dimarts, 2 de maig de 2017

Entrevista a Marc Martorell. La lluita per publicar fantasia èpica en català



Fa un parell d’anys vaig llegir el llibre de relats “Catalunya mítica” (Orciny Press, 2015), un recull de narracions de fantasia i ciència ficció de diversos autors inspirades en les llegendes, els mites i la història de Catalunya.

Entre aquests relats n’hi havia un de fantasia èpica, “Tymbala Erdal Vrük”, l’únic de fantasia èpica de tot el llibre, del joveníssim autor –historiador de formació- Marc  Martorell Escofet. El relat s’inspira en el mite del Timbaler del Bruc i s’esdevé en un món fantàstic creat per la imaginació d’aquest escriptor. El cert és que el relat em va agradar, per la història i sobretot per la riquesa i la complexitat del món creat per l’autor i per l’original sistema de màgia que s’hi pot entrellucar.

En Marc té publicada aquesta narració i una altra, “La Terra de l’Aigua Sòlida”, que apareix en el número 2 de la revista “Inèdits”, i que també s’esdevé en aquest mateix món.

El cert és que en llengua catalana no hi ha cap escriptor consolidat que hagi volgut centrar la seva obra literària en el gènere de la fantasia èpica. Cap de consolidat, almenys. En Marc –i un servidor que administra aquest blog- té aquest projecte i a poc a poc el vol convertir en una realitat.

Us deixo amb la petita entrevista que li vaig fer fa uns mesos i que fins avui no he pogut publicar. Tingueu en compte en Marc i, si podeu, llegiu els seus relats publicats.

Fèlix Rabassa: Quan fa que escrius?
Marc Martorell: Sempre he tingut ganes d’explicar històries. No va ser fins els setze anys que no se’m va acudir que podia fer alguna cosa més que llegir. Fou aleshores quan vaig pensar que jo també podria escriure alguna bona història.

F.R.: Quantes novel·les tens escrites?
M.M.: De moment una. Va ser una de les primeres coses que vaig crear seriosament i porta per títol “Cròniques de l’Arxiu: Mascarada”. És una novel·la que parla de la cerca del coneixement i la llibertat, una història de fantasia èpica amb referents mediterranis, per descomptat! Vaig trigar uns dos anys per escriure-la, entre el disseny del món on es desenvolupa, els pobles que l’habiten i la història mateixa de la novel·la. Tanmateix, encara no està publicada. Veient-ho en perspectiva i amb tot allò que he après posteriorment, no és una creació gaire bona, hehe... Tot i això, potser algun dia hi retorno, perquè el món que vaig crear m’agrada i crec que se li pot treure força suc!

F.R.: I relats?
M.M.: De relats seriosos n’he escrit dos, tots dos publicats. Un és “Cròniques de l’Arxiu: la Terra de l’Aigua Sòlida”, publicat al número 2 de la Revista Inèdits. L’altre és “Tymbala Erdal Vrük”, publicat a l’antologia “Catalunya Mítica” de l’editorial Orciny Press.

F.R.: Ens en vols parlar?
M.M.: “La Terra de l’Aigua Sòlida” va ser el meu primer relat seriós publicat. El vaig escriure més o menys quan estava acabant “Mascarada” i amplia una mica el lore (el coneixement del món) de “Cròniques de l’Arxiu”. És ambientat uns tres-cents anys abans d’allò que passa a la novel·la i tracta sobre la descoberta d’un nou continent i el primer contacte de civilitzacions completament diferents. “Tymbala Erdal Vrük”, en canvi, el vaig escriure després d’acabar –i rellegir unes quantes vegades- “Mascarada”. Estava una mica frustrat perquè no em publicaven enlloc la novel·la i vaig decidir provar sort escrivint relats. Em vaig presentar a la convocatòria d’Orciny Press, que demanava que reimaginéssim mites catalans, i vaig pensar que el del Timbaler del Bruc seria genial. El vaig repensar completament, agafant la base mediterrània i mitològica catalana –bastant basada en la suposada bruixeria musulmana i la manca de comprensió entre pobles- i vaig crear tot un nou món. Potser va ser justament per això que, rellegint-lo quan ja va ser publicat, vaig poder entendre la crítica que se li havia fet per part de lectors i lectores: que la història no acabava d’aixecar el vol. Volia explicar massa coses en massa poques pàgines! Però estic content d’haver intentat trencar l’estereotip del clàssic món fantàstic medieval que mira cap a l’Europa central i del nord.

F.R.: Ens vols explicar alguna cosa més d’aquest món que has creat i estàs creant?
M.M.: Ara mateix estic escrivint una novel·la autoconclusiva –o això espero!- en la qual intento que es reflecteixi tot allò que he après aquests anys escrivint i cercant editorial per als meus relats. Encara és una mica prematur explicar de què anirà la història, però t’asseguro que hi ha màgia, batalles entre entitats divines i dilemes morals que espero que agradin si algun cop me l’acaben publicant. Té, també, el seu propi món i els seus propis pobles, i també m’agradaria que trenqués amb la fantasia èpica medievalista de la qual tant estic cansat. El món que he creat és en plena era industrial, amb canvis en la societat, però també estic intentant que no segueixi l’eurocentrisme que tant caracteritza el gènere. Si ho aconseguiré o no ja ho veurem, però les intencions també compten, a l’hora d’escriure!

F.R.: Moltes gràcies, Marc, per haver atès l’entrevista de Cròniques de Neopàtria!







diumenge, 19 de març de 2017

“Gil, el pagès de Ham”, de J. R. R. Tolkien



El cert és que era estrany que un gran seguidor de l’obra de Tolkien com jo encara no hagués llegit aquesta novel·la curta (o relat llarg?) del Mestre i Creador de la fantasia èpica contemporània. He de ser sincer, el fet que aquesta història fos adreçada a un públic juvenil i fins i tot infantil me n’allunyava. Però un bon dia em vaig decidir a llegir-la i vet aquí que m’ha agradat. Cal dir-ho, la literatura del Mestre Tolkien mai no ens decebrà. I, un cop decidit, em vaig posar a cercar-lo. És un llibre descatalogat i difícil de trobar. El vaig cercar a les llibreries Gigamesh i Chronos de Barcelona i en aquell moment no el tenien, tampoc. I aleshores em vaig posar a cercar-lo per internet, fins que el vaig trobar a la llibreria La Retrobada (quin nom més encertat!) del Poble Nou de Barcelona.

L’edició que tinc és de la col·lecció Clàssics Moderns d’Edhasa (1988), que en el seu moment també va publicar “El Silmaríl·lion”. La traducció és de Carles Llorach (sota la supervisió del mestre Francesc Parcerisas, traductor per antonomàsia de Tolkien al català) i les il·lustracions d’inspiració medieval són de Pauline Baynes.

El llibre va ser publicat originalment en anglès l’any 1949 quan el mestre Tolkien feia dotze anys que havia publicat “El Hòbbit” i paral·lelament al seu procés d’escriptura de “El Senyor dels Anells”, que es publicà el 1954.

Il·lustració de Pauline Baynes
La història (el presumpte títol original de la qual és “L’ascens i les aventures meravelloses del pagès en Gil, Senyor de l’Amansit, Comte de Cal Llangardaix i Rei del Regne Petit”) s’esdevé en una Gran Bretanya posterior al temps de la dominació romana i anterior al temps del Rei Artús. El protagonista és en Gil, un pagès de Ham, un vilatge del Regne Petit. En la història hi apareix un gegant que ve del salvatge Nord de l’illa i també hi trobarem un drac anomenat Crisòfilax que, en un moment donat, decideix atacar i saquejar Ham. En Gil serà l’(anti)heroi d’aquesta història, al costat del seu gos Garm.

El relat (o la novel·la) té evidents paral·lelismes amb “El Hòbbit” i amb certs aspectes de “El Senyor dels Anells”. En Gil és un antiheroi, una mica com en Bilbo o en Frodo de “El Hòbbit” i de “El Senyor dels Anells”, que es troba en una situació que no desitjava i de la qual mira de sortir-se’n com pot. El Regne Petit em recorda la Comarca, un territori on la gent hi viu relativament en pau, sense estretors de cap mena i amb la innocència de qui pot viure sense gaires temences. Hi trobem un drac i un tresor, com a “El Hòbbit”. També hi trobem un moliner malintencionat, com a “El Senyor dels Anells”. I la terra, el país de la història semblen trets de la Terra Mitjana, tot i que en el prefaci ens els situïn geogràficament i temporalment d’aquesta faisó:

Il·lustració de Pauline Baynes
“Els esdeveniments aquí relatats els hem de situar en algun moment durant aquells anys llarguíssims, potser després dels dies del rei Coel, però abans d’Artús o de l’Heptarquia anglesa; i n’és llur escenari la vall del Tàmesi, amb una incursió al nord-est, cap als límits del País de Gal·les. / La capital del Regne Petit es trobava, evidentment, on és l’actual, a l’extrem sud-est, però els seus confins són vagues. Sembla que cap a l’oest, Tàmesi amunt, mai no va arribar gaire lluny, ni tampoc no ho va fer més al nord d’Otmoor; i els seus límits a l’est són dubtosos”.

