“La costa més llunyana” (3ª part del cicle de Terramar), d’Ursula K. LeGuin

Entre 1968 i 1972 l’escriptora Ursula K. LeGuin va publicar les seves tres primeres novel·les del cicle de Terramar: “Un mag de Terramar”, “Les tombes d’Atuan” i “La costa més llunyana”. El fil conductor d’aquestes tres novel·les, l’acció de les quals es desenvolupa en el món de Terramar, un món sense continents, farcit de centenars, milers d’illes, és el personatge de l’Esparver o Ged, un mag nascut a l’illa de Gont, que de petit va ser pastor i de gran va arribar a ser Arquemag, la més alta autoritat en els afers de la màgia de tot Terramar.

Ara, a “La costa més llunyana”, en la seva maduresa, en Ged rebrà a l’escola de màgia de Roke el jove Arren, fill del príncep d’Enlad i de les Enlades, hereu del Principat de Morred, enviat a Roke pel seu pare, el qual s’acabarà convertint en el seu pupil o aprenent. L’Arren, en aquesta història, agafa, en certa manera, el paper que en Ged va desenvolupar a “Un mag de Terramar”, un jove inexpert i un punt orgullós, tot i que de bon cor, que vol aprendre i que esdevindrà aprenent.

A Roke hi han arribat rumors procedents de tot Terramar que coincideixen en assenyalar que, d’alguna manera, a poc a poc, la màgia, va desapareixent. Els fetillers i els mags van perdent els seus poders, però no només desapareix la màgia. La il·lusió i l’alegria de la vida van desapareixent del cor de les persones. Un gran oblit s’estén per arreu. Els mags s’obliden de la màgia de les paraules, els cantaires no recorden les lletres de les seves cançons i els artesans perden la destresa en el seu art. Com si la màgia i l’alegria s’escolessin per algun forat i fugissin d’aquest món. En diversos moments del llibre hi podem trobar un missatge ecologista que pretén denunciar la destrucció que la Humanitat provoca en la Natura.

D’aquesta manera, en Ged iniciarà un viatge per Terramar acompanyat del jove Arren –Lébannen és el seu nom veritable- amb l’objectiu d’esbrinar què o qui provoca aquest trasbals en l’equilibri del món. Mestre i deixeble viatjaran a Hort, Lorbànery, la Duna Llarga enmig de la mar –que de tant en tant és visitada per uns nòmades dels mars llunyans, els Fills del Mar Obert-, el Pas dels Dracs i l’illa de Sélidor, on coneixeran els terribles i ancestrals dracs Orm Émbar i Kàlessin.

En aquesta novel·la l’autora torna a reprendre el ritme de la primera de la saga, un ritme més ràpid i unes aventures que s’esdevenen durant un viatge, a diferència del ritme més pausat de “Les tombes d’Atuan”.

La primera edició en català d’aquesta novel·la publicada originalment en anglès l’any 1972 és de l’any 1986 i l’edició que tinc a les meves mans és la segona, de març de 1995, publicada per Edicions Proa, dins la seva col·lecció “Clàssics Moderns”, dirigida per Francesc Parcerisas –traductor al català, d’altra banda, de l’obra de Tolkien-. La traducció, acuradíssima, magnífica, com en els primers dos llibres de la saga, va anar a càrrec de Madeleine Cases.

Com ja he dit en els articles anteriors, les novel·les d’aquesta saga no són gens fàcils de trobar. A la llibreria Gigamesh de Barcelona he vist les tres primeres, no pas la quarta, “Tehanu”, que voldria llegir de seguida que pugui. Sempre les podeu cercar per internet, a través d’Iberlibro o Amazon, però “Tehanu” és veritablement introbable i segurament l’hauré d’enviar a buscar a alguna biblioteca del país a través del Sistema de Lectura Pública de Catalunya, perquè sembla que està totalment esgotada a les llibreries.

Des d’aquí, doncs, us recomano la lectura de “La costa més llunyana” i de tota la saga de Terramar. LeGuin, al costat de Tolkien i potser ara de Martin, és una de les grans escriptores de literatura fantàstica i el cicle de Terramar ja fa molts anys que és un clàssic de la fantasia. Ara només falta que Proa faci una nova edició d’aquestes novel·les i, ja de passada, faci traduir al català i publiqui “L’altre vent”, el cinquè llibre de la saga, que encara no s’ha publicat en català. Esperem que s’hi animin!