“La Música del Silenci”, una extravagància de Patrick Rothfuss

Desconcertant. Potser aquest seria l’adjectiu que millor definiria “La Música del Silenci”, la nova novel·la de Patrick Rothfuss, protagonitzada per l’Auri, l’amiga que en Kvothe va fer a les teulades i els racons amagats de la Universitat. L’Auri és una noia molt especial que viu en el seu Món Amagat, subterrani, secret, inviolat, i que, de tant en tant, en els llibres de la “Crònica de l’Assassí de Reis”, rebia les visites del Kvothe estudiant. 

Abans de res, repetirem per enèsima vegada que aquest llibre no és la continuació de la saga d’en Kvothe. Aquest és un llibre sobre l’Auri, sobre els seus sentiments, sobre les seves manies, sobre el seu món. I hi afegirem que, segons el mateix autor, és un llibre que, per entendre’l, s’han d’haver llegit abans “El Nom del Vent” i “El Temor d’un Home Savi”. Tanmateix, segons el nostre entendre, la comprensió de les històries que apareixen en aquest llibre escapa a la majoria dels mortals, hagin llegit o no les altres novel·les abans esmentades. Aquest llibre és una excentricitat d’un mestre que ha escrit dos gegantins monuments de la literatura fantàstica que, ara, vol permetre’s d’escriure –i publicar- allò que li doni la gana. També direm que si hi cerqueu aventures èpiques com les que apareixen a “El Nom del Vent” i “El temor d’un Home Savi” no les trobareu pas.

En el llibre podem trobar-hi referències a la màgia “científica” que s’estudia a la Universitat, sobretot el Nomenament i l'Alquímia. L’Auri coneix el nom intrínsec, únic, dels diferents objectes que es troben en el seu Món Amagat. L’Auri, en el seu afany de perfecció, de normalitat, cerca l’indret ideal per a cadascun dels objectes que ella anomena. L’Auri vol preparar a la perfecció l’arribada “d’ell”, que vindrà d’aquí a set dies comptant des de l’inici de la novel·la –una novel·la que, sigui dit de passada, no té ni un sol diàleg-. Aquest “ell” és, sense cap mena de dubte, en Kvothe.

Les referències a la història que s’esdevé al món de la saga “Crònica de l’Assassí de Reis” –món anomenat Temerant, tal com apareix per primer cop en algun dels llibres de Patrick Rothfuss- són escadusseres. En un moment determinat l’Auri pensa que no vol fer “insinuacions sobre dimonis” a la persona que l’ha de visitar –una referència als Xandrian, els grans enemics d’en Kvothe?-.

Farem referència, també, a la presència constant d’en Foxen, un estrany i diminut ésser –una cuca llumenera?- o objecte que il·lumina, quan l’Auri li ho demana, el Món Amagat.

Ja hem dit abans que aquesta no és una novel·la d’aventures. No. És un llibre que exalta les coses petites, els gestos humils, els plaers secrets i estrambòtics d’una noia que s’amaga de la resta del món.

També he dit que és un llibre desconcertant. És cert. No me l’esperava així. Tenia molt clar que seria un llibre molt diferent dels que expliquen la història d’en Kvothe. Estava segur que el llibre ens narraria la quotidianitat de l’Auri en el seu món secret i màgic. I ho fa. A la manera que ha volgut l’autor en aquesta novel·la. I ho ha fet també amb una prosa que en alguns moments esdevé gairebé poètica. La llàstima és que ben pocs lectors entendran aquest llibre. I ho dic en el sentit literal. Jo no l’he entès massa. Només espero que els lectors decebuts per “La Música del Silenci” no vulguin penalitzar l’escriptor de Wisconsin no llegint la tercera –i darrera- part de la saga de la “Crònica de l’Assassí de Reis”, encara per publicar, i que estic ben segur que serà un llibre a l’alçada, com a mínim, dels dos anteriors.

D’altra banda, la traducció de Neus Nueno és excepcional. Aconsegueix transmetre’ns, amb un català genuí, la musicalitat de la prosa que, de ben segur, Patrick Rothfuss va escriure en el seu original en anglès.

S’ha d’agrair la confiança i la gosadia de l’editorial –Rosa dels Vents, segell en català de Penguin Random House- de publicar aquesta novel·la en català. No és una aposta fàcil, i molt menys segura.

Després de tot això que us dic, tanmateix, si sou molt i molt fans de Patrick Rothfuss i del personatge de l’Auri, llegiu aquest llibre. És curtet -143 pàgines- i, com ja he dit, fa alguna referència a en Kvothe i al seu món. A mi, ja us ho dic, “La Música del Silenci” no m’ha fet ni fred ni calor, però no considero pas la seva lectura com una pèrdua de temps i diners. Pot ser enriquidora, fins i tot, i ens fa venir encara més ganes de llegir “Les Portes de Pedra”, la tercera i esperadíssima part de les aventures d’en Kvothe.