dijous, 23 de febrer de 2017

“Atlàntida”, de Margarida Aritzeta



Els mites clàssics que ens han arribat de l’antiga civilització grega són a bastament coneguts en el món occidental. Sabem que Zeus era el déu del llamp, el més poderós dels déus de l’Olimp. Coneixem Hera, la seva esposa, deessa del matrimoni. I també hem sentit parlar molt de la infinita bellesa d’Afrodita, deessa de l’amor. I potser fins i tot coneixem Jàson i els seus argonautes, que amb la nau Argo van navegar fins a la Còlquida per endur-se’n, en una èpica aventura, el velló d’or, un mite que va portar a la gran pantalla Don Chaffrey l’any 1963 en un film de culte que ens deixarà per sempre, per exemple, la lluita de l’heroi i els seus homes contra els esquelets guerrers.

I el mite de l’Atlàntida. Qui no coneix el mite de la gran civilització que, segons les històries del món grec clàssic, es trobava en el llunyà Occident, més enllà de la mar, i que fou castigada pels déus a enfonsar-se sota l’oceà? Un mite, per cert, recollit per Tolkien, el qual convertí l’Atlàntida en el seu Númenor, la gran illa-continent engolida per la mar com a conseqüència de l’ira dels déus, perquè els seus habitants, antany beneïts pels déus, eren massa orgullosos i volien assemblar-se massa a les divinitats.

En plena Renaixença, l’any 1878, mossèn Cinto Verdaguer publicà el seu primer gran poema èpic, “L’Atlàntida”, en el qual hi recull una sèrie de mites clàssics grecs relacionats amb l’occident del món aleshores conegut, en el qual hi apareix Hèrcules, el semi-déu, la península ibèrica i l’enfonsament del continent llegendari.

L’escriptora Margarida Aritzeta va recollir tot aquest material verdaguerià al costat d’altres llegendes de la mitologia grega per reescriure’l i novel·lar-lo. D’aquí en sorgeix una novel·la gairebé homònima amb el poema de Verdaguer, “Atlàntida” (Columna, 1995), una història d’aventures èpiques que narra les peripècies del jove Balaig per portar des de la terra dels atlants el lluc de la vida, la llavor que tornarà la fertilitat i en definitiva la vida a la seva terra. Balaig tindrà com a company de viatge i d’aventures l’Hèrcules llegendari, un Hèrcules, però, que no ens mostra llurs atributs de força sobrehumana. “Atlàntida” és una novel·la d’aventures i de fantasia èpiques, amb monstres, endevines, bruixes i races fantàstiques, ans també és una novel·la de creixement i superació personals d’un noi, en Balaig, el qual no té cap recança a l’hora d’admetre que té molta por, que és un covard, i potser aquest reconeixement d’un mateix el fa més fort; un noi que s’enamora i pateix un desengany; un noi que viu i es fa un home.

La novel·la de Margarida Aritzeta és un homenatge a l’obra de Verdaguer, ja ho hem dit, i a la mitologia grega, i fa una sèrie de picades d’ullet al nostre país: Barcelona (la Barca Nona), Pirene i el Pirineu, Calp... i el mateix nom del protagonista principal, Balaig, és el d’un indret muntanyenc del Canigó, al Conflent; Nefiac, el nom d’un endeví de la terra pirinenca de Balaig, que l’escriptora l’ha tret del nom d’un poble del Rosselló; el torrent de Pareis, sa Calobra, la serra de Tramuntana, indrets de Mallorca...
I una picada d’ullet també a l’obra de fantasia de Jaume Fuster: l’illa dels Tarongers de la novel·la de Margarida Aritzeta no deu ser una altra que l’illa de les Tres Taronges de les fusterianes “Cròniques del Món Conegut”, un reflex de l’illa de Mallorca.

I què puc dir de l’escriptura d’aquesta novel·la, del seu model de llengua? La prosa de Margarida Aritzeta a “Atlàntida” m’ha deixat embadalit, té una cadència gairebé poètica, meravellosa, que potencia la grandesa de la història i dels personatges i indrets mítics que hi apareixen. La genuïnitat del llenguatge que fa servir l’escriptora de Valls és un altre dels grans valors de la novel·la. Res a veure amb el catanyol, el català castellanitzat, light, sense ànima, que fan servir una bona colla d’escriptors i traductors del nostre país des de fa una bona colla d’anys.

Des de Cròniques de Neopàtria no puc fer una altra cosa que recomanar-vos la lectura d’aquesta novel·la que, malauradament, és molt difícil d’aconseguir. Potser la podeu trobar a través del Sistema de Lectura Pública de Catalunya o per internet en algun web de venda de llibres de segona mà. Des d’aquí emplaço l’editorial Columna a reeditar aquesta més que magnífica novel·la d’aventures èpiques que es desenvolupa en el nostre passat més mític i remot.



2 comentaris:

  1. He llegit diverses noveŀles de la Margarida Aritzeta, i en tinc d’altres d’ella fent cua, però d’aquesta no en sabia res. I amb la teva ressenya m’han agafat unes ganes de llegir-la!
    El llenguatge literari de la Margarida és per treure’s el barret. N’és tota una mestra.
    Moltes gràcies per una molt bona ressenya i per fer-me saber l’existència d’aquesta noveŀla.

    ResponElimina
  2. Me n'alegro molt que tu i altres lectors pugueu conèixer l'existència d'aquesta excel·lent novel·la gràcies a Cròniques de Neopàtria! És la funció d'aquest blog, donar a conèixer els tresors de la nostra literatura fantàstica, així com les traduccions al català de les millors obres de la fantasia èpica universal! Moltes gràcies per seguir Cròniques de Neopàtria!

    ResponElimina