El heavy metal,
i concretament el power metal –almenys força grups-, són gèneres musicals que
històricament han unit la música i la fantasia èpica en les seves lletres i en
l’estètica de les portades dels seus discos. La banda alemanya de power metal
progressiu Blind Guardian han dedicat moltes de les seves cançons –fins i tot
un disc sencer, “Nightfall in Middle-Earth”, que tracta de “El Silmaríl·lion”-
a les històries de la Terra Mitjana de J. R. R. Tolkien, i altres cançons a
“Cançó de Gel i Foc” de George R. R. Martin o a “La roda del Temps” de Robert
Jordan. Els finlandesos metalsimfònics Nightwish, a les seves lletres, han
parlat de les llegendes tradicionals fantàstiques fineses recollides al
“Kalevala” i, en el seu darrer disc, han dedicat una cançó, “Edema Ruh”, a la
novel·la “El Nom del Vent”, de Patrick Rothfuss. Domine, una banda italiana que
practica true metal, ha parlat a moltes de les seves cançons de les històries
de Cònan el bàrbar, de l’escriptor nord-americà Robert E. Howard, i de la saga
del guerrer albí Elric de Melniboné, de l’escriptor anglès Michael Moorcock.
Fins i tot, dues bandes de metal simfònic, els italians Rhapsody i els suecs
Dragonland, han arribat a crear móns èpics i de fantasia on s’esdevenen les
històries que es canten a les seves cançons. Rhapsody les Cròniques d’Algalord
i Dragonland les Cròniques de Dragonland.
Als Països
Catalans el panorama del heavy metal autòcton és força migrat, i encara més
escasses són les bandes de power metal o les que facin referència a la fantasia
a les seves lletres. En aquest mateix blog fa temps que vam parlar de la
temàtica fantàstica a les lletres de la banda Sangtraït, tot un clàssic i un
referent del metal i el rock dur en català.
Darrerament hem
descobert una banda de Terrassa (el Vallès Occidental) que practica –tal com
ells ho defineixen- epic power folk metal. El grup es composa actualment d’en
Martí a la veu i la lira, en Marc al baix, en Nil a la guitarra, en Saus a la
bateria, n’Alba tocant instruments tradicionals i en Roger amb els teclats.
Tenen dos discos editats, “Desperta Ferro” i aquest darrer “Tornant de la
batalla”, editat el 2016.
El grup
practica, ja ho hem dit, epic power folk metal. Segons el meu parer, el seu
estil seria un power metal com el d’uns Blind Guardian, amb influències del
folk metal pagà europeu de grups com els suïssos Eluveitie.
La portada del
disc està molt i molt ben feta, és èpica i medieval a més no poder i ens
transmet al 100% l’esperit de les lletres de les cançons. L’artista que l’ha
confeccionat és Joan Llopis. Els membres de la banda quan es va gravar el disc
eren:
Martí Paez, veu
i lira; Bianca Antohe, baix; Nil Lapedra, guitarra, guitarra acústica i acordió
diatònic; Albert Alba, teclats, sac de gemecs i flauta; David Saus, bateria.
(Amb la col·laboració de Lianne Krossburner, d’Edenkaiser, a la cançó
“Víbria”).
Parlem del disc
“Tornant de la batalla”, de 2016, i les seves cinc cançons, que es van
enregistrar i masteritzar a AXtudio de Barcelona. El disc s’obre amb una cançó
d’aires medievals, amb una lletra escrita en un català antic: “Anant a la
batalla”. “Tornant de la batalla” és la continuació de la primera, a nivell
líric i musical, amb un començament molt trobadoresc, també, que s’anima de
seguida i amb uns teclats de l’estil de bandes de power italianes com Highlord
o Secret Sphere, però amb un aire a Blind Guardian, sobretot en la veu del
cantant, en Martí, que em recorda el dels bards alemanys, en Hansi Kürsch. Els
tocs medievals no desapareixen tampoc a la següent cançó, “El Foc”, i encara
s’hi accentuen més. La presència d’instruments tradicionals hi és molt present,
també. La quarta cançó del disc, “Víbria”, ens parla de l’ésser mític català i
europeu d’època medieval, la femella del drac, concretament de la seva
humanitat i de l’odi i la incomprensió que rep per part dels que s’anomenen
humans. “Temps enrere en aquest lloc van dur una bèstia corrupta / Cos de dona
i ànima de drac barrejat amb màgia, foc i sang”. Un humà la vol destruir: “Jo
m’encarregaré d’aquella que escampa / el temor en els vostres cors / aniré al
regne de fosques tenebres / on la Víbria habita”. I la Víbria li diu: “Tu!
Simple i feble mortal, creus que sóc el verí del teu trist país / creus tenir
el poder per distingir entre el Bé i el Mal”.
