“L’Illa de les Tres Taronges”, de Jaume Fuster. Primera part de la trilogia “Crònica del Món Conegut”

En aquell llunyà any 1983, el reconegut escriptor barceloní Jaume Fuster, va escriure “L’Illa de les Tres Taronges”, una novel·la de fantasia èpica que seria la primera d’una trilogia –la “Crònica del Món Conegut”- que amb el temps seria un clàssic de la literatura catalana. 

Jaume Fuster va ser actiu literàriament sobretot en el gènere de la novel·la negra i fou membre dels col·lectius literaris Ofèlia Dracs –de novel·la eròtica- i Trencavel –de membres de l’Esquerra Independentista, era militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN)-.

Tal com hem dit, l’any 1983 es publicà “L’Illa de les Tres Taronges”, novel·la finalista del premi Ramon Llull d’aquell any. L’obra era tota una raresa en la literatura catalana. On s’era vista, fins aleshores, una novel·la de fantasia en català? I, encara més, de fantasia èpica? Pel que fa la fantasia teníem Joan Perucho i poca cosa més. Però de fantasia èpica... en català no hi havia res de res. 

La fantasia èpica en llengua catalana no ha estat mai santa de la devoció de l’estàblishment editorial nostrat, com tampoc de gran part de la nostra crítica literària. Per escriure aquesta ressenya he estat fent cerques per internet, per trobar què se’n deia per la xarxa. El web de “escriptors.cat” diu que la saga “Crònica del Món Conegut” de Jaume Fuster és una “trilogia mitològica”. Mitològica? Una definició curiosa, que ens demostra que els que van escriure aquesta petita ressenya no coneixien gens ni mica com s’anomena aquest gènere: fantasia èpica. Bé, la trilogia conté elements mitològics, és cert, però “literatura mitològica” no seria el terme més apropiat, ni de bon tros, per definir aquest gènere. En aquesta ressenya de “escriptors.cat” s’esmenta la innegable influència del cicle artúric en la trilogia, però no es fa cap mena de menció de l’encara més innegable influència que va tenir l’obra de J. R. R. Tolkien en la saga de Jaume Fuster. Afegim també que en la portada del segon llibre de la trilogia, “L’Anell de Ferro”, hi posa que es tracta d’una novel·la històrica! Vatua! Per fer-se’n creus! Però bé, centrem-nos en el llibre.

El Reialme de Montcarrà

I de què va la novel·la? El poeta Guiamon, a finals de l’Època Fosca, coneix el soldat de fortuna Roger d’Adià i el seu criat Poncet a l’hostal anomenat “El Raïm d’Argent” de la batllia d’Adià, ciutat principal del Consell de Batllies. Allí, tots tres hi fan coneixença d’un estrany personatge, que anomenen “El Misteriós Viatger”, de manera que tots plegats acaben anant a petar a l’Illa de les Tres Taronges o Reialme de Montcarrà. A l’illa hi coneixeran la princesa Garidaina i també el monjo Guiós, i tots plegats hi viuran una colla d’aventures èpiques plenes de màgia, misteri i valor. En aquesta aventura se’ls apareixerà una sirena, sabran de l’existència d’un drac malèfic i coneixeran la raça dels anomenats “Grans de l’Abisme”. Bandolers, corsaris d’Orient i pagesos agermanats que lluiten per la llibertat són altres actors col·lectius que apareixen a la novel·la.

La novel·la, com ja hem dit, té evidents influències tolkienianes, però també de la novel·la de cavalleries –el personatge de Roger d’Adià s’inspira, segurament, en el Tirant- i és narrada pel poeta Guiamon, en primera persona. L’autor fa tres cites abans de començar la novel·la: una de J. R. R. Tolkien, una altra de Ramon Llull i una tercera d’Anselm Turmeda. La influència dels grans de la literatura medieval catalana, doncs, és ben evident.

