Els dialectes del català en la fantasia èpica

En una novel·la, el seu autor moltes vegades, opta per no fer visibles les raonables diferències dialectals entre els seus personatges. I compte perquè aquí parlem de diferències dialectals, no pas de les diferents llengües que parlen els personatges de la novel·la. Tolkien va inventar diferents llengües per a elfs, homes, nans i orcs de la Terra Mitjana. George R. R. Martin també va “crear” diferents llengües per als diversos territoris del món que ha creat per a “Cançó de Gel i Foc”, igual que Rothfuss per als Quatre Racons de la Civilització. Però, només en les novel·les de Tolkien i Rothfuss hi veiem algunes diferències dialectals entre els parlants d’una mateixa llengua, la llengua que parlen els personatges protagonistes de les respectives històries: l’occitanès de Tolkien i la llengua comuna dels Quatre Racons de la Civilització de Rothfuss.

Avui us mostrarem uns petits exemples d’aquests parlars que fugen de l’estàndard lingüístic de la majoria de personatges protagonistes d’aquestes novel·les.

En primer lloc, Tolkien fa parlar els personatges procedents del regne de Góndor en un dialecte que, en la traducció catalana de Francesc Parcerisas, recull trets de diversos dialectes del català. Us en posarem aquests exemples. Diu Bóromir a les pàgines 298 i 299 de “El senyor dels anells. La germandat de l’Anell” (segona reimpressió de 1993 de la primera edició de 1986, Vicens Vives) el següent. Posaré en majúscula aquelles paraules o expressions –diguem-ne- dialectals o fins i tot arcaïtzants:

“Amb la vostra vènia, Senyor Élrond –va dir-, en primer lloc per dir alguna cosa més sobre Góndor; perquè de la mateixa terra de Góndor VENC. I bo serà per a tothom que sàpiguen el que en EIXA terra s’esdevé. [...] NINGÚ NO CREGUI que a la terra de Góndor la sang de Númenor s’ha exhaurit, ni que tot SON orgull i dignitat han estat oblidats. [...] Un cop més torna a sortir fum de l’Oròdruin, que NALTROS anomenem el Mont del Fat.”

I a la pàgina 303 diu: 

“¿I on ha estat durant tots AQUEIXOS anys, fins a arribar aquí en mans d’un missatger tan sorprenent?”

I a la pàgina 350:

“Em pregunto si no deu ser una estratagema de l’Enemic –va dir en Bóromir-. A MA terra hom diu que és capaç de governar les tempestes a les Muntanyes de l’Ombra, que són a les fronteres de Mórdor.”

I a la pàgina 409:

“A Góndor, però, prou que n’hem sentit parlar d’EIXA contrada perillosa, i hom diu que són pocs els qui n’IXEN un cop hi ha entrat”.

I diu en Fàramir, germà d’en Bóromir, a les pàgines 302 i 303 de “El senyor dels anells. Les dues torres”:

“Si fos tan impetuós com vós potser ja faria estona que VOS hauria matat”.

“Anava enfonsada, com si dugués un gran pes, i em semblà, en passar sota la MEUA mirada, que era pràcticament plena d’aigua clara [...]”.

El parlar de Góndor, un regne de dúnedain del sud de la Terra Mitjana, doncs, amb l’ús de paraules com “naltros” per “nosaltres”, el verb “eixir” en comptes de “sortir”, “eixa” per “aquesta”, o la forma verbal “venc”, del verb “venir”, en comptes de “vinc”, “meua” en comptes de “meva” (tot i que les formes “meua” i “seua” també es fan servir en moltes comarques del català oriental) ens recorda certs parlars del català occidental i valencià.

D’altra banda, Patrick Rothfuss també “s’inventa” un dialecte, convertit al català per la seva traductora Neus Nueno. Els trets d’aquest dialecte, parlat per un porquer d’una zona rural que parla amb en Kvothe, són força menys identificables que els del gondorià de Tolkien. Combina alguns arcaismes i formes –crec que- inventades. Per exemple, diu el porquer Skoivan Schiemmelpfenneg, a les pàgines 703 i 704 de “El nom del vent” (segona edició de 2013, Mondadori). També marcaré amb majúscules les paraules d’aquest dialecte:

“La complaença és MEUA, mestre Kuothe. [...] No és corrible (?) fer CONEISSENÇA AB HÒMENS que ENRAHONEN com cal. LOS XIMPLOTS D’EIXOS ENVIRONS sonen com si HAYGUESSIN ANYINS a la boca”.

“Tots MOS AMICHS ho fan. [...] Schiem m’està bé AB minyons galans com VOSAUTRES”.

“RE de ramat. OUELLES i vaques fan ramat. Els PORCHS fan trujada”.

En aquest cas veiem com la traductora opta per fer servir paraules i grafies arcaïtzants, barrejades amb dialectalismes en ús com “hòmens” o “meua”.

La creació d’aquests dialectes imaginaris basats en dialectes reals de la nostra llengua dota de genuïnitat i originalitat les històries de fantasia èpica. La fantasia dóna molt de joc en aquest sentit. Ho pots inventar tot –o gairebé tot-, sempre que segueixis unes regles, que també t’inventes tu mateix, però que, això sí, has de seguir. 

Desconec si en alguna de les novel·les de fantasia èpica escrites originalment en català els seus autors han donat presència a altres registres no estàndards de la nostra llengua. Seria molt interessant que algun autor dels Països Catalans ho portés a la pràctica.

P.S.:
Segons un comentari de facebook d’en Marc Bosch Matas, al qual li agraïm l’aportació, a l’original anglès de “El Senyor dels Anells”, els homes de Góndor parlen un anglès arcaic, no pas un dialecte. Ens informa també que en l’original els hòbbits parlen un anglès rural, però sense massa dialectalismes. Continua en Marc Bosch dient: “És curiós perquè a la pel•lícula els hòbbits, sobretot en Sam, parlen amb accent de la West Country anglesa, un accent de pagès estereotípic. L'equivalent català podria ser l'osonenc o el garrotxí, suposo, però al doblatge en català parlen estàndard. I els nans parlen escocès.” En Marc Bosch proposa que al doblatge en català el parlar dels nans es podria haver fet en parlar pallarès o rossellonès, que podrien ésser considerats remots.