“Crònica de l’Assassí de Reis”: “El nom del vent” i “El temor d’un home savi”, de Patrick Rothfuss

Fa poc que he acabat de llegir “El nom del vent” i “El temor d’un home savi” (editorial Plaza Janés, Rosa dels Vents), les dues primeres novel·les que formen part de la trilogia encara inacabada de “La Crònica de l’Assassí de Reis”, de l’escriptor nord-americà Patrick Rothfuss. 

Algú ha escrit que Patrick Rothfuss és el nou Tolkien. Potser aquesta afirmació és una mica exagerada, tot i que cal reconèixer que Rothfuss és un dels grans de la fantasia heroica contemporània, un escriptor que ha contribuït en gran mesura a renovar el gènere. 

Perquè Rothfuss no és, segons el meu criteri, el nou Tolkien? 

L’autor anglès va crear tot un món geogràfic, amb els seus països, les seves valls i les seves muntanyes, amb rius i mars, boscos, pobles i ciutats, habitat per éssers reals i humans o mitològics, inventà llengües i alfabets, i creà ètnies i cultures, tot plegat basat en l’Alta Edat Mitjana dels països escandinaus, germànics i celtes i en la mitologia d’aquestes cultures del nord d’Europa.

Per la seva banda, a les seves dues novel·les, Rothfuss segurament no arriba a tant. El jove escriptor de Wisconsin inventa un món amb els seus països, les seves cultures i la seva mitologia, però no arriba tant al detall com Tolkien. La cartografia dels Quatre Racons de la Civilització de Rothfuss no és tant acurada com la de la Terra Mitjana tolkieniana. D’altra banda, Rothfuss no arriba, ni de bon tros, als nivells exagerats de detall del filòleg Tolkien, a l’hora de crear una o més llengües, amb el seu alfabet, els seus verbs, substantius, adjectius...

La màgia i allò sobrenatural al món de Rothfuss no són tan presents, potser, com a la Terra Mitjana de Tolkien. En Rothfuss allò que nosaltres anomenaríem “màgia” pot prendre diferents noms: 

En primer lloc, la simpatia, que implica la vinculació “màgica” entre dos cossos. Segonament, la sigaldria, que és molt semblant a la simpatia, però que a més necessita d’un vincle a través de l’escriptura. Finalment, el nomenament és la “ciència” que implica la obtenció del poder sobre una persona o cosa a través del coneixement del seu nom, però del seu nom íntim, intrínsec i veritable, no pas del nom públic que coneix tothom. 

I abans he dit “ciència” perquè aquests tres tipus de “màgia”, en aquest món, s’ensenyen de forma reglada a la Universitat, una gran ciutat-institució, temple del saber dels Quatre Racons de la Civilització.

En aquest món hi ha éssers sobrenaturals com les criatures de Fae, els escrals (una mena d’estranyes aranyes gegants), els Set (éssers malèfics anomenats popularment Xandrian), el Cthaeh (un ésser que té el do de veure el futur, que viu al món de Fae), els draccus (petits dracs que no són voladors), i potser algun altre que ara no recordo.

El protagonista és en Kvothe, un heroic personatge pèl-roig, membre dels Edena Ruh, ètnia d’artistes itinerants, que és el narrador de la seva pròpia història. Un Kvothe madur i propietari de la fonda de la Pedra Fita, explica en tres dies (un dia per a “El nom del vent”, un altre per a “El temor d’un home savi” i un tercer per a la novel·la que encara no ha estat publicada i que segurament s’anomenarà “Les portes de pedra”) la història de llur vida a en Devan Lochees, anomenat el Cronista, un escriptor professional d’històries. En Bast, ajudant d’en Kvothe a la fonda, és també present durant aquesta narració. Els pocs capítols que es desenvolupen durant el “temps present” a la fonda de la Pedra Fita, quan en Kvothe “el Sense-Sang” –que, com a amo de la fonda es fa dir Kote per amagar la seva veritable identitat- explica la seva història, són contats per un narrador omniscient.

Què més n’hem de dir, doncs, de les dues novel·les que avui ens ocupen?

Doncs que el nivell de català de la traducció és força bo, això si podem obviar alguna expressió traduïda literalment del castellà, com “gastar una broma”, i alguna altra, que no arriben ni de bon tros a entelar el nivell general de la traducció de Neus Nueno i Ernest Riera.

La força de la “Crònica de l’Assassí de Reis” rau en uns personatges sòlids –en Kvothe el primer- i en un món imaginari –i, en bona mesura, màgic-, una mitologia i un bestiari complexos però alhora entenedors i creïbles. Rau en una atmosfera que l’autor ha sabut crear i en un misteri amb rerefons tràgic que esperem que ens sigui revelat en el tercer i darrer llibre d’aquesta saborosa trilogia inacabada.

Esperem que l’autor no ens faci gruar gaire més i que la traducció al català no arribi a les nostres llibreries massa temps després de l’aparició de l’original en anglès.