Ni Tolkien es pot salvar del wokisme

 

Com sabeu fa dècades que J.R.R. Tolkien i la seva obra han estat titllats de racistes per certs elements de l’esquerra neoliberal postmoderna. Aquests autors diuen que l’obra de Tolkien és eurocèntrica i que hi ha una evident estratificació de “races”, és a dir, que a cadascun dels pobles de la Terra Mitjana, l’autor anglès els atribuïa una sèrie de característiques físiques que els diferenciava dels altres pobles.

Doncs bé, Tolkien, o almenys el seu univers fantàstic era eurocèntric, i més concretament “nòrdico-cèntric”, perquè es basava en la història, les llegendes i la literatura del nord d’Europa medieval. I és evident que a l’època medieval europea cada poble, cada ètnia, tenia –i en molt bona mesura això encara és així- unes característiques físiques determinades. Per això a l’obra de Tolkien no hi apareixen rohirrims amb aspecte asiàtic, ni gondorians de pell fosca, ni elfs de raça negra.

L’univers fantàstic de la Terra Mitjana és així, agradi o no agradi. I que aquest univers de Tolkien sigui totalment eurocèntric no vol dir que sigui racista.

Arran de la publicació del tràiler de la nova sèrie d’Amazon Els anells del poder, inspirada en la Segona Edat de la Terra Mitjana de Tolkien hi ha hagut una encesa polèmica a les xarxes sobre una qüestió que té molt a veure amb l’argument que hem exposat al començament de l’article. Resulta que a la sèrie d’Amazon hi haurà elfs i nans interpretats per actors de raça negra. Milers de fans d’arreu del món se n’han lamentat –amb raó- a través de les xarxes socials perquè creuen que incloure elfs o nans de raça negra en el món de la Terra Mitjana és una barbaritat, de la mateixa manera que també seria una barbaritat que hi haguessin actors de raça blanca interpretant personatges d’ètnia himba, poble de raça negra en l’univers fantàstic de l’escriptora Nnedi Okorafor, si mai es fes una sèrie de televisió basada en la trilogia Binti d’aquesta autora.

Els productors i defensors de la sèrie d’Amazon s’han dedicat a insultar els fans de Tolkien titllant-los de racistes només per defensar el llegat del mestre de la literatura fantàstica.

Els fans de Tolkien també s’han lamentat de veure en l’esmentat tràiler una jove Galàdriel guerrera que no té res a veure amb el personatge poderós i savi que tots coneixem de El senyor dels anells, i en l’aparició d’una reina dels nans que, a més de ser de raça negra, no porta barba. Altres queixes dels fans versen sobre el fet que els productors de la sèrie s’han inventat una història totalment random que no apareix a cap dels llibres, relats o escrits de J.R.R. Tolkien.

Aquesta perversa tergiversació del món de la Terra Mitjana es deu, principalment, al fet que els productors de la sèrie només tenen els drets de la trilogia de Els senyor dels anells –amb els seus apèndixs- i de El hòbbit, no pas de El Silmaríl·lion, ni de Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana, ni de The history of Middle-Earth. Els productors s’han basat en els fragments de El senyor dels anells i de El hòbbit que fan referència a la Segona Edat per treure el material en el qual basar-se per escriure el guió de la sèrie. Misèria i companyia. A partir d’aquí s’inventen personatges i històries que Tolkien no va crear i tenen carta blanca per introduir la seva ideologia woke on no hi hauria de ser.

Tornant al tema del color de la pell ja hem vist com en diverses sèries s’hi ha introduït amb calçador actors de raça negra per interpretar personatges blancs/europeus. Això s’ha esdevingut, posem per cas, a la sèrie Troia, on hi apareixen uns inversemblants Zeus i Aquil·les negres, i a la sèrie Anna Bolena, on aquesta reina anglesa fou interpretada per una actriu negra. Algú s’ha imaginat un film sobre el rei Shaka dels zulus interpretat per un actor blanc?

En el món de la fantasia hem vist com a alguns dels protagonistes principals de la sèrie La roda del temps, inspirada en la sèrie literària homònima de Robert Jordan, també se’ls ha modificat la raça, potser perquè segons els cànons de la ideologia woke en la història original de l’escriptor nord-americà hi havia massa personatges blancs.

I amb això no volem pas dir que no puguin aparèixer personatges de raça negra en films ambientats en mons europeus. En el món de Tolkien mateix actors de raça negra podrien interpretar els sudaners o haràdrims i actors asiàtics podrien interpretar personatges orientalencs o de Rhun.

Però no, els productors de la sèrie d’Amazon han volgut implementar una “inclusió” forçada, mal feta i sense sentit tot argumentant que la sèrie pretén reflectir la societat actual. Allò que la sèrie hauria de reflectir és l’esperit de l’obra del seu autor, no pas tergiversar-lo tot introduint la seva ideologia en un món literari on no hi té cabuda.

Peter Jackson, a la seva trilogia cinematogràfica de El senyor dels anells, va fer allò que els actuals responsables de la sèrie d’Amazon no han fet: respectar absolutament Tolkien –tot i algunes petites modificacions que no feien malbé l’esperit de la seva obra-. Amazon ha volgut crear un producte artificial, una mena de Tolkien multicultural que no ha existit mai. Tolkien, al món de la Terra Mitjana, i com ja hem dit abans, volia reflectir les societats europees medievals, no pas una “societat multicultural”. I per això, en el moment en què hom pretén reflectir aquesta “societat multicultural” en el món de Tolkien allò que fa és tergiversar-lo d’arrel.

I tot plegat no és casual. Ara mateix a la indústria audiovisual anglosaxona és obligatori que a tots els films o sèries hi hagi una quota d’actors no blancs, sigui quin sigui el context històric o cultural de l’argument del film.

El que passa és que el wokisme pretén modificar la història i la literatura d’Europa dotant-les d’una “multiculturalitat” que no ha tingut mai. Fer passar ideologia per història o per cultura tot mostrant una reina anglesa negra que no va existir mai o uns personatges mitològics com Zeus i Aquil·les que els grecs antics mai no van representar de raça negra no és altra cosa que un intent de tergiversar la nostra cultura.

Els productors de la sèrie d’Amazon han dit que Tolkien és per a tothom, com una justificació al fet que hagin introduït actors no blancs fent els papers de personatges que haurien de ser blancs. Què insinuen? Que sense la multiculturalitat que ells han introduït a la seva sèrie no seria per a tothom? Insinuen que la trilogia de Peter Jackson –on no hi havia actors no blancs- no era per a tothom? Volen dir que l’obra literària de Tolkien i la trilogia de Peter Jackson són obres d’art racistes que cal tergiversar per a fer-les digeribles per a segons qui?

I aquí ens demanem el següent: els productors de Els anells de poder, si volien fer “fantasia multicultural” no ho podien fer en una sèrie nova? No podien crear una història de fantasia nova de trinca amb personatges de totes les races que vulguin? Calia tergiversar l’esperit de Tolkien?

Arribats en aquest punt citarem una frase del mestre Tolkien que les darreres setmanes ha aparegut milers de cops a les xarxes socials esmentada pels fans del gran mestre de la fantasia que han criticat durament la sèrie d’Amazon:

“El Mal no té la capacitat de crear res nou; només pot corrompre i fer malbé allò que les forces del Bé han inventat o creat”.

"La companyia nòrdica", d’Albert Villaró

Feia temps que no escrivia a Cròniques de Neopàtria. Aquest any han passat moltes coses i, pel que fa la fantasia èpica en català, tampoc hi ha hagut novetats que hagi considerat ressenyables en aquest blog.

Però fa poques setmanes que ha estat publicada una novel·la que tot i no estar situada dins el gènere de la fantasia èpica he cregut que n’havia de dir quelcom.

Es tracta de La companyia nòrdica, d’Albert Villaró, publicada per Columna. Ens trobem davant d’una novel·la que barreja gèneres: novel·la d’aventures, novel·la històrica i novel·la fantàstica. I com que barreja precisament aquests tres gèneres penso que no és agosarat de posar-li l’etiqueta de novel·la de fantasia històrica.

I de què va La companyia nòrdica? L’autor comença amb un recurs literari que altres escriptors han fet servir altres vegades, que és afirmar que la història que narren és el producte de la lectura d’un antic document que ha arribat a les seves mans.

Això és justament el que fa l’arxiver Albert Villaró, el qual, afirma que l’any 1997 va rebre un antic manuscrit, el dietari d’un soldat prussià, Ulrich von Wilamovitz, voluntari a les files de l’exèrcit carlí. L’acció de la història contada per von Wilamovitz s’esdevé l’any 1837, en plena primera guerra carlina, entre el Solsonès, l’Alt Urgell i el Pallars.

Ulrich von Wilamovitz s’embarcarà en una aventura fantàstica i rocambolesca a través de les muntanyes dels Pirineus al costat d’uns companys de viatge que no us deixaran indiferents. El capità de l’exèrcit liberal (l’exèrcit espanyol) Bernabé Osinalde, la jove Mina que els farà de guia a través de les muntanyes, el pare Cebrià, un antic monjo de Montserrat, versat en la ciència i en les arts arcanes, na may Eyre, corresponsal de guerra nord-americana, i el príncep von Lichnowsky, també prussià, com von Wilamovitz, personatge històric documentat, el qual serví amb els carlins en aquella guerra.

Tots plegats són personatges sòlids, amb personalitats ben definides, que no exerceixen el paper de simples acompanyants del protagonista i narrador de la història, el jove Ulrich (protagonista amb el permís de la diabòlica companyia nòrdica que apareix al títol de l’obra i dels paisatges geogràfics i humans de l’Alt Urgell i el Pallars, als qual Villaró homenatja en aquesta novel·la).

La novel·la no dóna treva al lector en cap moment: aventures, diàlegs enginyosos, ocultisme, éssers fantàstics, descripcions de paisatges que et tallen la respiració... És una història que et fa venir fam de llegir més, de saber què passarà a la pàgina següent i fins i tot de conèixer físicament els paisatges on s’esdevé. Jo mateix vaig llegir bona part de la novel·la en un viatge en furgoneta que vaig fer per aquestes comarques pocs dies després que fos publicada (i puc donar fe de veure diverses persones pel carrer a la Seu d’Urgell i a Tremp amb el llibre sota el braç), visitant alguns dels indrets on ocorren els fets narrats. Que una novel·la impel·leixi el lector a voler conèixer els indrets on s’esdevé és una senyal inequívoca que és una grandíssima novel·la.

He llegit alguns comentaris a la premsa que comparen La companyia nòrdica d’en Villaró amb Les històries naturals d’en Joan Perucho. I és una comparació força encertada. Totes dues novel·les s’esdevenen en el marc de la primera guerra carlina, barregen història i fantasia, fan gala de l’erudició dels seus autors i narren la lluita (i de vegades la juxtaposició) entre les ciències naturals i el positivisme, d’una banda, i les ciències ocultes i allò que titllem de fantàstic, de l’altra. No fa falta dir que la comparació també és encertada a nivell literari. Villaró és un excel·lent narrador i ens ho demostra en aquesta novel·la que conjuga una indubtable qualitat literària i una vocació de literatura popular, que vol arribar a tots els públics.

Us recomano amb totes les forces La companyia nòrdica, d’Albert Villaró. Ja podeu córrer a la llibreria a comprar aquesta novel·la que no dubto que es convertirà en un nou clàssic modern de la novel·la d’aventures i fantàstica catalana. No només no us en penedireu sinó que xalareu d’allò més!

“El camí d’Ainesderion”, de Carles Vilar

A la fi ha arribat. Dos anys després de la publicació de la primera part de la trilogia de fantasia èpica de l’escriptor Carles Vilar, La pedra de la llum, acaba de sortir al carrer la seva continuació, El camí d’Ainesderion (Ed. Tempore, 2019).

