divendres, 29 de juliol de 2016

Volem un “Joc de Trons” català!

Doncs sí, això és el que volem. Una literatura fantàstica autòctona. Una fantasia èpica que parli en la llengua de Ramon Llull i que ho faci des de la nostra pròpia visió del món.



Necessitem una fantasia èpica autòctona, pensada i escrita pels nostres escriptors, en llengua catalana i escrita des d’una perspectiva catalanocèntrica, és a dir, que no copiï els referents “identitaris” dels grans escriptors anglosaxons, des de Tolkien fins a Joe Abercrombie passant per George R. R. Martin, i que a la vegada sàpiga copsar tot allò de bo –que és moltíssim- que tenen tots aquests autors.

I penso que no hauria de ser tan difícil, tot i que ho és. Ja sabem que la literatura catalana ha produït poquíssima fantasia èpica. De ben segur que el primer escriptor que va conrear específicament aquest gènere en la nostra llengua va ser el malaguanyat Jaume Fuster, amb la seva trilogia “Crònica del Món Conegut”, formada per les novel·les “L’Illa de les Tres Taronges”, “L’Anell de Ferro” i “El Jardí de les Palmeres” i escrita durant la dècada de 1980 i principis de la de 1990. Altres escriptors en la nostra llengua com Shaudin Melgar-Foraster, Carles Batlle i Margarida Aritzeta s’han acostat més o menys a aquest gènere, fent servir el recurs de l’existència de dos mons paral·lels, el nostre, l’actual, d’una banda, i un de “fantàstic”, el qual és visitat per persones del nostre món on hi viuran una colla d’aventures. El valencià Vicent Pascual, amb la seva novel·la juvenil publicada el 1993 per Tabarca Llibres “L’últim guerrer” –situada en un món semblant a la València morisca i amb influència tolkieniana-  s’acosta a la fantasia èpica des d’una perspectiva potser més canònica –en la seva novel·la no hi ha mons paral·lels-. També coneixem l’existència d’una altra novel·la de fantasia èpica, “La devastació violeta” (Bullent, 1991), de l’escriptor de Benilloba (el Comtat) Joaquim Espinós. Comptat i debatut, estem parlant d’una producció escassíssima d’aquest gènere escrit originalment en llengua catalana.

Què ens manca per poder arribar a veure a les nostres llibreries “Jocs de Trons” o “Senyors dels Anells” en català i escrits per catalans?

En primer lloc, ens manquen escriptors que vulguin escriure i publicar fantasia èpica en català. Sembla evident, però és l’arrel del problema. Em dóna la sensació que als catalans ens manca sentit de la meravella. Toquem excessivament de peus a terra. Deixem la fantasia per als nens o com a molt per als adolescents i per això la menyspreem –millor dit, la menyspreen certes elits intel·lectuals i literàries i editorials-. Penso que hi deu haver més d’un i més de dos bons escriptors en llengua catalana que haurien volgut escriure fantasia èpica però no ho han fet descoratjats per aquest trist panorama.

És cert, molts crítics literaris, jurats de premis literaris i dirigents d’editorials catalans –segona raó- menyspreen la fantasia èpica, que ha estat sacrificada en l’altar d’una cultureta postmoderna urbana de pa sucat amb oli. El menysteniment patit per la fantasia èpica ha fet molt de mal. A la fantasia èpica mateixa però també, de retop, a tota la literatura catalana. Perquè una literatura amb bona salut ha de tenir una abundant producció literària de tots els gèneres.

I finalment, la competència del castellà –i del francès-. Som una cultura de dimensions mitjanes a Europa, però fa segles que estem minoritzats. I en què es tradueix aquesta minorització de la llengua catalana en l’àmbit de la fantasia èpica literària? Doncs que aquest gènere no és visible en català. Les grans novel·les universals de fantasia èpica des de Tolkien a Abercrombie, passant per George R. R. Martin, fa molt temps que s’han traduït i publicat en castellà. En els millors dels casos aquestes novel·les s’han acabat traduïnt i publicant en català, però sempre més tard en català, quan la majoria de catalans ja se les havia comprat en castellà. I això en els millors dels casos. La gran majoria de vegades aquestes traduccions i publicacions en català no han arribat mai. La immensa majoria de lectors de fantasia èpica catalanoparlants llegeixen aquest gènere en castellà. El volum d’exemplars de llibres de fantasia venuts en català als Països Catalans és molt petit comparat amb els venuts en castellà. Ja ho dic, la gran majoria de catalanoparlants que llegeixen fantasia èpica ho fan en castellà, aquesta és la trista realitat, aquest és el nostre gran drama. I si hi afegim el fet que les administracions catalanes no prenen cap mesura decidida per afavorir la venda de llibres en català ens acabarem d’adonar de com de complicada és la situació. Un petit exemple: a la llibreria de l’estació de trens de Girona mai no hi he vist ni un sol llibre de fantasia èpica en català, però en castellà tots els que vulguis. La Generalitat de Catalunya no pren cap mesura coercitiva a l’hora de fer complir la llei pel que fa la presència de llibres en català a les llibreries de concessió pública d’estacions d’autobusos, trens i aeroports catalans, és així... i això no ajuda de cap de les maneres al fet que pogués aparèixer un “Tolkien català”.

Davant d’aquest panorama què ens queda?

Demanar a les administracions catalanes que actuïn decididament a favor de la literatura catalana, en primer lloc. A les editorials demanar-los que confiïn en aquest gènere, en un moment que viu un gran auge a nivell internacional, gràcies a les adaptacions cinematogràfiques de Tolkien i les de la petita pantalla de George R. R. Martin. Hauríem d’haver aprofitat molt més per a la fantasia èpica literària en català el fet que la sèrie “Joc de Trons” s’hagi rodat als Països Catalans –Girona, Canet de Mar i Peníscola-, però no ho hem fet... I als escriptors? Què els podem demanar als escriptors? És molt trist haver-ho de dir, però la única cosa que podem demanar als escriptors que vulguin escriure fantasia èpica en català és perseverança. I fe, molta fe. I treball i lluita. I confiar en la pròpia obra.


Els lectors catalans mentrestant haurem d’esperar amb molta paciència i fins i tot resignació l’aparició d’un Abercrombie català. Però per això no hi ha cap problema. Els catalans en tenim molta, de paciència. Fa 300 anys, que en tenim, de paciència, des que les hosts de Mòrdor van ocupar la nostra terra...




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada