Saga de “Les Cròniques de Carr-Mor”: “La llegenda de l’impostor” i “Sota l’ombra del drac de pedra”, de Carles Batlle

És una sort que, en un panorama literari com el nostre, el català, en el qual la fantasia queda relegada com a gènere menor, menystingut i fins i tot discriminat, hagi sortit al mercat una saga com la de “Les Cròniques de Carr-Mor” –altrament anomenada “Kàrvadan” o “El somni de la llum blava”-, de Carles Batlle (Editorial La Galera). I és una sort també que aquesta saga hagi tingut l’acceptació editorial i de públic de la qual ha gaudit. “Les Cròniques de Carr-Mor”, doncs, és una trilogia, de moment inacabada, els dos primers volums –“La llegenda de l’impostor” i “Sota l’ombra del drac de pedra”- de la qual ja s’han publicat. Esperem que ben aviat aparegui el tercer volum, en el que, de ben segur que l’autor ja hi està treballant.

Ja vaig explicar en algun altre post d’aquest blog la sinopsi d’aquesta saga. En Pol Bàrsac, un noi jove que ha participat a les protestes dels indignats, al costat d’un company seu va a les muntanyes de l’Alta Garrotxa, intentant travessar la frontera amb l’estat francès perquè el persegueix la policia. Un cop allí acaba anant a petar a una mena de món paral·lel, on hi viu una gent molt diferent de nosaltres, amb una cultura diferent, unes tribus envoltades d’animals salvatges, paorosos, un univers, però, que comparteix la mateixa geografia amb el nostre món, amb la Garrotxa dels nostres dies.

El món on va a parar en Pol s’anomena, en la llengua dels seus habitants, Carr-Mor. El món de Carr-Mor creat per Carles Batlle no és un món de fantasia èpica gaire convencional. No és com el Ponent de George R. R. Martin, ni com la Terra Mitjana de J. R. R. Tolkien, encara que potser pugui compartir alguns elements comuns amb els mons d’aquests dos autors. El món de Carr-Mor no s’emmiralla, almenys aquesta és la meva opinió, en el món medieval europeu, com sí que ho ha fet Martin a “Cançó de Gel i Foc”, Rothfuss a la “Crònica de l’Assassí de Reis” o Tolkien a “El Senyor dels Anells”. El món de Carr-Mor i llur saga literària potser deuen més coses a l’Arthur Conan Doyle de “El món perdut” o a l’H. G. Wells de “La màquina del temps”, que no pas als clàssics de la fantasia èpica. Les referències literàries i cinematogràfiques que apareixen a les dues primeres novel·les de la trilogia de Carles Batlle et donen més pistes de les influències de les quals ha begut l’autor català. M’imagino els carmorians com una mena de barreja entre grecs clàssics i víkings que viuen en un món prehistòric, en el qual es va extingir una civilització avançada a l’antigor, de la qual encara en queden restes “arqueològiques”. Però les referències a la religió dels habitants d’aquest món em fan pensar en les religions precristianes monoteistes de l’Orient Mitjà.

Tots dos llibres estan escrits en primera persona i des de dos punts de vista, el d’en Pol, que serà considerat pels carmorians Kàrvadan –una mena de messies o superheroi que ha de salvar Carr-Mor d’una terrible plaga-, i el de la Lia, cúnari (princesa) de la ciutat de Mun-Bur.

La màgia en aquesta saga hi és present. La “màgia tecnològica”, podríem dir, de la llum blava, però no en direm massa cosa per no avançar elements argumentals de les novel·les.

D’altra banda, i com ja vam dir anteriorment en aquest blog, l’autor s’ha basat en la geografia del nostre país, concretament en la de la Garrotxa per crear el seu propi món. Fins i tot ha creat una sèrie de rutes excursionistes que surten publicades al segon volum de la trilogia que et porten pels diferents indrets de la Garrotxa/Carr-Mor on es desenvolupa la novel·la.

Es tracta d’una saga de fantasia adreçada a tots els públics, tot i que potser més enfocada cap al públic adolescent i jove. Encara que són dues novel·les on hi ha violència i sexe, cap d’aquests dos elements no és tractat, ni de bon tros, amb la cruesa que ho podria fer George R. R. Martin, per exemple, en els seus llibres. El fet que els principals protagonistes siguin joves, inexperts, idealistes i en un procés d’aprenentatge vital reforça el caràcter fins a cert punt juvenil de les novel·les. Però això no treu que qualsevol aficionat a la fantasia i a les novel·les d’aventures, de l’edat que sigui, es pugui sentir atrapat per les aventures d’en Pol, la Lia, en Kúlian, la Burna...

Fantasia, aventures, acció i amor en un món nou i màgic per descobrir. Què més voleu?