Situem-nos, en primer lloc. En l’anterior novel·la se’ns presentava un món d’inspiració mediterrània, en el qual déus, homes i altres races havien conviscut. Tanmateix, en el present de la història els déus han abandonat la terra, Khorluith, la terra de les pedres, i els homes, els narthorim i altres races –tan benèfiques com malèfiques- comparteixen el món. Si a La pedra de la llum havíem conegut trols i dracs a El camí d’Ainesderion hem conegut, per exemple, els temibles onfuirs i una raça que s’amaga de la resta del món, els elbaruin, que donen encara més riquesa mitològica a la gran història que fa temps que va teixint en Carles Vilar.

Un fet molt característic dels humans d’aquest món és que tenen una pedra interior que inspira la vida de cada persona.

Pel que fa el worldbuilding del món de Khorluith, en Carles Vilar ha bastit una història, una mitologia i un bestiari fantàstic propis, molt característics, amb les inevitables influències d’altres autors. També cal afegir que l’autor té un estil literari propi, que el distingeix, amb una especial preocupació a l’hora de reflectir els pensaments, estats d’ànim i reflexions de cadascun dels personatges de la història, encara que siguin secundaris.

De la barreja d’aquest worldbuilding particular i del seu estil literari, en Carles Vilar aconsegueix transmetre al lector –estic segur que ho fa intencionadament- una atmosfera mística i de coneixement interior que no és gaire freqüent en la literatura fantàstica, i s’ha de reconèixer que se n’ha sortit.

En aquesta segona part de la trilogia el jove historiador Gnefuos, acompanyat d’Eranthur, el màgic, i de la resta de membres de la seva companyia continuen la gran aventura començada en les pàgines de La pedra de la llum en la recerca d’aquesta gemma màgica. Un gran Mal s’està congriant al sud de Khorluith i els nostres herois es dirigeixen vers el sud, seguint el camí estel·lar d’Ainesderion, passant tota casta d’aventures que mantenen el lector enganxat a la història. Gnefuos, durant el viatge seguirà traient l’entrellat d’antics textos que donin llum a la seva recerca. Una trama, aquesta, la de l’historiador que esbrina el significat d’antics mots escrits en el passat, que em fascina, segurament per inclinacions professionals.

Una de les il·lustracions de la novel·la

El llibre va acompanyat d’una colla de magnífiques il·lustracions que han anat a càrrec de 11 Invisibles que donen encara més caràcter i bellesa gràfica a la novel·la. La il·lustració de la portada, evidentment també a càrrec d’11 Invisibles, és un molt bon reclam per als possibles lectors del llibre. És ben veritat que els llibres –i en el cas dels llibres de fantasia això encara és més cert- entren per la vista. Una bona il·lustració a la portada d’un llibre de fantasia és tota una invitació per al lector per entrar en un món fantàstic. Faig una crida als escriptors de fantasia –i a les editorials- catalans a incloure en els seus llibres portades atractives, amb il·lustracions artístiques, èpiques, i mapes ben fets, cuidats fins el darrer detall, com ha fet en Carles Vilar a La pedra de la llum i a El camí d’Ainesderion.

Finalment, agraeixo públicament a en Carles que m’esmenti en els agraïments del llibre. És tot un detall de part seva.

No vull acabar sense ser jo qui, al meu torn, doni les gràcies a en Carles Vilar per publicar aquestes dues novel·les, que tindran la seva continuació més endavant amb la conclusió de la trilogia. Gràcies per portar aire fresc a la literatura fantàstica en llengua catalana. Gràcies per, amb la publicació dels teus llibres, demostrar que és possible publicar fantasia èpica en català (tota una trilogia!!!). I gràcies per donar exemple i inspirar altres escriptors en la nostra llengua que tinguin el somni de publicar una gran història de fantasia.

"Històries limítrofes", de Pol Alonso i Pernas

En el món de la literatura de vegades et trobes amb sorpreses. Aquestes sorpreses poden ser negatives o poden ser positives. En el cas del llibre del qual parlarem en aquesta ressenya la sorpresa ha estat de les segones.