Jaume Fuster s’inspira, en aquesta trilogia, en la història i la geografia dels Països Catalans. Cadascun dels llibres és dedicat a un territori d’aquest Món Conegut. L’Illa de les Tres Taronges és una Mallorca o Illes Balears imaginàries; el Consell de Batllies de “L’Anell de Ferro” és un equivalent del Principat; i “El Jardí de les Palmeres” s’esdevé al territori del mateix nom, metàfora del País Valencià. A “L’Illa de les Tres Taronges” se’ns diu que els habitants de l’illa, els montcarraners, són descendents dels pobladors arribats a l’antigor des del Consell de Batllies, de la mateixa manera que els mallorquins descendeixen, principalment, de catalans del Principat que hi arribaren en època medieval. La revolta dels agermanats que trobem a la novel·la s’inspira en la revolta dels Forans, esdevinguda a la Mallorca del segle XV, i els corsaris d’Orient que hi apareixen es basen en els corsaris barbarescos i turcs que assolaren Mallorca, les Balears i bona part de la costa dels Països Catalans al segle XVI. Així mateix, el Monestir dels Rogets de la novel·la pensem que s’inspira en el monestir mallorquí de Lluc. Hi ha altres referències que podem pensar que són mallorquines d’aquest Reialme de Montcarrà fusterià, però aquestes que acabem d’anomenar són, segurament, les més evidents.

Jaume Fuster

La novel·la, de 236 pàgines en l’edició de 1995 de Planeta que tinc, fou escrita cronològicament entre 1978 i 1982, i geogràfica entre Barcelona, Ger de Cerdanya i el Port de Manacor. Us la recomano sense cap mena de dubte. La novel·la és magistralment escrita per la ploma experta de Jaume Fuster –les referències gastronòmiques que l’autor posa a la boca del poeta Guiamon són senzillament espectaculars- i el món creat per ell, basat en els Països Catalans, és creïble –potser massa creïble i tot, perquè de vegades ens recorda excessivament la geografia i la història de la nostra nació, però bé, se li pot perdonar a l’autor...- i coherent.

“L’Illa de les Tres Taronges” –juntament amb les altres dues novel·les de la trilogia de la qual forma part- és veritablement tota una joia de la literatura catalana. Tot amant de la fantasia èpica en la nostra llengua –els mallorquins i balears gaudireu, sobretot, aquesta novel·la- ha de llegir aquesta trilogia que, ara que hi penso, hauria de tenir una pel·lícula o una sèrie de la nostra televisió pública. Per cert, un missatge als dibuixants que em puguin llegir: no seria una bona idea basar-se en les aventures de Guiamon, Roger, Garidaina i companyia per crear il·lustracions? De la mateixa manera que molts dibuixants han creat tot un imaginari visual de les principals sagues de fantasia, seria bonic de veure dibuixades les aventures de la “Crònica del Món Conegut”. Aquí ho deixo anar. Bé, primer de tot cal llegir i sobretot gaudir aquesta novel·la. Aviat aniran arribant les ressenyes de “L’Anell de Ferro” i “El Jardí de les Palmeres”. Ja me’n direu alguna cosa!

Literatura fantàstica i estàblishment literari català

Terry Pratchett

Abans d’ahir es va morir Terry Pratchett, escriptor anglès de fantasia i ciència-ficció. Diuen que, després de J. K. Rowling és (o era) l’escriptor britànic de gènere fantàstic amb un nombre d’obres venudes més elevat. No és estrany, va escriure més de 70 novel·les. Pratchett era un súpervendes a nivell internacional. 

Però aquest article no és sobre Terry Pratchett. No em veig amb cor d’escriure un article en el qual reflexioni sobre l’obra d’un autor del qual no me n’he llegit ni tan sols ni una sola obra. I no és que no n’hagués sentit a parlar. El coneixia a bastament, però només de referències. Potser el fet que cap ni una de les seves desenes i desenes d’obres no va ser mai traduïda al català hi té alguna cosa a veure. No ho sé. I això que Pratchett fou traduït a (atenció!!) 37 llengües! Trenta-set!!!! I cap d’aquestes no és el català!!! 

Se’n parla molt del fet que el català és una llengua que a nivell literari està prou normalitzada. I fins a cert punt és cert. Tenim molts escriptors en llengua catalana. Molts d’aquests escriptors, de molts gèneres, tenen una qualitat literària molt alta. No cal que digui noms. Se m’acabaria l’espai que tinc per a l’article i encara me’n faltarien. Es tradueixen al català moltes obres d’autors en altres llengües, i això en la literatura d’una llengua minoritzada, d’una llengua que no té cap estat que la protegeixi i la promocioni tan a nivell intern com a nivell internacional.

Però no ens enganyem, la literatura catalana és molt lluny d’ésser una literatura normalitzada. La situació de colonització lingüística en la qual ens trobem, amb dues llengües forasteres, el castellà i el francès, que se’ns imposen no hi ajuda pas gens, evidentment. Però també és cert que els catalans, fins i tot bona part dels catalans que ens estimem la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra literatura, ens tirem pedres al damunt de la nostra pròpia teulada.