“El Hòbbit”, de J. R. R. Tolkien

Edició de la col·lecció "L'Esparver"

"En un forat a terra hi vivia un hòbbit. No era pas un forat lleig, brut, humit, ple de restes de cucs i amb olor de resclosit, però tampoc no era un forat sec, pelat, sorrenc, sense cap lloc on seure ni cap cosa per menjar: era un forat de hòbbit, cosa que significava comoditat". 

Així comença "El Hòbbit". Amb aquest inici la novel·la, la primera de J. R. R. Tolkien (1937), pot semblar un conte infantil. Bé, potser és veritat. Però també és moltes altres coses. 

M’explico. Molta gent ha criticat Peter Jackson per haver convertit “El Hòbbit”, un llibre que Tolkien va escriure per entretenir els seus fills, en una gegantina aventura èpica. I és curiós, perquè què és “El Hòbbit” si no una grandiosa aventura èpica i fantàstica d’un grup de nans que volen recuperar el regne dels seus pares i els seus avis de les urpes d’un drac –Smaug- malèvol, a més de gegantí? Però avui no parlarem de cap de les pel·lícules del director neozelandès.

“El Hòbbit” és una novel·la que ens conta un viatge iniciàtic d’un hòbbit, una raça d’homes petitons que viuen en un territori de la Terra Mitjana anomenat la Comarca. Aquest hòbbit, en Bilbo Saquet, mai no s’hagués imaginat que sortiria de la seva estimada Comarca, potser ni tan sols dels dominis del seu casal, l’Atzusac. Però en Bilbo Saquet serà un dels protagonistes, potser el protagonista principal, d’una de les més grans epopeies que mai hagi viscut la Terra Mitjana: el Quest d’Érebor. La fal·lera amagada dins el racó més pregon de l’ànima d’en Bilbo per conèixer nous països i noves terres s’acaba imposant a la part més “casolana” i conservadora de la seva personalitat. Recordem que a en Bilbo, “Els mapes el fascinaven, i al vestíbul hi tenia un gran mapa del País Rodó amb totes les seves passejades favorites marcades amb tinta vermella” (pàgina 26 de l’edició de L’Esparver-La Magrana, 1993).

Aquesta també és una novel·la sobre l’amistat i la lleialtat, tan entre en Bilbo i els nans com dels tretze nans entre ells. En Thorin “Escut-de-roure” vol recuperar llur regne per al seu poble. Però hi apareixen altres sentiments no tant nobles, com l’avarícia per la possessió de l’Arkenstone, “el Cor de la Muntanya”, una pedra preciosa com cap altra a la Terra Mitjana, així com del tresor de Smaug.

Mapa de les Terres Salvatges

L’eterna lluita entre el Bé i el Mal és present, com a tota l’obra de Tolkien, a “El Hòbbit”. Sàuron, el Nigromant, reapareix amb nova força a la fortalesa embruixada de Dol-Guldur, situada al Bosc Verd, forest gegantina la qual pren el nom de Bosc Negre d’ençà que el Mal se n’ha emparat. Els pobles lliures de la Terra Mitjana s’enfrontaran al poder fosc de Sàuron i els seus servents.

La cerca del tresor del drac per part dels nans és un element tret de la mitologia nòrdica. Els nans, segons els pobles germànics, eren una raça d’homes petits i rabassuts que habitaven les pregoneses de la terra, fent de minaires, cercant or i pedres precioses, i els dracs són un altre element de la mitologia nòrdica –també oriental- que en l’imaginari tolkienià s’assimila al Mal.

Mapa de Thror

Ara que s’estrenarà la tercera part de la saga cinematogràfica de “El Hòbbit” és bo recordar aquesta novel·la èpica en la qual s’ha basat, tot recordant que la podem trobar en llengua catalana a qualsevol –o gairebé- bona llibreria del Principat de Catalunya.

Acabem amb alguns versos de la cançó dels nans, traduïts, com tot el llibre, pel gran Francesc Parcerisas: 

"Enllà del fred i de boirosos monts / vers coves velles i calabossos fons / ens cal partir ans surti el sol, / a cercar el pàl·lid, encantat or /. [...] Per al senyor elf i el rei antic / tresors ocults de l'or més ric / afaiçonaven. I llum ficaren, / oculta en gemmes, en puny d'espasa / en collars d'argent estels en flor, / i en les corones, dels dracs, el foc. / I així teixien, amb l'art més pura, / la llum del sol i de la lluna."

Ursula K. LeGuin defensa la literatura fantàstica en un emocionant discurs

Ursula K. LeGuin

De ben segur que tots, moltes vegades, ens hem trobat amb el cas que algú, un cop s’ha assabentat de la nostra afecció per la literatura fantàstica, ens ha adreçat algun comentari poc afortunat, mofeta. I és que és cert que la fantasia ha estat històricament un gènere infravalorat i menystingut per molta gent. També per la crítica literària. 