He d’agrair la ressenya que d’aquest llibre en va fer en Raül Maigí en el seu blog Les Rades Grises perquè d’aquesta manera he pogut descobrir aquesta petita joia del fantàstic català.

Històries limítrofes (Editorial Hermenaute, maig de 2019) és un aplec de sis relats fantàstics de Pol Alonso Pernas (Barcelona, 1986), un jove escriptor barceloní que viu i treballa a Jena (Alemanya) i que ja ha publicat una novel·la curta (La confessió de Richard Jenkins) i diversos relats. Es tracta d’un llibre de 130 pàgines, molt primet, que hom pot llegir en relativament poca estona per la seva curta extensió i sobretot pel caràcter addictiu dels sis relats que el composen. A la contraportada del llibre l’editorial explica que aquest recull de relats és un preludi a l’any Perucho, que es celebrarà l’any vinent, el 2020.

Cal dir que l’autor escriu molt bé, té un estil molt depurat i molt personal i característic, fins a cert punt barroc, però no ho dic pas com a crítica, ans com a elogi, perquè és una escriptura que ens transporta a una altra època. De ben segur que aquesta és la intenció de l’autor, que situa les seves històries en diversos moments del passat, del present (amb reminiscències a èpoques passades) i del futur de diversos indrets de Catalunya. La majoria d’aquests relats beuen de les llegendes i de la mitologia catalanes, amb referències a les dones d’aigua o aloges, els dips, però també d’altres elements sobrenaturals o terrorífics més contemporanis, com un llibre maleït, els zombis o un futur cataclisme atòmic produït en una central nuclear del sud de Catalunya.

El que potser m’ha agradat més del llibre és la capacitat de l’autor no només per construir històries creïbles tot i els elements sobrenaturals en els quals es basen sinó per crear atmosferes que endinsen el lector en els fets narrats. La natura misteriosa de la Catalunya de fa segles, la mentalitat de la gent d’aquella època i uns fets fantàstics versemblants són elements que en Pol Alonso sap dibuixar a la perfecció i fan de la lectura d’aquest llibre tot un plaer.

Parlem tot seguit de cadascun dels relats.

En primer lloc, “La travessia pirenaica” és la narració del viatge solitari d’un home que, durant la segona meitat del segle XVII ha d’anar de la Seu d’Urgell fins a la Prada de Conflent ja ocupada pels francesos, després del Tractat dels Pirineus, amb la intenció de visitar el seu germà.

A “Mal refugi” un fugitiu de la Barcelona vençuda del 1714 travessa a peu un Montseny fantàstic, envoltat per una natura esponerosa i a la vegada misteriosa.

“El repic” és un conte situat al Camp de Tarragona en algun moment del segle XIX. El narrador és un viatger que visita el país en cerca d’històries, llegendes i antigues tradicions populars, com tants altres folkloristes que van trepitjar els camins de Catalunya durant els anys de la Renaixença. El seu vagareig per la ruralia el porta a descobrir una història esfereïdora.

“La vetlladora” ens transporta unes quantes dècades enrere en el temps. A mitjans del segle XX una recòndita vall del Pirineu català fou testimoni d’un episodi terrorífic i sobrenatural.

En un contemporani barri barceloní de Gràcia un home viu una història amb ressons lovecraftians. “Vox sperantis” és el nom d’aquesta narració i el nom del llibre que la protagonitza.

En un futur no gaire llunyà la vila d’Escó, a les terres de l’Ebre, pateix un terrible desastre nuclear. Una parella jove s’endinsarà en les ruïnes de la població i en les vides de les persones que la van habitar. “Repoblament” és el nom d’aquest relat distòpic situat en un Chernobyl català.

Totes sis històries estan ordenades cronològicament en el llibre, del segle XVII al segle XXI. Les diverses narracions del llibre em recorden les històries de grans autors de la literatura catalana i universal com Joan Perucho, Joaquim Ruyra, Edgar Allan Poe, H. P. Lovecraft o Stephen King, tot i que potser l’autor, en Pol Alonso, té altres referents literaris dels quals ha begut i que l’han influït a l’hora de crear aquests relats.

