi-déu, la península ibèrica i l’enfonsament del continent llegendari.

L’escriptora Margarida Aritzeta va recollir tot aquest material verdaguerià al costat d’altres llegendes de la mitologia grega per reescriure’l i novel·lar-lo. D’aquí en sorgeix una novel·la gairebé homònima amb el poema de Verdaguer, “Atlàntida” (Columna, 1995), una història d’aventures èpiques que narra les peripècies del jove Balaig per portar des de la terra dels atlants el lluc de la vida, la llavor que tornarà la fertilitat i en definitiva la vida a la seva terra. Balaig tindrà com a company de viatge i d’aventures l’Hèrcules llegendari, un Hèrcules, però, que no ens mostra llurs atributs de força sobrehumana. “Atlàntida” és una novel·la d’aventures i de fantasia èpiques, amb monstres, endevines, bruixes i races fantàstiques, ans també és una novel·la de creixement i superació personals d’un noi, en Balaig, el qual no té cap recança a l’hora d’admetre que té molta por, que és un covard, i potser aquest reconeixement d’un mateix el fa més fort; un noi que s’enamora i pateix un desengany; un noi que viu i es fa un home.

La novel·la de Margarida Aritzeta és un homenatge a l’obra de Verdaguer, ja ho hem dit, i a la mitologia grega, i fa una sèrie de picades d’ullet al nostre país: Barcelona (la Barca Nona), Pirene i el Pirineu, Calp... i el mateix nom del protagonista principal, Balaig, és el d’un indret muntanyenc del Canigó, al Conflent; Nefiac, el nom d’un endeví de la terra pirinenca de Balaig, que l’escriptora l’ha tret del nom d’un poble del Rosselló; el torrent de Pareis, sa Calobra, la serra de Tramuntana, indrets de Mallorca...
I una picada d’ullet també a l’obra de fantasia de Jaume Fuster: l’illa dels Tarongers de la novel·la de Margarida Aritzeta no deu ser una altra que l’illa de les Tres Taronges de les fusterianes “Cròniques del Món Conegut”, un reflex de l’illa de Mallorca.

I què puc dir de l’escriptura d’aquesta novel·la, del seu model de llengua? La prosa de Margarida Aritzeta a “Atlàntida” m’ha deixat embadalit, té una cadència gairebé poètica, meravellosa, que potencia la grandesa de la història i dels personatges i indrets mítics que hi apareixen. La genuïnitat del llenguatge que fa servir l’escriptora de Valls és un altre dels grans valors de la novel·la. Res a veure amb el catanyol, el català castellanitzat, light, sense ànima, que fan servir una bona colla d’escriptors i traductors del nostre país des de fa una bona colla d’anys.

Des de Cròniques de Neopàtria no puc fer una altra cosa que recomanar-vos la lectura d’aquesta novel·la que, malauradament, és molt difícil d’aconseguir. Potser la podeu trobar a través del Sistema de Lectura Pública de Catalunya o per internet en algun web de venda de llibres de segona mà. Des d’aquí emplaço l’editorial Columna a reeditar aquesta més que magnífica novel·la d’aventures èpiques que es desenvolupa en el nostre passat més mític i remot.



diumenge, 12 de febrer de 2017

La Taverna de Smaug, un racó de fantasia a Banyoles





En aquesta entrada del blog avui no us parlarem de cap novel·la, ni de cap film, ni de cap còmic de fantasia en llengua catalana, sinó que us parlarem d’un indret físic, en aquest cas d’una taverna.

Fa uns mesos, poc després de la publicació del llibre “Començar de zero i altres narracions”, d’Edicions Salòria, dins el qual hi ha el meu relat de fantasia èpica “El Fermall del rei Elf”, la gent de la Taverna de Smaug de Banyoles em van proposar de fer-hi una presentació del relat i del llibre. Els seus propietaris i molta de la gent que hi va són grans seguidors de la fantasia i la història medieval en totes les seves manifestacions i és per això que vaig pensar que seria molt interessant de poder-hi fer la presentació del meu relat i del món de fantasia en el qual s’emmarca. Després d’acceptar la invitació vaig proposar-li a l’amic Daniel Rangil de venir a fer la presentació del seu excel·lent calendari de Mitologia Catalana, del qual us he parlat en aquest blog no fa gaire i que des d’ací us torno a recomanar. Vam fer la presentació el dia 23 de desembre a les vuit del vespre en el marc incomparable d’una taverna inspirada pels grans relats de fantasia universal.

No tinc prou paraules per agrair la immensa hospitalitat de la Nuri Brugada, una de les propietàries de la taverna, i de la gent de Banyoles vinculada a la Taverna de Smaug i a Alma Cubrae que ens van rebre. Perquè el grup de recreació històrica i de fantasia Alma Cubrae, amb seu al Pla de l’Estany, va participar en la presentació amb una delegació de dos elfs. La Nuri de la Taverna i en Víctor d’Alma Cubrae em van explicar moltes coses dels seus respectius projectes relacionats amb la fantasia en una conversa molt enriquidora que vam tenir després de la presentació. També vaig parlar amb altres persones que van assistir a la presentació, alguns des de Besalú. És una gran alegria saber que hi ha gent que va venir de Besalú expressament per assistir a la presentació i saber que tots estaven molt interessats en la presentació del relat i en la seva lectura. Espero que si ja se l’han llegit els hagi agradat.