Què passa amb la literatura fantàstica en llengua catalana? Gran pregunta! En aquest blog n’hem parlat molt. És cert que hi ha molts factors que no ajuden gens a que es desenvolupi com s’hauria de desenvolupar. 

Un primer punt en contra: la feblesa del nostre sistema editorial. Les editorials en llengua catalana no són prou fortes, i no es poden comparar, ni de bon tros, amb les editorials en llengua castellana. Les editorials nostrades amb prou feines es mantenen amb vida. I no poden arriscar-se amb llibres la sortida comercial dels quals no està assegurada. I els llibres de fantasia no adreçats en exclusivitat al públic infantil i juvenil són percebuts com “perillosos”, és a dir, es pensen que es poden convertir en un fracàs comercial.

Un segon punt en contra: els mateixos lectors. Els lectors de fantasia catalanoparlants, en molts casos, no mostren un grau gaire elevat de fidelitat lingüística. Per exemple: si un llibre de fantasia traduït al castellà es posa a la venda el 5 de febrer i el mateix llibre, en català, surt el 5 d’abril –això passa molt i molt sovint, i no ho resoldrem fins que arribi la independència-, el lector poc fidel lingüísticament no tindrà gens de paciència i no es voldrà esperar dos mesos fins que surti la versió catalana. D’altres lectors catalanoparlants, molts d’ells independentistes i joves, et diran que no estan acostumats a llegir aquesta saga o bé aquesta altra en català, però, ai las! sí que estan acostumats a llegir-la en castellà. Increïble, però desgraciadament cert!

Un tercer punt, i molt important: Les editorials en llengua catalana, la seva gran majoria, les de tota la vida, aquelles que han ajudat a fer sobreviure la literatura nostrada en els pitjors moments per a la cultura catalana –en ple franquisme i durant la restauració borbònica- no aposten gens per la literatura fantàstica. En part, això té a veure amb allò que hem dit abans que una editorial feble no s’arriscarà a fer una inversió en la publicació d’un llibre que no saps si tindrà èxit comercial o no. Però aquest argument se’ns desfà quan veiem que es publiquen les traduccions al català de molts llibres que, amb tots els respectes, no llegirà gairebé ningú, i en canvi no es publiquen els llibres traduïts al català d’un súpervendes de literatura fantàstica com el finat Terry Pratchett. 

I això perquè passa? Pels prejudicis, pels maleïts, refotuts i recontrapodrits prejudicis que pateix la literatura fantàstica per part de la gran majoria d’editorials en llengua catalana. Els maleïts prejudicis d’uns senyors –això passa a totes les literatures, però a la catalana encara més- que es pensen que la fantasia és un gènere per a nens i adolescents i que menystenen autors de literatura fantàstica les obres dels quals atresoren un gran valor literari però que tenen un gran problema, almenys per a ells: són obres que fugen del realisme, són històries que s’esdevenen en indrets fabulosos, els seus personatges dominen la màgia i els seus autors travessen el llindar de la realitat i visiten l’altre cantó del mirall.

Aquest, senyores i senyors, penso que és el gran problema que pateix la literatura fantàstica en llengua catalana. Els refomuts prejudicis de les editorials “de tota la vida”. I com ho podem solucionar, això? Com podem trencar aquestes barreres mentals? Cadascun de nosaltres hi pot aportar el seu gra de sorra. Comprem Martin, Tolkien, LeGuin, Rothfuss, i Pratchett –quan el trobem en la nostra llengua- i altres autors de fantasia en les seves traduccions al català, i autors nostres com Carles Batlle amb la seva saga “Kàrvadan” o el malaguanyat Jaume Fuster amb la seva trilogia “Cròniques del Món Conegut”, o “El Gorg Negre”, de Margarida Aritzeta. O promocionant blogs com aquest i com d’altres que aposten per la fantasia en català. Els lectors, amb el nostre compromís personal, podem canviar les coses. No en dubteu.