Felicito a l’autor, en Pol Alonso i Pernas, per haver escrit un llibre que farà gaudir de valent tot bon lector de fantasia i a l’editorial Hermenaute per haver-hi confiat i haver publicat aquesta obra veritablement remarcable. I a vosaltres, lectors, us encoratjo perquè aneu a la llibreria i adquiriu aquestes Històries limítrofes que us recomano de tot cor.

Trilogia de còmics “Serrallonga 1640”, d’en Ricard Dilmé

Avui no parlaré de fantasia a Cròniques de Neopàtria, ans de còmic històric en català, un gènere que té certes connexions amb la fantasia, sobretot per les ambientacions situades o inspirades en un escenari del nostre passat, per la presència d’herois i antiherois protagonistes i per les constants aventures que han de viure.

El nostre país, com en altres camps de la literatura catalana, té un gran dèficit quantitatiu de còmic per a adults pensat i escrit en català. A part dels còmics històrics de n’Oriol Garcia Quera i de la trilogia sobre el bandoler Serrallonga d’en Ricard Dilmé, de la qual parlarem en aquest post, només tenim unes quantes aportacions soltes que puguem trobar en certes llibreries del país. Si algun lector té coneixement de còmics fantàstics o històrics per a adults i en català, demano que ho comenti en aquest post. La trilogia d’en Serrallonga 1640 d’en Ricard Dilmé, dibuixant de Santa Coloma de Farners, cobreix una part d’aquest buit que pateix el còmic en català.

La divulgació de la nostra Història és una bona eina per al desvetllament de la consciència nacional adormida per 300 anys o més d’opressió. Cal que les noves generacions de catalans coneguin la veritable història del seu país i com els catalans del passat van lluitar per defensar la seva terra, la seva llibertat, la seva forma de vida, les seves tradicions i l’herència dels seus avantpassats.

Els catalans tenim molts herois desconeguts. El seu record es perd en les boires del passat i entre la pols d’arxius oblidats. El vent tramuntanal udola sobre les seves tombes oblidades i els seus ossos es barregen amb la terra d’antics fossars anònims perduts enmig de la boscúria, antics escenaris de batalles que els historiadors moderns han tret de l’oblit de la nostra memòria col·lectiva.

Els herois catalans del passat no són pas menys valents ni les seves gestes són menys honorables que les dels que han estat immortalitzats per Hollywood, com el Braveheart escocès. Però molt sovint no han rebut el reconeixement que es mereixien. Ja ho diu en Ricard Dilmé al petit prefaci del tercer llibre de la seva trilogia: “Valorem tot allò que ens imposen els altres i no posem en valor el que ens és propi. No deixa de ser una manera més de fer el país més petit. Pensant en tot plegat, un bon dia em vaig decidir a posar-hi una mica de remei i, des de la més absoluta modestia, m’he proposat crear un personatge, un producte, un heroi actual, per a veure si podem introduir una petita escletxa en aquest món que ens han ocupat els altres”.

I aquest heroi és en Serrallonga. Però no és un Serrallonga qualsevol. Si més no és un Serrallonga de ficció, que va sobreviure a la seva propia mort, a l’execució a què fou sotmès el 8 de gener de 1634. Un Serrallonga que es va convertir en cabdill dels catalans contra els espanyols que oprimien la nostra gent durant la revolta dels Segadors de 1640 (“Torna Serrallonga 1640”), que lluità a la Guerra dels Segadors (“Serrallonga Bandera Negra”) i que, finalment a “Serrallonga. Els angelets de la terra”, es posa del costat del catalans que es revolten contra la ocupació francesa als comtats de la nostra nació situats al nord dels Pirineus.

