dilluns, 25 de març de 2019

La saga de còmics Tallaferro, de Víctor Mora, Adrià i Jesús Blasco


En aquest blog fa anys que reivindiquem la fantasia èpica en llengua catalana. Les editorials nostrades no ofereixen al públic catalanoparlant una oferta gaire àmplia de novel·les de fantasia en la nostra llengua. I encara menys si es tracta de novel·les de fantasia no adreçades específicament al públic juvenil, és a dir, la fantasia adulta, “jocdetroniana”, perquè ens entenguem, amb dosis abundants i explícites de violència i sexe. La literatura “d’herois” en la nostra llengua, aquelles obres protagonitzades per personatges que es destaquen per la seva valentia, duresa i violència, també és gairebé inexistent. El còmic en català, i encara menys si té un component fantàstic i heroic, també brilla per la seva absència.

Una excepció és la sèrie de còmics de l’almogàver Tallaferro, de l’escriptor Víctor Mora i els dibuixants Adrià Blasco i Jesús Blasco. Víctor Mora (creador també del Capitán Trueno, un heroi medieval originari del comtat d’Empúries), es va treure del magí en Tallaferro, un almogàver català que, en aquestes aventures de ficció, viatjà amb la Companyia Catalana comandada per Roger de Flor fins a Constantinoble els primers anys del segle XIV.

En Tallaferro és un heroi valent, abnegat i patriota, sempre disposat a treure d’un destret una bella damisel·la de bellesa “sofialoreniana” o un amic. En aquest sentit es tracta d’un heroi de còmic força clàssic. La violència que exerceix en Tallaferro és força light, tot i que de tant en tant reparteix uns quants cops d’espasa. El lector ha de suposar que l’heroi de vegades ha de matar els seus enemics però en els còmics aquestes situacions no són gaire explícites. En les batalles s’hi veu poca sang i cap budell dels morts.
 
Acompanyen el nostre heroi en Galdric, un noiet almogàver i el savi Pyrèlius. De tant en tant en Tallaferro es troba amb una antagonista que apareix en els diversos còmics, la bruixa Myssia del Mar Negre, una voluptuosa fetillera de raça negra que posa el toc de màgia i fantasia en les aventures del nostre almogàver.

Els còmics d’en Tallaferro són quatre:

1-“La batalla de Filadèlfia”, que s’esdevé en terres de l’imperi Bizantí.
2-“El tresor de Barcelona”, en el qual en Tallaferro torna a Catalunya.
3-“L’enigma de la ciutat perduda”, que porta en Tallaferro a terres de l’Àfrica negra.
4-“L’última aventura”, on en Tallaferro torna una altra vegada a Bizanci, concretament a Constantinoble.

Tots quatre còmics, magníficament editats entre per Oikostau-La Busca Còmics entre 1996 i 2001, tenen un regust antic. M’explicaré. Els dibuixos em recorden molt els del Capitán Trueno, còmic creat a la dècada de 1950, com hem dit abans, pel mateix Víctor Mora, encara que els dibuixants de tots dos còmics siguin diferents. D’altra banda, en Tallaferro és un personatge força pla, la seva personalitat no és gaire carismàtica, tot i que pel seu físic ho podria haver estat. En Tallaferro és una mica encarcarat, és un personatge que no és precisament polièdric, és d’una sola peça, sense contradiccions, cap ni una. La violència light i l’absència de sexe (tot i l’abundant presència d’homes i sobretot de dones lleugeres de roba) o de qualsevol detall que hi faci referència també contribueixen a donar als còmics d’en Tallaferro un aire d’una altra època d’aquest país en què la violència, el sexe i fins i tots els insults explícits eren censurats.

Tanmateix, si volem podem gaudir molt els àlbums d’en Tallaferro. Tot i això que hem dit els còmics d’en Tallaferro, pel seu context històric medieval els anys dels almogàvers i per la qualitat dels dibuixos, poden ser qualificats d’èpics i heroics. Això sí, són molt difícils d’aconseguir. Jo els he hagut d’anar aplegant a poc a poc cercant-los per internet i no ha estat una tasca fàcil. I a les llibreries normals no es poden trobar, estan totalment descatalogats.
 
I em direu, perquè us parlo d’una sèrie de còmics que pràcticament són introbables? Doncs perquè publicant aquest article vull deixar constància de la seva existència i vull sensibilitzar els lectors que tenim còmics en català de qualitat (ara mateix em venen al cap els còmics de temàtica històrica de n’Oriol Garcia i Quera, que de Cròniques de Neopàtria estant us recomano) als quals cal que donem suport anant a la llibreria a comprar-los. Si volem normalitzar la llengua i la literatura catalanes també hem de normalitzar el còmic en català. Però sobretot vull conscienciar els editors de les editorials catalanes i els gestors culturals del govern (espero que algun d’uns o altres em llegeixi) que cal donar suport a tot el còmic en català. I no només al còmic adreçat a infants i joves. El còmic en català adreçat al públic adult requereix una atenció especial. I el públic lector de còmic adult en català, si no existeix o, si més no, és poc nombrós, cal crear-lo o almenys potenciar-lo.

Un exemple, i perdoneu-me si me’n vaig una mica del tema de l’article: quan a finals dels anys 80 del segle passat el rock en català va tenir el seu gran boom no hi havia un públic que demanés a crits l’existència de grups com Sau, Sopa de Cabra, els Pets o Sangtraït. L’existència d’aquestes bandes i sobretot el suport institucional que van rebre a tots els nivells a Catalunya fou bàsic perquè milers i milers de joves catalans que abans només escoltaven música en anglès o castellà de cop comencessin a escoltar música i a anar a concerts de grups de pop i rock catalans. Doncs ara faria falta el mateix, un gran suport institucional al foment de la lectura en català, i sobretot als gèneres fantàstics: fantasia, ciència-ficció, terror i també al còmic. Només així aconseguirem començar a normalitzar de debò la nostra llengua.



Cap comentari:

Publica un comentari