dilluns, 23 de gener de 2017

Els brel·lons


Aquest és un petit relat que es desenvolupa en el món de Pirènia, en la mateixa època en què s'esdevenen els esdeveniments narrats en "El Fermall del Rei Elf". El publiquem com una aportació al Dia del Punt Volat que es celebra avui 24 de gener. Ja veureu perquè. "Els brel·lons" és un petit regal als lectors de Cròniques de Neopàtria i a tothom que hagi llegit "El Fermall del Rei Elf" o el vulgui llegir. Espero que el gaudiu! 

Els brel·lons


Il·lustració: Sílvia Grau Sorribes
-I dels brel·lons, n’heu sentit parlar? –demanà el jove Beneset-.


Feia ben poc que havien arribat unes notícies ben estranyes a Càl·lic, un poblet  de pescadors de la costa del nord del reialme de Cairàs. Un joglar que venia de l’interior contava que no feia pas massa dies hom havia albirat un drac solcant el cel de la comarca del Surinyanès, a la Selvatjor. I, encara més estrany que això, deien que el drac duia un parell de persones penjant de llurs potes. La notícia va revolucionar el poble i la taverna del Corb Marí n’anava plena. Feia molts anys que no se’n veien, de dracs, i els parroquians de la taverna miraven d’escatir, des de la seva ignorància, la veritat de l’existència d’una colla d’éssers mítics. Dracs, elfs, nans, follets morts, simiots, bruixes i bruixots, dones d’aigua, serpents, sirenes... animals fantàstics i entitats etèries que es cantaven a les cançons i que apareixien en els contes que els avis explicaven als seus néts a la vora del foc ara protagonitzaven la conversa dels terrassans i els menestrals que aquell vespre s’havien aplegat a la taverna per beure una tassa de vi novell o per prendre un got de ratafia.


-Els brel·lons! –el vell Renovard, un conegut pescador del poble, semblava que assaboria cada síl·laba d’aquesta paraula-. Els brel·lons! Poc que n’havia pas sentit re d’ençà que era jove, quan un vei mariner d’aquí de Càl·lic me’n va parlar. Deia que ell n’havia vist i que molts pescaires i mariners dels temps antics del reialme de Cairàs i del comtat de Castellroig n’havien vist. La meua àvia també n’esplicava històries. Eren una barreja d’home i de granota. De vegades sortien de mar per robar criatures petites i endur-se-les a les seues cases de sota aiga, a un te se les menjaven de viu en viu. Els brel·lons vivien al fons de la mar, deien, prò en podien sortir quan volguessin, i caminaven amb dugues cames, com les persones. No n’hai pas vist mai cap, prò segur que etgisteixen. Els ha vist massa gent com perquè questes històries siguin un engany.


-Apa aquí!!! Quina fal·lera d’explicar històries il·lògiques que us ha vingut amb aquest conte del drac –va deixar anar en Geroni Campeny, el notari del poble, ben galtavermell com sempre, que tenia una fama ben merescuda de bevedor de destil·lats de tota mena-. No em direu que us creieu totes aquestes històries! Tots aquests éssers i animals fantàstics són invencions que formen part de relats al·legòrics creats per la imaginació humana.


-Vós, que teniu al·lèrgia a tot allò que s’escapa del vostro curt enteniment! –va respondre el pescador Renovard, que s’havia sentit ferit pel comentari vanitós del notari.


-Molt bé, vell xaruc, ja veig que us ofenen les veritats. Si haguéssiu anat a col·legi i sabéssiu de lletra no us creuríeu aquestes fal·làcies. Ja veig que la vostra instrucció és nul·la –continuà el repel·lent notari, amb un somriure burleta que se li escapava per sota del nas-. Em feu riure tots plegats, colla de xitxarel·los, que us creieu amb tanta facilitat aquesta col·lecció de creences supersticioses. L’imperi de la raó sembla que encara no ha arribat a Càl·lic.


-Doncs sembla que al col·legi que vau anar quan éreu un al·lot, de bona educació i d’humilitat no us en van ensenyar –va intervenir en Macià, un mariner del reialme illenc de Rocaflor. En Geroni Campeny empal·lidí en sentir aquestes paraules-. I tampoc no us van ensenyar ses historis que espliquen es pescadors i es mariners de Rocaflor i dels reialmes de Clarença i Fenollet. La mar que banya els reialmes del sud és l’antiga llar des brel·lons. A ses nostres costes tothom, més o manco, els té ben presents. Tanmateix, són uns éssers que no es deixen voure massa. Ets homos els espanten, però quan tenen gana no dubten en sortir de s’aigo per anar a cercar sa carn tendra dets al·lotets –i en sentir això els parroquians de la taverna s’estremiren. Mentrestant, a fora, les onades col·lidien amb fúria amb les roques en una nit de tempesta més fosca que les entranyes d'una balena. Qui sap, potser no gaire lluny d’allí els brel·lons aguaitaven sota la mar el millor moment per sortir de l’aigua en alguna platja propera, disposats a endur-se a les profunditats del mar procel·lós unes quantes criatures humanes-.