Ens trobem davant d’una trilogia les aventures de la qual ens situen entre 1634 i 1672, anys en què Catalunya va patir invasions i fou l’escenari de revoltes per alliberar el país de les tropes de les monarquies espanyola i francesa i aquest serà el sagnant, trist, brutal però alhora apassionant escenari de les aventures del Serrallonga d’en Ricard Dilmé. Tenim, doncs, a les nostres mans, una trilogia de còmics que es situen a l’època de D’Artagnan (aquest personatge literari apareix en un moment determinat de la trilogia d’en Serrallonga), dels duels entre mosqueters i d’aventures a la França d’època moderna. El Serrallonga d’en Dilmé té molts paral·lelismes, en aquest sentit, amb l’obra de l’escriptor francès del XIX Alexandre Dumas, tot i que els escenaris de les aventures d’en Serrallonga són catalans, no pas francesos. Sí, en la trilogia d’en Serrallonga hi veurem paisatges coneguts i estimats (Salses, Hostalric, Tossa, Blanes, els cingles de Tavertet amb el negat vilatge de Sau, Santa Coloma de Farners, Roses, Sant Pere de Rodes, Nyer, Ceret, Vilafranca de Conflent...), nostrats, que ens transportaran als paisatges, a l’arquitectura i a la indumentària de la gent de la Catalunya del XVII.

A continuació us parlaré breument de cadascun dels llibres.

Torna Serrallonga 1640

En aquest primer volum de l’any 2009 en Ricard Dilmé explica com el bandoler Joan de Serrallonga es converteix en el seu personatge de llegenda, un Serrallonga que no és ajusticiat l’any 1634 com ens diu la història. Aleshores el dur i despietat Serrallonga decideix de refer la seva quadrilla de bandolers i de posar-se al servei de Catalunya en la seva lluita contra els exèrcits castellans i francesos que l’envaeixen. Veurem com els catalans lluiten sense treva per recuperar la vila de Salses, ocupada pels francesos, com són utilitzats com a carn de canó pels castellans, els quals es desentenen de la lluita per la defensa de Catalunya, que aleshores formava part de la monarquia hispànica.

També serem testimonis de l’evolució d’en Serrallonga, del bandoler despietat, lladre de camí ral, a lluitador convençut per les llibertats del país.

Serrallonga. Bandera negra

L’any 2010 en Ricard Dilmé, va publicar el seu segon còmic sobre en Serrallonga.

A “Serrallonga, bandera negra” el nostre heroi enarbora aquesta bandera catalana que simbolitza el combat a ultrança en defensa de la terra, de la nostra gent, en plena Guerra dels Segadors. El còmic comença a Blanes l’any 1652. Aleshores en Serrallonga recorda les seves accions d’ençà de l’any 1641, en els primers moments de la Guerra dels Segadors.

En aquest còmic hi apareixen amics d’en Serrallonga i enemics seus. Alguns d’aquests personatges se sap que interactuaren en la vida d’en Serrallonga (en la seva vida “històrica” fins a l’any 1634) i altres apareixen en el còmic com a llicència de l’autor. Hi apareixen Tomàs de Banyuls i Orís, senyor de Nyer, el coronel Montpalau, na Joana Massissa, la seva amant, Olivier de Gleu, senyor de Durban, Jaume Melianta, el Fadrí de Sau, i també D’Artagnan, personatge sortit de l’obra d’Alexandre Dumas, així com el cardenal Richelieu i Pau Clarís, el president de la Generalitat quan aquesta institució proclamà la primera República Catalana.

Diversos escenaris catalans protagonitzen les pàgines d’aquest còmic i Blanes, la meva vila, és un dels indrets que més hi apareixen. És per això que els blanencs interessats en la nostra història gaudiran d’allò més aquest còmic, perquè hi podran veure una vista general de la nostra vila tal com devia ser a mitjans del segle XVII, quan els castellans van posar setge a les nostres muralles l’any 1652. I, en el còmic, en Serrallonga era a Blanes defensant la vila al costat dels blanencs i dels miquelets catalans. I també hi podrem veure la Font Gòtica. Tot un plaer, perquè segurament els nostres principals símbols històrics com a vila fins ara no devien haver estat reproduïts mai en còmic.

