dilluns, 16 de març de 2015

“L’Illa de les Tres Taronges”, de Jaume Fuster. Primera part de la trilogia “Crònica del Món Conegut”



En aquell llunyà any 1983, el reconegut escriptor barceloní Jaume Fuster, va escriure “L’Illa de les Tres Taronges”, una novel·la de fantasia èpica que seria la primera d’una trilogia –la “Crònica del Món Conegut”- que amb el temps seria un clàssic de la literatura catalana. 


Jaume Fuster va ser actiu literàriament sobretot en el gènere de la novel·la negra i fou membre dels col·lectius literaris Ofèlia Dracs –de novel·la eròtica- i Trencavel –de membres de l’Esquerra Independentista, era militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN)-.


Tal com hem dit, l’any 1983 es publicà “L’Illa de les Tres Taronges”, novel·la finalista del premi Ramon Llull d’aquell any. L’obra era tota una raresa en la literatura catalana. On s’era vista, fins aleshores, una novel·la de fantasia en català? I, encara més, de fantasia èpica? Pel que fa la fantasia teníem Joan Perucho i poca cosa més. Però de fantasia èpica... en català no hi havia res de res. 


La fantasia èpica en llengua catalana no ha estat mai santa de la devoció de l’estàblishment editorial nostrat, com tampoc de gran part de la nostra crítica literària. Per escriure aquesta ressenya he estat fent cerques per internet, per trobar què se’n deia per la xarxa. El web de “escriptors.cat” diu que la saga “Crònica del Món Conegut” de Jaume Fuster és una “trilogia mitològica”. Mitològica? Una definició curiosa, que ens demostra que els que van escriure aquesta petita ressenya no coneixien gens ni mica com s’anomena aquest gènere: fantasia èpica. Bé, la trilogia conté elements mitològics, és cert, però “literatura mitològica” no seria el terme més apropiat, ni de bon tros, per definir aquest gènere. En aquesta ressenya de “escriptors.cat” s’esmenta la innegable influència del cicle artúric en la trilogia, però no es fa cap mena de menció de l’encara més innegable influència que va tenir l’obra de J. R. R. Tolkien en la saga de Jaume Fuster. Afegim també que en la portada del segon llibre de la trilogia, “L’Anell de Ferro”, hi posa que es tracta d’una novel·la històrica! Vatua! Per fer-se’n creus! Però bé, centrem-nos en el llibre.

El Reialme de Montcarrà
I de què va la novel·la? El poeta Guiamon, a finals de l’Època Fosca, coneix el soldat de fortuna Roger d’Adià i el seu criat Poncet a l’hostal anomenat “El Raïm d’Argent” de la batllia d’Adià, ciutat principal del Consell de Batllies. Allí, tots tres hi fan coneixença d’un estrany personatge, que anomenen “El Misteriós Viatger”, de manera que tots plegats acaben anant a petar a l’Illa de les Tres Taronges o Reialme de Montcarrà. A l’illa hi coneixeran la princesa Garidaina i també el monjo Guiós, i tots plegats hi viuran una colla d’aventures èpiques plenes de màgia, misteri i valor. En aquesta aventura se’ls apareixerà una sirena, sabran de l’existència d’un drac malèfic i coneixeran la raça dels anomenats “Grans de l’Abisme”. Bandolers, corsaris d’Orient i pagesos agermanats que lluiten per la llibertat són altres actors col·lectius que apareixen a la novel·la.


La novel·la, com ja hem dit, té evidents influències tolkienianes, però també de la novel·la de cavalleries –el personatge de Roger d’Adià s’inspira, segurament, en el Tirant- i és narrada pel poeta Guiamon, en primera persona. L’autor fa tres cites abans de començar la novel·la: una de J. R. R. Tolkien, una altra de Ramon Llull i una tercera d’Anselm Turmeda. La influència dels grans de la literatura medieval catalana, doncs, és ben evident.


Jaume Fuster s’inspira, en aquesta trilogia, en la història i la geografia dels Països Catalans. Cadascun dels llibres és dedicat a un territori d’aquest Món Conegut. L’Illa de les Tres Taronges és una Mallorca o Illes Balears imaginàries; el Consell de Batllies de “L’Anell de Ferro” és un equivalent del Principat; i “El Jardí de les Palmeres” s’esdevé al territori del mateix nom, metàfora del País Valencià. A “L’Illa de les Tres Taronges” se’ns diu que els habitants de l’illa, els montcarraners, són descendents dels pobladors arribats a l’antigor des del Consell de Batllies, de la mateixa manera que els mallorquins descendeixen, principalment, de catalans del Principat que hi arribaren en època medieval. La revolta dels agermanats que trobem a la novel·la s’inspira en la revolta dels Forans, esdevinguda a la Mallorca del segle XV, i els corsaris d’Orient que hi apareixen es basen en els corsaris barbarescos i turcs que assolaren Mallorca, les Balears i bona part de la costa dels Països Catalans al segle XVI. Així mateix, el Monestir dels Rogets de la novel·la pensem que s’inspira en el monestir mallorquí de Lluc. Hi ha altres referències que podem pensar que són mallorquines d’aquest Reialme de Montcarrà fusterià, però aquestes que acabem d’anomenar són, segurament, les més evidents.

Jaume Fuster
La novel·la, de 236 pàgines en l’edició de 1995 de Planeta que tinc, fou escrita cronològicament entre 1978 i 1982, i geogràfica entre Barcelona, Ger de Cerdanya i el Port de Manacor. Us la recomano sense cap mena de dubte. La novel·la és magistralment escrita per la ploma experta de Jaume Fuster –les referències gastronòmiques que l’autor posa a la boca del poeta Guiamon són senzillament espectaculars- i el món creat per ell, basat en els Països Catalans, és creïble –potser massa creïble i tot, perquè de vegades ens recorda excessivament la geografia i la història de la nostra nació, però bé, se li pot perdonar a l’autor...- i coherent.



“L’Illa de les Tres Taronges” –juntament amb les altres dues novel·les de la trilogia de la qual forma part- és veritablement tota una joia de la literatura catalana. Tot amant de la fantasia èpica en la nostra llengua –els mallorquins i balears gaudireu, sobretot, aquesta novel·la- ha de llegir aquesta trilogia que, ara que hi penso, hauria de tenir una pel·lícula o una sèrie de la nostra televisió pública. Per cert, un missatge als dibuixants que em puguin llegir: no seria una bona idea basar-se en les aventures de Guiamon, Roger, Garidaina i companyia per crear il·lustracions? De la mateixa manera que molts dibuixants han creat tot un imaginari visual de les principals sagues de fantasia, seria bonic de veure dibuixades les aventures de la “Crònica del Món Conegut”. Aquí ho deixo anar. Bé, primer de tot cal llegir i sobretot gaudir aquesta novel·la. Aviat aniran arribant les ressenyes de “L’Anell de Ferro” i “El Jardí de les Palmeres”. Ja me’n direu alguna cosa!


1 comentari:

  1. Per a i·lustrar-les jo recomanaria a Oriol Garcia Quera, gran dibuixant de la nostra història.

    ResponElimina