Finalment, una
altra cançó sobre la guerra, “Rancúnia”, ens conta, com a les dues primeres,
com d’estúpida n’és la guerra.
El disc, i a
través de la fantasia, les llegendes i la història medieval catalana, ens parla
de la manca de sentit de les guerres i del concepte de la diferència (cristians
versus moros, moros versus cristians, humans versus éssers estranys com la
Víbria).
La història i la
literatura catalanes són presents també al disc anterior de Forja, “Desperta
Ferro”. A “Tirant” ens parlen de l’heroi literari de l’escriptor medieval
valencià Joanot Martorell i a la cançó “Desperta Ferro” fan una picada d’ullet
als almogàvers. D’altra banda, en aquest disc ens hi trobem també “El Nom del
Vent”, cançó que es basa en la novel·la del mateix nom de l’escriptor
nord-americà Patrick Rothfuss, la lletra sencera de la qual reproduïrem aquí
sota. Els lectors de la “Crònica de l’Assassí de Reis” segur que reconeixereu
detalls de la història en aquesta cançó!
“El Nom del
Vent”, de Forja, música i lletra de Martí Páez:
“Molts han
parlat sobre mi, tots creuen saber / però la veritable història jo us
explicaré. / Entre el foc de la llegenda que va arrencar / aquell infant, que
va fugir del destí fatal. / La llegenda neix on hi ha voluntat... / Resseguint
el rostre blanc de la nit mortal / Un somni infantil creix l’home que esdevindrà.
/ Vull tenir el poder, vull saber el teu nom / aniré on bufis tu fins la fi del
camí / ... seguint el nom del vent. / Sempre canviant, allà on vas porta’m fins
als límits / vull saber-ho tot... ser lliure com tu. / Voltant pel món vaig
poder saber / que les nits sense lluna són / el temor d’un home savi. / He
viatjat per camins sota la llum dels astres / que altres no gosaven fer a la
llum del sol. / Entre la vida i la mort puc sentir com ets... / Un instant ets
meu i te’n tornes a anar. / Cercaré el rastre que has deixat al record, / podré
saber qui ets tu en realitat. / Vull tenir el poder, vull saber el teu nom /
aniré on bufis tu fins la fi del camí / ... seguint el nom del vent. / Aquesta
quietud és el llarg silenci / d’un home que espera la mort...”.
Si voleu adquirir els treballs discogràfics del grup els podeu aconseguir als seus concerts o bé demanant-los a ells personalment enviant-los un missatge a la seva pàgina de la xarxa social Facebook. De seguida us els trametran per correu.
Aquí us deixem amb el vídeoclip d'una de les cançons del seu nou disc:
Forja - Tornant de la batalla
Aquí us deixem amb el vídeoclip d'una de les cançons del seu nou disc:
Forja - Tornant de la batalla
Ves per on tenim de tot, encara que en alguns casos, com el heavy metal, sigui escadusser. Molt interessant aquest article sobre Forja, heavy metal o epic power folk metal català i el tema en general. Entre d'altres coses positives, a mi em fa servei pel meu curs de cultura catalana. A les classes m'agrada donar una visió àmplia de la nostra cultura i de qui som. No hi falta ni tota la història ni tots aquells que han contribuït a la nostra cultura i són gent d'alta volada, però també parlo de manifestacions culturals menys conegudes o de persones que fan feina de formigueta, perquè tots plegats formen la nostra cultura. Ara podré afegir Forja a les classes i, ep, a tu també, el nostre especialista i divulgador de l'èpica catalana en nombroses vessants.
ResponEliminaEl heavy metal es cultura anglosajona y universal, no tiene nada que ver con vuestros imaginarios paisus cagalans. Los metalheads suelen estar a favor de la unidad de su nación, sean de derechas o izquierdas (y hay muchos de ideologías derechistas); Iron Maiden son orgullosamente británicos, y lo mismo Judas Priest o Saxon (quienes tienen canciones y han hecho actos patrióticos (totalmente normales en cualquier país normal) en conciertos que si los hace una banda española la tildarían de facha o nazi); los grupos yankis suelen estar orgullosos de ser yankis y portar su bandera, incluso aunque sean muy críticos con temas como la guerra de Irak; en Escandinavia también suelen ser patriotas,...así que nostálgicos del feudalismo y del derecho de pernada,vosotros seguid con el cuento de que la dulzaina es vuestro instrumento tribal (el cual curiosamente también se toca en Castilla y en el norte de África) y quitad vuestras zarpas del heavy metal, que somos una auténtica tribu global, y no tenemos nada que ver con la ``cultura catalana´´, una cultura que ni siquiera es propia o autóctona, pues es una ``degeneración´´ de la lengua y cultura que impusieron a sangre y fuego los romanos.
ResponElimina