“L'agulla i la noia adormida”, de Neil Gaiman, a les llibreries en català

Avui parlarem d’una obra que tot i no tractar-se, potser, estrictament, del tot del tot, de fantasia èpica, almenys s’hi acosta molt. El prestigiós escriptor de fantasia anglès Neil Gaiman torna a la càrrega amb una obra, “L’agulla i la noia adormida” –publicada en llengua catalana per l’editorial Empúries-, en la qual passa pel seu particular sedàs narratiu els més coneguts contes infantils de la tradició europea. L’obra, de 72 pàgines i que ja és al carrer des del passat 18 de febrer, ha estat il·lustrada pel dibuixant Chris Riddell, traduïda al català per Yannick Garcia Porres i publicada, com ja hem dit per Empúries.

He llegit per internet que en aquesta història hi podem trobar nans valents, una princesa adormida per la maldat d’una bruixa, un castell rodejat per esbarzers, elements indispensables per a qualsevol narració fantàstica tradicional. Gaiman ho barreja... i ho revoluciona tot plegat.

Neil Gaiman

La sinopsi ràpida de la història és la següent: Una vella bruixa malvada va maleir, tot just acabada de néixer, una nena, amb la intenció que quan complís els divuit anys quedés adormida per sempre en ésser punxada per una agulla. Una jove reina aventurera a punt de casar-se es vol demostrar a ella mateixa com en pot arribar a ser, de valenta, i per això es proposarà salvar la noia adormida per les males arts de la bruixa.

Aquesta és una història fosca, plena de misteri, màgia i poders sobrenaturals que pot fer gaudir a lectors de totes les edats. Jo no me la penso perdre. I vosaltres?

 

“Joc de Trons” I, II i III, els còmics que es basen en “Cançó de Gel i Foc”

Mentre George R. R. Martin segueix treballant en la sisena part de la seva “Cançó de Gel i Foc”, una novel·la que sembla que es titularà “Vents d’Hivern”, els lectors de la seva obra tenim altres llibres basats en el seu món –i en la nostra llengua- per fer passar millor el temps que encara queda fins que surti al carrer l’esmentada obra. De moment, en català tenim tres còmics editats pel Grup 62, concretament pel seu segell Fanbooks dins la col·lecció Comic Books.

El guió de tots tres llibres (“Joc de Trons I”, 176 pàgines; “Joc de Trons II”, 179 pàgines; i “Joc de Trons III, 179 pàgines”), basats en l’obra de George R. R. Martin, ha anat a càrrec de l’escriptor Daniel Abraham, mentre que llur dibuixant ha estat Tommy Patterson. La traducció al català ha anat a càrrec de Xevi Solé.

Aquestes tres obres tenen una qualitat altíssima, són de tapa dura i estan molt ben acabats. Les il·lustracions ens transporten directament als paisatges del Nord, al país dothraki, al Mur, al Niu d’Àligues de la Vall d’Arryn i a Port Reial –capital dels Set Regnes, que en algun moment en el segon còmic és anomenada “Desembarcament del Rei”, un lapsus del traductor, suposo, per influència de la sèrie doblada al castellà-.

De moment, els tres còmics segueixen, a grans trets, els fets esdevinguts durant el primer llibre dels cinc publicats fins ara de “Cançó de Gel i Foc” –això vol dir que, si a cada volum de la saga de novel·les li corresponen tres còmics, finalment se n’acabaran publicant quinze??-, essent fidels, sobretot, a la sèrie televisiva de HBO. Si ens hem de posar llepafils, si alguna cosa els manca és una mica de la brutalitat que transmeten els llibres, però bé, sempre hi haurà algú a qui no li acabarà de convèncer cap adaptació dels originals de George R. R. Martin. 

Faig un esment especial a la portada del segon dels còmics, que transmet tota la força, la grandiositat i l’èpica d’un indret emblemàtic de “Cançó de Gel i Foc” –el Mur de Gel- i d’uns personatges que són centrals en la magna història de George R. R. Martin –en Jon Neu i en Tyrion Lannister-. Les portades dels altres dos còmics són millorables.

Per acabar, si voleu saber si val la pena adquirir aquests tres còmics us diré que sí: estan molt bé de preu (15 euros) per tenir unes 180 pàgines cadascun i ens poden ajudar, tal com ja he dit abans, a omplir satisfactòriament part del buit que ens ha quedat als seguidors de “Cançó de Gel i Foc” després de la lectura de les cinc monumentals novel·les. Però sobretot, els gaudireu molt! Ara només ens mancaria demanar als déus antics i als déus nous que els diversos relats de l’escriptor nord-americà situats en els Set Regnes i que s’estan traduint a altres llengües també es tradueixin al català. Però això ja són figues d’un altre paner!