Ressenya d'“Eldest”, de Christopher Paolini. Segona part de la saga “El llegat”

Vaig començar a llegir la saga “El llegat” de Christopher Paolini el mes de febrer passat, animat per molt bones crítiques que n’havia llegit a internet. La primera novel·la, “Eragon”, la va vaig llegir molt de pressa tot i que, com totes les d’aquesta saga, era molt llarga. La seva lectura em fou molt interessant i em podia passar llargues estones literalment enganxat al llibre. A més, unes propícies circumstàncies personals van afavorir que tingués més temps disponible per a la lectura. Amb aquest llibre, “Eldest” (Roca Editorial/La Butxaca, Grup 62), va passar més o menys el mateix, tot i que no vaig anar tan de pressa com amb “Eragon”. El cas és que, tot i que fa gairebé dos mesos que el vaig acabar de llegir, fins avui no en faig la ressenya.

En aquest volum Eragon segueix al costat dels vardens en la seva lluita contra el tirà Galbatorix i viatjarà a Ellesméra, al regne dels elfs, situat al nord d’Alagaësia. Allà esclatarà l’amor que duia des de feia temps dins del seu cor i iniciarà un aprenentatge com a Genet de Drac al costat de la dragona Saphira, del seu amic el nan Orik, de l’elfa Arya i d’Oromis, el seu mentor elf.

Aquí, ara a Carvahall, apareixerà un altre cop Roran, el cosí d’Eragon, del qual no en sabíem res des del principi de la primera novel·la. Roran iniciarà una lluita personal contra els ra’zac, els éssers al servei de Galbatorix que van assassinar el seu pare, que el durà a protagonitzar una colla d’aventures èpiques en el seu poble i per tota Alagaësia.

Coneixerem també les peripècies de Nasuada, la filla d’Ajihad, antic cap dels vardens, i ara al seu torn, també, nova dirigent d’aquests rebels contra l’imperi de Galbatorix.

Eragon, Roran i Nasuada seran les tres veus narratives d’aquesta novel·la. Cadascun dels capítols serà narrat per la veu d’un d’aquests tres personatges.

A “Eldest” hi trobarem moltes aventures, acció, amor i hi coneixerem noves terres (el regne independent de Surda, Ellesméra...) i sabrem més coses dels elfs i també de la història antiga d’Alagaësia, de les migracions d’elfs, humans i urgals vers aquesta terra, dels Genets de Drac i dels poders dels elfs. Les diferents accions que s’esdevenen en la novel·la són interessants però pel meu gust les aventures de Roran, un pobre pagès sense poders màgics i empès només per la seva determinació, el seu desig de venjança i també per l’amor, que el porten a enfrontar-se gairebé tot sol a tot l’imperi de Galbatorix, són les més interessants del llibre. Almenys per a mi els capítols dedicats a les aventures de Roran han estat els que més m’han enganxat a la lectura del llibre.

És una llàstima que el llibre no contingui un mapa de tota Alagaësia. A la primera novel·la ja n’hi ha un, per sort, però quan llegim estaria bé que poguéssim disposar d’un mapa per poder-lo anar consultant amb facilitat, sense haver d’agafar el que hi ha al primer llibre.

La traducció al català de Jordi Vidal i Tubau és realment molt bona i des d’aquí l’aplaudim perquè s’ho mereix. El llibre està traduït a un català veritablement genuí que de vegades costa de trobar entre els llibres en català escrits en aquests temps de degradació de la llengua. Des de Cròniques de Neopàtria l’aplaudim.

De moment ens hem pres uns mesos de descans de la saga Eragon. Mentrestant ens han aparegut novetats i altres llibres no tan nous que creiem que calia ressenyar urgentment de fantasia en la nostra llengua i escrita per escriptors catalans. De seguida que poguem tornarem amb aquesta famosa saga de fantasia èpica de Christopher Paolini. Ja en tenim ganes!