“Joc de trons” (“Cançó de gel i foc” 1), de George R. R. Martin

Honor. Traïcions. Amistat. Bogeria. Heroisme. Incest. Misteri. Maldat. Criatures fabuloses. Aventures èpiques. Històries llegendàries. Un continent desconegut i fantàstic que s’assembla molt a l’Europa occidental d’època medieval. Tot això i molt més ho podeu trobar a “Joc de trons”, el primer dels llibres de la saga de novel·les “Cançó de gel i foc”, de George R. R. Martin. L’escriptor nord-americà va publicar aquesta obra mestra de la literatura epicofantàstica l’any 1996. Des d’aleshores el reconeixement a aquesta saga no ha parat de créixer. Després de “Joc de Trons”, doncs, van arribar quatre llibres més: “Xoc de reis”, “Tempesta d’espases”, “Festí de corbs” i “Dansa amb dracs”, aquesta darrera publicada el 2011. Tanmateix, però, la saga no s’ha acabat pas. L’autor, nascut el 1948 a Nova Jersey, encara està acabant d’escriure les dues darreres novel·les que clouran “Cançó de gel i foc”, que ha estat considerada la millor saga de fantasia èpica contemporània (això si deixem de banda l’obra del mestre de mestres Tolkien).

“Joc de trons” i tota la saga literària de “Cançó de gel i foc” ha estat traduïda al català i publicada per Alfaguara. L’edició catalana que tinc és del 2011. La traducció ha estat portada a terme amb efectivitat per Mercè Santaulària, Esther Roig i Anna Llisterri. Donada la poc encoratjadora situació actual de la literatura èpica i fantàstica en llengua catalana l’existència de la versió catalana de la saga de “Cançó de gel i foc” (així com de la traducció de la “Crònica de l’Assassí de Reis” de Patrick Rothfuss) representa una més que necessària alenada d’aire fresc en l’edició en la llengua de Ramon Llull i Jaume Fuster.

La inquietud ha arribat als Set Regnes d’Occident –situats a la terra de Westeros o Ponent-, unificats pel monarca únic Robert Baratheon, que seu al Tron de Ferro de Port Reial. 

En el que antigament havia estat el regne del Nord, on Eddard Stark n’és el Senyor i governa des de la capital, Hivèrnia, s’acosta l’hivern. Un hivern que sembla que durarà molts anys. El gran Mur que va de costa a costa, protegeix el Nord i la resta dels Set Regnes dels salvatges de més enllà del Mur, els mamuts... i els caminants blancs, els gegants i els fills del bosc, éssers potser reals o potser imaginaris que amenacen les terres al sud del Mur, les terres del Nord, on hi viuen els descendents dels primers homes que arribaren a l’Occident i que encara adoren els déus antics.

A l’Oest, els Lannister estan assedegats de poder, i a les terres de l’est, més enllà del mar, els darrers descendents exiliats dels antics monarques dels Set Regnes, els Targaryen, cercaran ajuda en les ciutats lliures i en les hordes orientals dels dothrakis per tornar victoriosos al Tron de Ferro.

És innegable que George R. R. Martin ha creat un món fantàstic complex i alhora creïble. Les criatures fantàstiques que apareixen o són mencionades a l’obra (dracs, caminants blancs, gegants, fills del bosc) tenen allò que en diríem ganxo, enganxen, i les envolta un halo de misteri que les fa encara més interessants.

Però els personatges de la novel·la són encara més excelsos: 

El Senyor del Nord, Eddard Stark, és un home d’honor, sever i dur com les terres fredes del seu país, però tendre quan convé. Estima la seva família, la seva terra i la seva gent, però el persegueix un fat malastruc.

El seu fill bord, en Jon Neu (el meu personatge preferit), ha heretat el millor del caràcter del seu pare, però no sap ben bé qui és i arrossega una pena i una permanent insatisfacció amb ell mateix; crec que serà un dels grans herois de la saga. 

En Tyrion Lannister, fill nan i deforme d’en Tywin Lannister (el senyor de la Casa Lannister), culte i intel·ligent, sarcàstic i ambiciós. Des de petit que l’han fet sentir poca cosa (el primer son pare) per culpa de la seva deformitat. És per això que sent predilecció pels marginats com ell. Penso que en el fons té molt bon cor.

Na Daenerys Targaryen, filla del rei Aerys, assassinat per en Jaime Lannister, el “Matareis”, exiliada a les ciutats lliures. És encara pràcticament una nena. El seu personatge va creixent a mesura que avança la novel·la, i em penso que en les properes novel·les tindrà molt pes.

Les germanes Stark, filles de n’Eddard i na Catelyn, Sansa i Arya. Na Sansa, la gran, bonica, però fleuma i mosqueta morta, alhora que pretensiosa. Però en el fons té bon cor. En canvi, n’Arya, la petita, és totalment diferent de sa germana gran. Li agrada jugar amb els nois, córrer i embrutar-se i té molt més caràcter i força de voluntat que na Sansa.

Podríem parlar de na Catelyn i el seu fill Robb, de na Cersei Lannister, del seu germà Jaime el Matareis i d’en Joffrey, hereu del rei Robert, del petit Bran, fill de n’Eddard i la Catelyn... i fins i tot dels set cadells de llop fer que els fills de n’Eddard van adoptar. I d’una munió d’altres personatges menors però tots ells importants en aquest mosaic que és “Joc de trons”, la primera novel·la de la saga de “Cançó de gel i foc”.

I ara només em queda recomanar-vos que el llegiu. Després d’acabar-me’l m’ha quedat una sensació de fam de lectura com feia temps que no tenia. “Joc de trons”, per tot això que us he dit, és una veritable delicatessen literària. I sobretot, compreu-vos “Joc de Trons” (i els altres llibres de la sèrie que venen després) en català. Doneu suport a l’edició en la nostra llengua i fem cada cop més gran el mercat de llibres de fantasia èpica en català. Les editorials només s’atreviran a editar llibres d’aquest gènere en la nostra llengua si veuen que els que s’han editat fins ara es venen bé. I només serà així si comprem els llibres en català.

Au vinga, i ara a gaudir de “Joc de trons”!