El gènere fantàstic, a la literatura catalana ha estat, des de sempre, un gènere menor, molt menor, excessivament reduït. La crítica literària en la nostra llengua sempre ha valorat molt més el realisme, allò de “tocar de peus a terra”, el materialisme, que no pas aquella literatura que eleva la nostra imaginació i ens transporta a altres mons. És una llàstima però sempre ha estat així, fins avui. Per sort, a poc a poc, una sèrie d’autors han anat fressant el camp pràcticament verge de la literatura fantàstica en català, i avui, tot i que ens trobem amb un gènere que es troba encara lluny de la normalitat, tenim una petita però molt digna nòmina d’autors de fantasia que han triat la llengua dels Països Catalans per escriure la seva obra.

Parlant del menysteniment patit per la literatura fantàstica, fa pocs dies, la veterana escriptora nord-americana Ursula K. LeGuin, autora, entre d’altres, del cicle de novel•les de fantasia èpica de “Terramar” –del qual en parlarem més endavant en aquest blog-, va rebre la Medalla per la Contribució a les Lletres Americanes, dins el context dels National Book Awards, organitzats per la Fundació Nacional del Llibre dels Estats Units d’Amèrica.

En el discurs per agrair aquest guardó LeGuin reivindicà la dignitat de tot un gènere i la memòria d’uns escriptors menystinguts per l’establishment literari. L’autora nord-americana, en el seu discurs, fa una defensa del gènere fantàstic com a gènere que ens fa veure més enllà del nostre dia a dia quotidià i de vegades tan monòton, en una societat cada cop més absurdament tecnològica, i també defensa la creació literària en llibertat com a eina de transformació social. Un esplèndid discurs reivindicatiu i emocionant. De lectura obligada. Aquí sota us en deixo la transcripció, traduïda al català, i més avall un enllaç al vídeo del discurs original:

Gràcies, Neil [es refereix a l’escriptor de fantasia Neil Gaiman], i també a les persones que ofereixen aquest meravellós guardó. Gràcies de tot cor. La meva família, el meu agent i els meus editors ja saben que el fet que sigui aquí és tan mèrit d’ells com meu, i saben que aquest esplèndid guardó els pertany tant com a mi. I em complau molt d’acceptar-lo en el seu nom i compartir-lo amb els escriptors que van ser exclosos de la literatura durant tant de temps: els meus col•legues autors de fantasia i ciència-ficció, els escriptors de la imaginació, que porten cinquanta anys veient com aquests guardons eren per als anomenats escriptors “realistes”.

Crec que venen temps difícils, en els quals voldrem sentir les veus d’escriptors que sàpiguen veure alternatives a la nostra forma de vida actual, i que sàpiguen veure a través i més enllà de la nostra poruga societat i la seva tecnologia obsessiva, cap a altres maneres de viure i que, fins i tot, imaginin bases reals per a l’esperança. Necessitarem escriptors que puguin recordar la llibertat. Poetes, visionaris,... els realistes d’una realitat més gran.

Ara mateix, penso que necessitem escriptors que entenguin la diferència entre la producció d’un bé de mercat i la pràctica d’un art. Desenvolupar material escrit que encaixi en estratègies comercials per a maximitzar els beneficis corporatius i ingressos per publicitat no és, ni de bon tros, el mateix que publicar llibres amb responsabilitat o ser un autor.

Tanmateix, veig com els departaments comercials prenen el control sobre la part editorial; veig els meus propis editors immersos en un pànic estúpid d’ignorància i cobdícia, cobrant a les biblioteques públiques per un e-book sis o set vegades més del que cobren als clients. Acabem de veure un especulador intentant castigar una editorial per desobediència, i escriptors amenaçats per la fatwa corporativa, i veig molts de nosaltres, els productors que escrivim els llibres, i fem els llibres, acceptant-ho, deixant que els especuladors ens venguin com si fóssim desodorants i deixant que ens diguin què hem de publicar i què hem d’escriure.

Els llibres, com bé sabeu, no són només mercaderies. La motivació dels guanys sovint entra en conflicte amb els objectius de l’art. Vivim en el capitalisme. El seu poder sembla indefugible. També ho semblava el dret diví dels reis. Tot poder humà es pot resistir i pot ser canviat per part de les persones. La resistència i el canvi sovint comencen en l’art, i molt sovint en la nostra art, l’art de les paraules.

He tingut una llarga i bona carrera. En bona companyia. I ara, quan arriba al final, de debò que no vull veure la literatura dels Estats Units traïda i malbaratada. Els que vivim d’escriure i publicar volem, i hauríem d’exigir una part justa dels guanys. Però el nom de la nostra bonica recompensa no és “benefici”. El seu nom és “llibertat”.