Sembla que Tolkien es basà en els pagesos de l’Anglaterra central per crear els hòbbits i l’ambient de la comarca.

Els dibuixos de Pauline Baynes ens ajuden encara més a submergir-nos en aquest món medievalitzant que ens recorda tant a la Terra Mitjana i que ens transporta a aquesta Anglaterra de fantasia amb dracs i gegants (i gossos que parlen!).

Si us agrada Tolkien “Gil, el pagès de Ham” us farà xalar!



dimecres, 8 de març de 2017

“Tirant lo Blanch”, de Joanot Martorell , versió de Josep Vicent Miralles i il·lustracions de Paula Bonet



Portada del llibre.

En aquest post de Cròniques de Neopàtria us vull parlar d’una novel·la que no és de fantasia èpica, tot i que forma part d'un gènere literari semblant. Es tracta del “Tirant lo Blanch” de l’escriptor valencià Joanot Martorell, en una versió moderna que acaba d’ésser publicada. I perquè en vull parlar a Cròniques? Doncs perquè el Tirant és una novel·la cavalleresca, un gènere del qual n’ha begut a pleret la literatura fantàstica contemporània. Tots sabem que la fantasia èpica es nodreix dels ambients medievals i el Tirant no n’és pas una excepció. I més endavant donaré més raons que justifiquen que n’hagi fet la ressenya en un blog de fantasia èpica. 


L’editorial valenciana Llibres de la Drassana ha tingut el gran encert de revisitar la més gran de les novel·les de la literatura catalana i europea medievals, el Tirant. I ho ha fet versionant-lo de forma resumida, en llenguatge modern i segons la norma valenciana de la llengua catalana. La versió ha anat a càrrec del periodista i escriptor Josep-Vicent Miralles i amb les magnífiques il·lustracions de l’artista de Vila-Real Paula Bonet.



Imatge treta de l'Instagram de Paula Bonet
El Tirant és una novel·la escrita pel cavaller i escriptor valencià Joanot Martorell la segona meitat del segle XV, una de les fites de la literatura cavalleresca europea. La novel·la narra les aventures militars, cavalleresques i amoroses de Tirant lo Blanch, un cavaller bretó que viu fets d’armes a Anglaterra, Sicília, l’Imperi Bizantí i el nord d’Àfrica. Els experts en literatura diuen que Martorell es basà en la vida de Roger de Flor, l’aventurer calabrès que serví els monarques catalans a finals del segle XIII i principis del XIV i que guià l’expedició dels almogàvers a l’Imperi Bizantí. I de ben segur que Roger d’Adià, l’heroi de les Cròniques del Món Conegut de l’escriptor barceloní Jaume Fuster, la trilogia de fantasia èpica per excel·lència de la literatura catalana, també pren com a model el Tirant literari i fins i tot el Roger de Flor històric.


El Tirant pot ésser considerat una novel·la fantàstica? Fa de mal dir. És ben cert que no hi apareixen elements màgics, però l’ambientació cavalleresca i medieval i la geografia semifantàstica del món del Tirant són dues raons de pes que fan que, almenys per a mi, aquesta sigui una novel·la de fantasia històrica. Per exemple, en el món del Tirant hi ha regnes reals amb ciutats que no hi existiren mai. O hi veiem un fictici reialme de la Gran Etiòpia, regit per un fictici rei Escariano, els límits del qual anaven de l’actual Algèria fins a l’Índia, fet que no fou mai així.


Aquesta versió del Tirant, de 120 pàgines i, com he dit, escrita en llenguatge modern i seguint la norma valenciana de la llengua catalana, fa de molt bon llegir. La novel·la no se’ns fa pesada en cap moment si volem endinsar-nos en la mentalitat i el món cavallerescos medievals, un món regit per l’honor, l’amor i la fe cristiana. Un món de bons (els cristians) i dolents (els sarraïns, que volen conquerir els regnes cristians, però que poden arribar a convertir-se en bons si renuncien a l’Islam i es fan cristians, com veiem cap al final de la història). Les il·lustracions de Paula Bonet, plenes de sensibilitat i de sensualitat, acaben de convertir aquest llibre en tota una obra d’art que ha de figurar en un lloc de privilegi de les nostres biblioteques.



dijous, 23 de febrer de 2017

“Atlàntida”, de Margarida Aritzeta



Els mites clàssics que ens han arribat de l’antiga civilització grega són a bastament coneguts en el món occidental. Sabem que Zeus era el déu del llamp, el més poderós dels déus de l’Olimp. Coneixem Hera, la seva esposa, deessa del matrimoni. I també hem sentit parlar molt de la infinita bellesa d’Afrodita, deessa de l’amor. I potser fins i tot coneixem Jàson i els seus argonautes, que amb la nau Argo van navegar fins a la Còlquida per endur-se’n, en una èpica aventura, el velló d’or, un mite que va portar a la gran pantalla Don Chaffrey l’any 1963 en un film de culte que ens deixarà per sempre, per exemple, la lluita de l’heroi i els seus homes contra els esquelets guerrers.

