dilluns, 9 de juliol de 2018

“La comanda”, d’Enric Crespi


Quan el llibre “La comanda”, d’Enric Crespi, es va publicar l’any 2013 ni tan sols me’n vaig assabentar. Una novel·la d’aventures, l’acció de la qual es desenvolupa en època medieval, concretament l’any 1299 –en un moment en que, com en cada canvi de segle, la gent tenia por que s’esdevingués la fi del món-, que narra el viatge d’un monjo i un guerrer pel nord de Catalunya cercant notícies d’estranyes de llums en els boscos i el cel nocturn hagués atret sense cap mena de dubte la meva atenció. I aquest és l’únic aspecte negatiu d’aquesta novel·la de l’escriptor banyolí Enric Crespi: va passar totalment desapercebuda per al gran públic. Ni tan sols la devien poder descobrir gaires adeptes de la novel·la d’aventures o de la ciència-ficció –perquè la història que narra “La comanda” barreja la novel·la històrica d’aventures amb tocs de ciència-ficció-. Com he dit, el fet que hagi arribat a poca gent és l’únic aspecte negatiu de “La comanda”. Ara explicaré perquè.

Es tracta d’una novel·la que de bon principi enganxa el lector, el manté en tensió tota l’estona, passant d’una aventura a una altra sense treva o bé amb petites treves que, tot i fer-te “relaxar” una mica de tantes aventures i misteris, es fan del tot amenes gràcies a la mestria literària de l’autor. De tant en tant, mentre van xerrant durant el seu viatge, els dos protagonistes s’expliquen l’un a l’altre històries i llegendes que tenen una o altra relació amb el que han anat vivint i amb les seves experiències vitals. Algunes d’aquestes narracions són llegendes reals, no se les ha pas inventat l’autor per a aquesta novel·la, però n’hi ha d’altres que no ho sabem. L’autor, n’Enric Crespi, és un gran expert en història i cultura medievals i els seus vastos coneixements en aquest camp apareixen reflectits contínuament per tot el llibre. Històries i llegendes, tal com hem dit, gastronomia, abillaments, armes de l’època –que l’autor coneix molt bé entre d’altres motius perquè en el passat va ser campió d’esgrima-, tot plegat fa que el món medieval que ens dibuixa l’autor a “La comanda” se’ns aparegui amb molta força i versemblança.

I els dos personatges principals, la “parella” de viatgers que protagonitzaran les aventures que s’esdevenen en aquesta història, estan molt ben caracteritzats. En Carolus és un monjo llec –un monjo que no ha estat ordenat prevere i no té totes les obligacions dels altres monjos- de Sant Pere de Rodes que rep una comanda o missió del pare abat del seu monestir: mirar d’esbrinar el veritable origen d’unes llums misterioses que s’han vist al cel nocturn i als boscos dels voltants de Vallfogona, prop de Ripoll. Acompanyarà en Carolus en la seva missió un soldat, un guerrer professional que no ha estat pas ordenat cavaller, però que té unes temibles dots en l’exercici de les armes. Es diu Perot Romaní i és home de confiança del bisbe de Girona. Els dos homes tenen un passat que anirem descobrint a mesura que anem avançant en la novel·la. I, al seu torn, tots dos personatges també ho aniran descobrint l’un de l’altre.

En Carolus és un monjo que tot i la seva profunda Fe en Crist es guia per una racionalitat, per un racionalisme inspirat en les seves lectures dels savis grecs de l’antigor. És un home que toca de peus a terra i no s’empassa les històries de bruixes, d’aparicions fantasmagòriques, de follets i d’esperits del bosc en les quals els pagesos catalans creuen fermament, arrelades a la terra d’ençà dels temps del paganisme. D’altra banda, en Perot Romaní sí que hi creu, en alguns d’aquests éssers llegendaris i mitològics, perquè és un home que tot i tenir una certa cultura té orígens humils i creu fermament en les creences d’origen pagà tan arrelades en la pagesia i les classes més baixes de la Catalunya medieval.

D’altra banda, en Carolus és un home de fe, culte, racional i educat però fins a cert punt circumspecte i el contacte que mantindrà durant tota l’aventura amb en Perot l’anirà obrint cada cop més. En canvi en Perot és un tabalot. És groller, malparlat, homòfob, xenòfob i “puter”, però també és divertit, intel·ligent, bona persona, atrevit i lleial. I tots dos acabaran formant un tàndem d’allò més curiós però ben compenetrat. Els seus diàlegs fins i tot ens faran riure, sobretot les sortides divertides d’en Perot. Dos personatges entranyables que acabarem estimant com si fossin de la família.

“La comanda” és un viatge per les comarques de Girona, que ens fa descobrir els bells paisatges del nord del Principat, sortint de ran de mar gairebé, a Sant Pere de Rodes i endinsant-se per l’Empordà, el Pla de l’Estany, la Garrotxa, el Ripollès i el Berguedà. I també és un viatge en el qual la set Conèixer i Saber, amb majúscules, dels dos personatges anirà creixent i creixent, en paral·lel amb la dels lectors que, a cada capítol, voldran conèixer i saber què passarà al següent capítol.

“La comanda” és una novel·la que ens mantindrà enganxats al llibre a partir de la seva primera pàgina i fins a la darrera. Ah, i sembla que, segons el web de l’editorial, serà la primera part d’una trilogia de ciència-ficció medieval!

Després de tot el que us he explicat, què espereu per llegir-la?

P.D: Ací us deixo l'enllaç al vídeo promocional del la novel·la.



2 comentaris:

  1. I tant, és una llàstima que no arribés gaire al públic! Jo la vaig descobrir a la llibreria de Palamós per casualitat el mateix any de publicació i em va encantar!

    ResponElimina
  2. Acabo de llegir el seu comentari sobre la meva novel·la "La comanda". Considero que en fa una excel·lent anàlisi i també molt entusista. Això m'anima a continuar escrivint. "La comanda" forma part d'una trilogia ("La comanda", "El passatge" i "La cita")que espero veure publicada aquest any. Moltes, moltes,gràcies! Enric crespi

    ResponElimina