“Les bodes del Diable”, de Pau Faner

La Catalunya de finals del segle XIII, però també Mallorca i Menorca, Occitània, França i el nord d’Àfrica, són els escenaris de “Les bodes del Diable” (Proa, 2011), de l’escriptor menorquí Pau Faner.

Aquesta novel·la no es pot situar dins el gènere de la fantasia èpica, ans cavalca entre la novel·la històrica i la fantasia històrica. El marc geogràfic en el qual s’inscriu és estrictament real i els fets històrics generals de referència que hi apareixen són certs i verídics. Però una sèrie d’elements fantàstics que ens trobem durant la lectura de la novel·la –a més de llur ambientació medieval- la poden situar dins el gènere de la fantasia històrica i fan que qualsevol afeccionat a la fantasia èpica pugui gaudir-ne.

Fantasmes i aparicions sobrenaturals, la presència constant –real o imaginada- de la figura del Diable perseguint els protagonistes de la història, éssers monstruosos i possessions diabòliques... Tots aquests elements situen en el gènere fantàstic aquesta novel·la, que també pot ésser considerada històrica.

La novel·la narra les aventures d’en Gladis París –fill del mercader lleidatà Joan París- i de n’Alessio Púbol àlies “Cara de Rosa” –joveníssim aventurer fill d’una cortesana veneciana- per terres catalanes –al Principat i a les Balears- i del món mediterrani, per cercar les seves enamorades, na Maria i na Carme, respectivament, segrestades diverses ocasions. En Gladis, durant la història, cercarà “el llibre del pelegrí”, on hi ha d’haver consignat el seu casament amb na Maria i que, per tant, seria una prova concloent que és la seva dona.

Altres personatges destacables de la novel·la són en Joan París, pare d’en Gladis, que dóna suport sense descans al seu fill en les seves aventures, en Nicolau Bonet, un dels segrestadors de na Maria, ric i ancià prohom mallorquí, i un sinistre navegant, el capità Oms, enemic d’en Gladis.

El llibre, que té 734 pàgines, és una delícia. És una d’aquelles novel·les que no voldries que s’acabés mai. La prosa rica, de vegades fins i tot florida, d’en Pau Faner, és un altre dels punts forts de la novel·la. Els personatges tenen força i es defineixen molt bé. Un exemple de personatge amb personalitat pròpia molt marcada és en Joan París, que de seguida  te l’imagines com un mercader català prototípic d’època medieval, caracteritzat també pel seu gran coneixement de dites populars, que pronuncia tot sovint. Les constants referències culinàries, en aquest cas de plats medievals, és un detall –aquí ens recorda molt a Tolkien- que acaba de donar color a la lectura d’aquesta història.

Demaneu “Les bodes del Diable” a la vostra llibreria de referència, que us l’enviïn a cercar a l’editorial, perquè val molt la pena. Ja us ho he dit, si us agrada la fantasia èpica, us encantarà “Les bodes del Diable”, encara que no sigui fantasia èpica.