D’aquesta conversa amb la Nuri Brugada en va sortir l’entrevista que us deixo aquí sota, en la qual ens parla de la Taverna de Smaug i de l’associació de gent de Banyoles amb aquest mateix nom que va ser la llavor del projecte d’una taverna, d’un indret físic que fos un bar amb una ambientació sorgida de grans històries de la literatura fantàstica.


Fèlix Rabassa: Des de quin any la teniu oberta, la Taverna de Smaug?

Nuri Brugada: La vam obrir el 2010.

F.R.: I com va sorgir la idea de crear-la?

N.B.: La Taverna de Smaug abans era una associació de gent que jugàvem a rol i organitzàvem partides de rol en viu i jornades de rol.

Vam començar a fer barraca a les Barraques de Banyoles l’any 1995. Bé, llavors jo encara no era de la Taverna, m’hi vaig integrar el 1996, ja a la segona barraca. Després d’uns anys d’haver dissolt l’associació, amb en Joan i l’Enric (un altre soci que va plegar), ens vam proposar de fer que la Taverna de Smaug fos realitat, que es convertís en una taverna real.

La idea era mantenir l’esperit de la Taverna associació i, en certa manera, ho hem aconseguit, encara que hem acabat centrant-nos més en la cervesa i l’ambientació medieval (sobretot per l’Aloja, la Fira medieval fantàstica de Banyoles), que no en els jocs de rol, pròpiament.

La nostra barraca es caracteritzava per tenir una figura monstruosa a sobre, feta de paper maché. Generalment eren dracs, encara que la primera va ser una bèstia alada (la muntura d’un Nazgûl de “El Senyor dels Anells”) i el penúltim va ser un troll.

També vam organitzar algun rol en viu força memorable. El més important va ser un que vam fer als arcs de Santa Pau (la Garrotxa) durant tot un cap de setmana i vam ser uns 70 participants.



F.R.: Quines activitats feu a la Taverna? I quines activitats són relacionades amb la fantasia?

N.B.: Algun any, sobretot al principi, havíem organitzat jornades de rol (un any per les festes de Nadal). També havíem fet una setmana especial dedicada al saló del manga, amb una oferta de snacks japonesos i fins i tot una cervesa japonesa. Hem fet algun intent de vespres de jocs de taula, juntament amb els de Via Lúdica, de Girona. Ells portaven jocs un vespre a la setmana i la gent podia venir a provar-los. Un parell de presentacions de llibre, algun concert a l’estiu per l’aniversari. Els darrers tres anys concert de Nadal amb la Puça Diatònica.

L’activitat més important i més centrada en la fantasia medieval és el que fem per la Fira Aloja. Per l’ocasió vam fer un drakkar víking que instal·làvem al parc de la Muralla durant els dies de la Fira i feia de taverna on s’hi podia menjar carn a la brasa i beure cervesa artesana. També hi hem fet alguna activitat com ara un joc de Carcassonne en viu que vam fer, i el torneig de trollball.

L’altra activitat que té molt d’èxit és la projecció de la sèrie Joc de Trons. I també hem fet algun cicle de cinema.


F.R.: Quins productes oferiu a la Taverna?

N.B.: Ens hem centrat molt en les cerveses artesanes, catalanes i d’importació. Tenim una carta d’un centenar de cerveses.

També tenim una carta de còctels de la nostra creació (alguns). Són còctels originals inspirats en la fantasia (Joc de trons, còmics, Star Wars,...).

També fem alguna cosa de menjar, encara que la nostra cuina no té sortida de fums i no ens permet de fer-hi massa gran cosa.


F.R.: Sobre la decoració de la Taverna, me'n pots explicar coses? Què representa? La casa d'en Frodo de “El Senyor dels Snells”? Hi ha elements de “El Senyor dels Anells” i d'altres històries de fantasia, oi? Quines?

La decoració és bàsicament idea d’en Joan Hernàndez, l’altre soci de la Taverna, ell és qui va idear tota la decoració i l’ambientació.

El bar es divideix bàsicament en 4 zones segons la seva ambientació.

La primera, entrant a l’esquerra hi ha la zona gòtica, inspirada en el món dels vampirs.

La segona, a la part central, és la zona més de tipus medieval, amb pedra i fusta i espases que decoren les parets, encara que hi ha dues espases que no són estrictament medievals, com les espases Jedi.

La tercera, la part de la dreta, la zona dels arbres, nosaltres la coneixem com a zona èlfica, i està inspirada en el Rivendell de “El Senyor dels Anells”.

I finalment, darrere la porta de Mòria hi ha les masmorres, o sigui els lavabos.


Tal com he dit, sí, hi ha elements extrets de “El Senyor dels Anells”, però també de “La Guerra de les Galàxies”, de jocs de vampirs, els tamborets i les taules de la zona dels arbres tenen dibuixos extrets dels llibres de rol (hi ha dibuixos de “Magna Veritas”, “One Piece”, “El Senyor dels Anells”...).

En general, la nostra font d’inspiració són els jocs i llibres de rol.

F.R.: Moltes gràcies, Nuri, per l’entrevista i per haver-nos acollit tant bé a la Taverna de Smaug!