-Jo també n’hai sentit a parlar, dels brel·lons –va dir na Guillema, la tavernera, mentre servia vi novell a un grup de pescadors que escoltaven la conversa amb molta atenció però sense dir res-. Diuen que tenen un reialme sota mar, que cavalquen taurons i que són amics de tots els peixos. I diuen que si ataquen els pobles de pescadors i s’emporten els seus fills és perquè es volen venjar dels homes que cacen les bèsties que viuen a mar.


-És veritat això, Guillema? –va dir, amb un posat tot astorat el jove Beneset-. Tu també te creus les antigues rondaies sobre els brel·lons?


-Que si me les crec? Mira, us diré una atra cosa. Una volta me penso que en vaig veure. ‘Via sortit a passejar de nit amb el meu difunt marit, n’Hug Calvet, que molts d’aquí recordeu. Vam ‘nar a la cala d’en Tòlit, i de dalt d’un penya-segat vam veure com unes figures com d’un color metàl·lic fosc que semblaven homes prò que tenien uns caps molt grossos i que caminaven d’una manera molt estranya, amb les cames molt obertes, entraven a dintre de l’aiga... i ja no en van tornar a eixir! De segur que eren brel·lons!


-Me’n vaig d’aquí, no vull sentir més al·lucinacions! –proferí el notari Campeny, mentre es posava el barret, disposat a anar-se’n-. Amb perdó, senyora! –afegí el notari, tot fent una reverència adreçada a la tavernera-.


-Bon vent! –cridà el pescador Renovard-. Que per molt que gallegeu poc que teniu més raó. Els brel·lons etgisteixen. En aquesta taverna hem sentit prou gent que n’ha vist o que coneix gent que n’ha vist i això em sembla prou prova per creure-ho. I no se’n parli més!


I dit això, el vell va encendre tranquil·lament la seva pipa. I mentre n’anaven sortint nuvolets de fum de formes capricioses pensà que les rondalles de la vora del foc, en aquests temps moderns que li estava tocant de viure, estaven sortint dels baguls empolsegats on havien quedat closes feia molt de temps. Els dracs tornaven a volar; la gent havia vist brel·lons; deien que els simiots feien estralls a les terres de la Selvatjor; els follets morts, uns fantasmes del passat, aterrien els viatgers; els elfs potser no havien desaparegut del món... I entre pipada i pipada, el vell pescador assaboria amb fruïció cada glopet de ratafia, mentre escoltava el so de les onades, que seguien estavellant-se amb força contra el rocam que envoltava la cala on s’arraulia el poblet de Càl·lic.


-Què, us agrada aquesta ratafia, Renovard? –digué na Guillema, la tavernera.


-Que si m’agrada, dius, noia? És excel·lent! Excel·lent!




6 comentaris:

  1. Respostes
    1. Moltes gràcies, Tomàs! Que bé que t'hagi agradat! ☺

      Elimina
  2. M'ha agradat! Sembla una introducció ideal per a tota una senyora novel·la ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia, Bonastruc! Moltes gràcies per això que em dius! Efectivament estic escrivint una novel·la situada en aquest món, però aquesta història no en forma pas part. Tot i que quan pugui publicar la novel·la m'agradaria incloure en el mateix volum algun dels relats que tinc escrits en els quals hi apareix en Sau de Treviac directament o indirecta.
      I moltes gràcies per seguir el blog!

      Elimina
  3. Només li trob un defecte: ens fas venir talent i llavors ens deixes amb un pam de nas. Això és un primer capítol, volem la resta! Ah, si ni necessites assessorament per trets dialectals balears, estic a la teva disposició ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per aquest comentari!!! Aquest relat és independent, el vaig escriure com a "excusa" per parlar d'aquests éssers fantàstics i per oferir als meus possibles lectors un tastet del món de Pirènia. Estic en el procés d'escriptura d'una novel·la situada en aquest món i espero tenir-la acabada d'aquí a uns mesos. Moltes gràcies pel teu ajut sobre els trets dialectals balears! Gaudeixo molt donant vida a personatges que parlen en els seus respectius dialectes (dialectes de la fictícia llengua occitanesa de Pirènia basats o directament calcats dels diferents dialectes dels Països Catalans).
      I si vols pots fer un tastet encara més llarg d'aquest món amb la lectura del relat "El Fermall del Rei Elf" publicat en el llibre "Començar de zero i altres narracions"!

      Elimina