“La Música del Silenci”, una extravagància de Patrick Rothfuss

Desconcertant. Potser aquest seria l’adjectiu que millor definiria “La Música del Silenci”, la nova novel·la de Patrick Rothfuss, protagonitzada per l’Auri, l’amiga que en Kvothe va fer a les teulades i els racons amagats de la Universitat. L’Auri és una noia molt especial que viu en el seu Món Amagat, subterrani, secret, inviolat, i que, de tant en tant, en els llibres de la “Crònica de l’Assassí de Reis”, rebia les visites del Kvothe estudiant. 

Abans de res, repetirem per enèsima vegada que aquest llibre no és la continuació de la saga d’en Kvothe. Aquest és un llibre sobre l’Auri, sobre els seus sentiments, sobre les seves manies, sobre el seu món. I hi afegirem que, segons el mateix autor, és un llibre que, per entendre’l, s’han d’haver llegit abans “El Nom del Vent” i “El Temor d’un Home Savi”. Tanmateix, segons el nostre entendre, la comprensió de les històries que apareixen en aquest llibre escapa a la majoria dels mortals, hagin llegit o no les altres novel·les abans esmentades. Aquest llibre és una excentricitat d’un mestre que ha escrit dos gegantins monuments de la literatura fantàstica que, ara, vol permetre’s d’escriure –i publicar- allò que li doni la gana. També direm que si hi cerqueu aventures èpiques com les que apareixen a “El Nom del Vent” i “El temor d’un Home Savi” no les trobareu pas.

En el llibre podem trobar-hi referències a la màgia “científica” que s’estudia a la Universitat, sobretot el Nomenament i l'Alquímia. L’Auri coneix el nom intrínsec, únic, dels diferents objectes que es troben en el seu Món Amagat. L’Auri, en el seu afany de perfecció, de normalitat, cerca l’indret ideal per a cadascun dels objectes que ella anomena. L’Auri vol preparar a la perfecció l’arribada “d’ell”, que vindrà d’aquí a set dies comptant des de l’inici de la novel·la –una novel·la que, sigui dit de passada, no té ni un sol diàleg-. Aquest “ell” és, sense cap mena de dubte, en Kvothe.

Les referències a la història que s’esdevé al món de la saga “Crònica de l’Assassí de Reis” –món anomenat Temerant, tal com apareix per primer cop en algun dels llibres de Patrick Rothfuss- són escadusseres. En un moment determinat l’Auri pensa que no vol fer “insinuacions sobre dimonis” a la persona que l’ha de visitar –una referència als Xandrian, els grans enemics d’en Kvothe?-.

Farem referència, també, a la presència constant d’en Foxen, un estrany i diminut ésser –una cuca llumenera?- o objecte que il·lumina, quan l’Auri li ho demana, el Món Amagat.

Ja hem dit abans que aquesta no és una novel·la d’aventures. No. És un llibre que exalta les coses petites, els gestos humils, els plaers secrets i estrambòtics d’una noia que s’amaga de la resta del món.

També he dit que és un llibre desconcertant. És cert. No me l’esperava així. Tenia molt clar que seria un llibre molt diferent dels que expliquen la història d’en Kvothe. Estava segur que el llibre ens narraria la quotidianitat de l’Auri en el seu món secret i màgic. I ho fa. A la manera que ha volgut l’autor en aquesta novel·la. I ho ha fet també amb una prosa que en alguns moments esdevé gairebé poètica. La llàstima és que ben pocs lectors entendran aquest llibre. I ho dic en el sentit literal. Jo no l’he entès massa. Només espero que els lectors decebuts per “La Música del Silenci” no vulguin penalitzar l’escriptor de Wisconsin no llegint la tercera –i darrera- part de la saga de la “Crònica de l’Assassí de Reis”, encara per publicar, i que estic ben segur que serà un llibre a l’alçada, com a mínim, dels dos anteriors.

D’altra banda, la traducció de Neus Nueno és excepcional. Aconsegueix transmetre’ns, amb un català genuí, la musicalitat de la prosa que, de ben segur, Patrick Rothfuss va escriure en el seu original en anglès.

S’ha d’agrair la confiança i la gosadia de l’editorial –Rosa dels Vents, segell en català de Penguin Random House- de publicar aquesta novel·la en català. No és una aposta fàcil, i molt menys segura.

Després de tot això que us dic, tanmateix, si sou molt i molt fans de Patrick Rothfuss i del personatge de l’Auri, llegiu aquest llibre. És curtet -143 pàgines- i, com ja he dit, fa alguna referència a en Kvothe i al seu món. A mi, ja us ho dic, “La Música del Silenci” no m’ha fet ni fred ni calor, però no considero pas la seva lectura com una pèrdua de temps i diners. Pot ser enriquidora, fins i tot, i ens fa venir encara més ganes de llegir “Les Portes de Pedra”, la tercera i esperadíssima part de les aventures d’en Kvothe.