“L’últim guerrer”, de Vicent Pascual

En aquest blog i en la seva pàgina de Facebook he repetit manta vegada l’afirmació, tristament real, que en la literatura catalana el gènere de la fantasia èpica hi és molt escassament representat. No sé si aquest fet es deu a la situació de subordinació a què es troba sotmesa la nostra literatura respecte de la castellana, o potser es deu al fet –és una hipòtesi- que el poble català és un poble que, després de 300 anys o més de dominació estrangera, ha perdut el seu sentit de l’èpica i la seva capacitat d’imaginar nous mons, noves realitats, mons de fantasia que fugin de la grisor del present.

El cas és que el nombre de llibres de fantasia èpica escrits originalment en llengua catalana és dolorosament escàs, i la seva majoria són destinats al públic juvenil. Potser es poden comptar, tan sols, amb els dits de totes dues mans. És per això que quan et topes amb una novel·la d’aquest gènere escrita originalment en la nostra llengua el cor se t’eixampla.

Fa poques setmanes vaig saber de l’existència de “L’últim guerrer” (1993), de l’escriptor de Silla (País Valencià) Vicent Pascual. Es tracta d’una novel·la editada per l’editorial Tabarca Llibres, que molts xiquets del País Valencià han llegit com a lectura obligatòria a llurs escoles i instituts.

“L’últim guerrer” és una novel·la destinada al públic juvenil, però apta per a totes les edats, que beu de les fonts de l’omnipresent J. R. R. Tolkien. Els esdeveniments narrats a la novel·la ocorren en un món imaginari sense nom, que barreja reminiscències, tal com acabem de dir, tolkienianes, amb d’altres de valencianes. M’explico. En la toponímia fantàstica del món creat per Vicent Pascual per a “L’últim guerrer” hi podem trobar un indret malèfic anomenat Mogul, que recorda el Mòrdor i el Minas Morgul de la Terra Mitjana tolkieniana. També hi podem trobar altres topònims com Torre Tallada, d’arrel catalana, i d’altres com Gebalcobra, d’arrel àrab, que és el nom d’una alqueria de Tavernes de Valldigna, al País Valencià.

Els noms dels personatges s’inspiren indubtablement en els desapareguts moriscos valencians (Karim, Ahmed, Abul Jattar, Aixa...), però el nom del gran Enemic amb el qual s’han d’enfrontar les forces del Bé en aquesta novel·la és Moloth, l’equivalent al Sàuron de “El Senyor dels Anells”, un nom que recorda molt a Mòrgoth, el Senyor Fosc que apareix a “El Silmaríl·lion” de Tolkien.

A “L’últim guerrer” el Mal prové de Ponent, com a “L’Anell de Ferro”, segon llibre de la saga de “Les Cròniques del Món Conegut” de Jaume Fuster –una al·legoria, potser, als mals que, als Països Catalans, ens han vingut de Castella?-, mentre que a la Terra Mitjana de Tolkien l’Enemic es troba a les terres de l’Est.

En aquesta novel·leta curta (142 pàgines) i sense cap seqüela hi podem trobar una espasa màgica (Irune), un orde de guerrers mantenidors de la Pau (els Kuna), un orde de bruixes benèfiques (les bruixes de Samir), uns personatges sobrenaturals i malèfics, les Ombres, que ens recorden molt, moltíssim, als Espectres de l’Anell de “El Senyor dels Anells” –tot i que amb uns poders molt més limitats-, però sobretot hi podem trobar moltes aventures i les històries d’amor adolescent –es tracta, recordem-ho, d’una novel·la juvenil- de Karim, el personatge principal.

“L’últim guerrer” és una novel·leta sense gaires pretensions –per exemple, el món imaginari on transcorre hi és tot just esbossat, sense cap mapa- però molt ben escrita en l’estàndard valencià de la llengua catalana, i amb una gran riquesa lèxica. Però sobretot es tracta d’una novel·la d’aventures èpiques en un món de fantasia de ressonàncies tolkienianes i aroma mediterrani, concretament valencià. 

Si en volem adquirir un exemplar haureu de demanar a la vostra llibreria que us l’enviïn a cercar, o bé la podeu demanar directament vosaltres mateixos per internet, al web de Tabarca Llibre, a través del seu web ( http://www.tabarcallibres.com/tenda-online/ficha.php?id=70 ). No us en penedireu de llegir-la.