I el mite de l’Atlàntida. Qui no coneix el mite de la gran civilització que, segons les històries del món grec clàssic, es trobava en el llunyà Occident, més enllà de la mar, i que fou castigada pels déus a enfonsar-se sota l’oceà? Un mite, per cert, recollit per Tolkien, el qual convertí l’Atlàntida en el seu Númenor, la gran illa-continent engolida per la mar com a conseqüència de l’ira dels déus, perquè els seus habitants, antany beneïts pels déus, eren massa orgullosos i volien assemblar-se massa a les divinitats.

En plena Renaixença, l’any 1878, mossèn Cinto Verdaguer publicà el seu primer gran poema èpic, “L’Atlàntida”, en el qual hi recull una sèrie de mites clàssics grecs relacionats amb l’occident del món aleshores conegut, en el qual hi apareix Hèrcules, el semi-déu, la península ibèrica i l’enfonsament del continent llegendari.

L’escriptora Margarida Aritzeta va recollir tot aquest material verdaguerià al costat d’altres llegendes de la mitologia grega per reescriure’l i novel·lar-lo. D’aquí en sorgeix una novel·la gairebé homònima amb el poema de Verdaguer, “Atlàntida” (Columna, 1995), una història d’aventures èpiques que narra les peripècies del jove Balaig per portar des de la terra dels atlants el lluc de la vida, la llavor que tornarà la fertilitat i en definitiva la vida a la seva terra. Balaig tindrà com a company de viatge i d’aventures l’Hèrcules llegendari, un Hèrcules, però, que no ens mostra llurs atributs de força sobrehumana. “Atlàntida” és una novel·la d’aventures i de fantasia èpiques, amb monstres, endevines, bruixes i races fantàstiques, ans també és una novel·la de creixement i superació personals d’un noi, en Balaig, el qual no té cap recança a l’hora d’admetre que té molta por, que és un covard, i potser aquest reconeixement d’un mateix el fa més fort; un noi que s’enamora i pateix un desengany; un noi que viu i es fa un home.

La novel·la de Margarida Aritzeta és un homenatge a l’obra de Verdaguer, ja ho hem dit, i a la mitologia grega, i fa una sèrie de picades d’ullet al nostre país: Barcelona (la Barca Nona), Pirene i el Pirineu, Calp... i el mateix nom del protagonista principal, Balaig, és el d’un indret muntanyenc del Canigó, al Conflent; Nefiac, el nom d’un endeví de la terra pirinenca de Balaig, que l’escriptora l’ha tret del nom d’un poble del Rosselló; el torrent de Pareis, sa Calobra, la serra de Tramuntana, indrets de Mallorca...
I una picada d’ullet també a l’obra de fantasia de Jaume Fuster: l’illa dels Tarongers de la novel·la de Margarida Aritzeta no deu ser una altra que l’illa de les Tres Taronges de les fusterianes “Cròniques del Món Conegut”, un reflex de l’illa de Mallorca.

I què puc dir de l’escriptura d’aquesta novel·la, del seu model de llengua? La prosa de Margarida Aritzeta a “Atlàntida” m’ha deixat embadalit, té una cadència gairebé poètica, meravellosa, que potencia la grandesa de la història i dels personatges i indrets mítics que hi apareixen. La genuïnitat del llenguatge que fa servir l’escriptora de Valls és un altre dels grans valors de la novel·la. Res a veure amb el catanyol, el català castellanitzat, light, sense ànima, que fan servir una bona colla d’escriptors i traductors del nostre país des de fa una bona colla d’anys.

Des de Cròniques de Neopàtria no puc fer una altra cosa que recomanar-vos la lectura d’aquesta novel·la que, malauradament, és molt difícil d’aconseguir. Potser la podeu trobar a través del Sistema de Lectura Pública de Catalunya o per internet en algun web de venda de llibres de segona mà. Des d’aquí emplaço l’editorial Columna a reeditar aquesta més que magnífica novel·la d’aventures èpiques que es desenvolupa en el nostre passat més mític i remot.