Ursula K. LeGuin defensa la literatura fantàstica en un emocionant discurs

Ursula K. LeGuin

De ben segur que tots, moltes vegades, ens hem trobat amb el cas que algú, un cop s’ha assabentat de la nostra afecció per la literatura fantàstica, ens ha adreçat algun comentari poc afortunat, mofeta. I és que és cert que la fantasia ha estat històricament un gènere infravalorat i menystingut per molta gent. També per la crítica literària. 

El gènere fantàstic, a la literatura catalana ha estat, des de sempre, un gènere menor, molt menor, excessivament reduït. La crítica literària en la nostra llengua sempre ha valorat molt més el realisme, allò de “tocar de peus a terra”, el materialisme, que no pas aquella literatura que eleva la nostra imaginació i ens transporta a altres mons. És una llàstima però sempre ha estat així, fins avui. Per sort, a poc a poc, una sèrie d’autors han anat fressant el camp pràcticament verge de la literatura fantàstica en català, i avui, tot i que ens trobem amb un gènere que es troba encara lluny de la normalitat, tenim una petita però molt digna nòmina d’autors de fantasia que han triat la llengua dels Països Catalans per escriure la seva obra.

Parlant del menysteniment patit per la literatura fantàstica, fa pocs dies, la veterana escriptora nord-americana Ursula K. LeGuin, autora, entre d’altres, del cicle de novel•les de fantasia èpica de “Terramar” –del qual en parlarem més endavant en aquest blog-, va rebre la Medalla per la Contribució a les Lletres Americanes, dins el context dels National Book Awards, organitzats per la Fundació Nacional del Llibre dels Estats Units d’Amèrica.

En el discurs per agrair aquest guardó LeGuin reivindicà la dignitat de tot un gènere i la memòria d’uns escriptors menystinguts per l’establishment literari. L’autora nord-americana, en el seu discurs, fa una defensa del gènere fantàstic com a gènere que ens fa veure més enllà del nostre dia a dia quotidià i de vegades tan monòton, en una societat cada cop més absurdament tecnològica, i també defensa la creació literària en llibertat com a eina de transformació social. Un esplèndid discurs reivindicatiu i emocionant. De lectura obligada. Aquí sota us en deixo la transcripció, traduïda al català, i més avall un enllaç al vídeo del discurs original:

Gràcies, Neil [es refereix a l’escriptor de fantasia Neil Gaiman], i també a les persones que ofereixen aquest meravellós guardó. Gràcies de tot cor. La meva família, el meu agent i els meus editors ja saben que el fet que sigui aquí és tan mèrit d’ells com meu, i saben que aquest esplèndid guardó els pertany tant com a mi. I em complau molt d’acceptar-lo en el seu nom i compartir-lo amb els escriptors que van ser exclosos de la literatura durant tant de temps: els meus col•legues autors de fantasia i ciència-ficció, els escriptors de la imaginació, que porten cinquanta anys veient com aquests guardons eren per als anomenats escriptors “realistes”.

Crec que venen temps difícils, en els quals voldrem sentir les veus d’escriptors que sàpiguen veure alternatives a la nostra forma de vida actual, i que sàpiguen veure a través i més enllà de la nostra poruga societat i la seva tecnologia obsessiva, cap a altres maneres de viure i que, fins i tot, imaginin bases reals per a l’esperança. Necessitarem escriptors que puguin recordar la llibertat. Poetes, visionaris,... els realistes d’una realitat més gran.

Ara mateix, penso que necessitem escriptors que entenguin la diferència entre la producció d’un bé de mercat i la pràctica d’un art. Desenvolupar material escrit que encaixi en estratègies comercials per a maximitzar els beneficis corporatius i ingressos per publicitat no és, ni de bon tros, el mateix que publicar llibres amb responsabilitat o ser un autor.

Tanmateix, veig com els departaments comercials prenen el control sobre la part editorial; veig els meus propis editors immersos en un pànic estúpid d’ignorància i cobdícia, cobrant a les biblioteques públiques per un e-book sis o set vegades més del que cobren als clients. Acabem de veure un especulador intentant castigar una editorial per desobediència, i escriptors amenaçats per la fatwa corporativa, i veig molts de nosaltres, els productors que escrivim els llibres, i fem els llibres, acceptant-ho, deixant que els especuladors ens venguin com si fóssim desodorants i deixant que ens diguin què hem de publicar i què hem d’escriure.

Els llibres, com bé sabeu, no són només mercaderies. La motivació dels guanys sovint entra en conflicte amb els objectius de l’art. Vivim en el capitalisme. El seu poder sembla indefugible. També ho semblava el dret diví dels reis. Tot poder humà es pot resistir i pot ser canviat per part de les persones. La resistència i el canvi sovint comencen en l’art, i molt sovint en la nostra art, l’art de les paraules.

He tingut una llarga i bona carrera. En bona companyia. I ara, quan arriba al final, de debò que no vull veure la literatura dels Estats Units traïda i malbaratada. Els que vivim d’escriure i publicar volem, i hauríem d’exigir una part justa dels guanys. Però el nom de la nostra bonica recompensa no és “benefici”. El seu nom és “llibertat”.