 

Serrallonga. Els angelets de la terra

L’any 2012 en Ricard Dilmé va publicar aquest tercer i darrer còmic de la saga d’en Serrallonga. En aquest “Serrallonga. Els angelets de la terra”, en Serrallonga i la seva filla, obligats a refugiar-se al casal del seu protector i amic el vescomte de Viver, ajuden els catalans del nord que volen expulsar els francesos que han annexat les comarques del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Fenolleda al Regne de França, i les volen reintegrar al Principat de Catalunya. Així en Serrallonga lluita al costat dels angelets de la terra, com així s’anomenaven els patriotes catalans que s’aixecaren contra els ocupants francesos, durant la “revolta de la sal”, així com al costat dels miquelets, les tropes irregulars catalanes vingudes del sud dels Pirineus. En Serrallonga també farà costat als patriotes que organitzaren el complot de Vilafranca de Conflent.

El còmic és un viatge ple d’emocions i d’aventures a la Catalunya d’època moderna, sobretot a la Catalunya del Nord, un territori, uns comtats, que aleshores començaven a viure els estralls de la dominació francesa.


Podeu trobar els còmics a les següents llibreries:
Les Voltes i Llibreria 22 de Girona, Butinyà de Santa Coloma de Farners, Muntanya de Llibres de Vic i a la Llibreria Catalana de Perpinyà.

El món de Pirènia vist pel dibuixant Ricard Dilmé

En Sau de Treviac, dibuixat per en Ricard Dilmé (2019)

Avui volem compartir amb vosaltres dos articles que en Ricard Dilmé, autor de còmics de Santa Coloma de Farners, va publicar en el seu blog Serrallonga 1640 després d'haver llegit els meus relats situats en el meu món de Pirènia i protagonitzats per en Sau de Treviac "El fermall del rei elf" i "La ira dels déus". A més, en Ricard em va fer un altre present encara més especial que els dos articles tant elogiosos que va escriure: va dibuixar per primer cop en Sau de Treviac! És una il·lustració meravellosa, magnífica, fantàstica, i recull l'atmosfera i l'esperit dels relats i del món de Pirènia. I no m'estranya, perquè en Ricard, en els seus articles, ha deixat escrits exactament l'esperit i les influències que he tingut a l'hora de crear aquest món i de crear les històries que s'hi esdevenen. Va, som-hi, llegiu-los i gaudiu-los! I us presento en Sau de Treviac!

1. Fèlix Rabassa: fantasia d'estar per casa

He llegit els relats “El fermall del rei Elf” (“Començar de zero i altres narracions”. Recull de relats del II Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d’aventures a la natura. Edicions Salòria, 2016) i “La ira dels déus” (“L’hòstia consagrada i 10 contes més”. Recull de relats del XX Premi Víctor Mora de narrativa breu. Ed. Fundacio Víctor Mora. L’Escala, 2018) dels quals és autor el bon amic Fèlix Rabassa.

I us els ben recomano.

Pot semblar que definir-los com a “fantasia d’estar per casa” és en sentit despectiu? No, res més allunyat de la meva voluntat. Utilitzo aquesta frase feta catalana com a un veritable i sincer elogi.

He llegit en Fèlix blasmar (en el seu bloc) la manca d’una literatura fantàstica catalana d’estil Tolkien que acabi atrapant l’exèrcit de lectors que aquesta te al nostre país. Lluny però de quedar-se en la queixa , ell hi posa remei escrivint els seus propis relats. I això és de mèrit.

Jo no soc soldat de l’exèrcit de lectors de la literatura fantàstica , però és un gènere a qui tinc molt respecte per dues coses: per història i per paisatge.

M’explico. Per història atès que m’agrada la medieval i m’agraden autors de còmic de referència com François Bourgeon, qui amb la seva seva trilogia “Els companys del crepuscle” ja va demostrar que no hi havia frontera entre la fantasia i l’Edat Mitjana. El relat de fantasia català, doncs, existeix. Jo mateix vaig arribar a dibuixar els anys vuitanta el còmic “Llegenda” (publicat a la revista RESSÒ) en que relligava història medieval de Santa Coloma amb pura fantasia de bruixots i dimonis.

I per paisatge perquè caminant pel nostre país m’ha semblat descobrir en moltes ocasions paisatges veritablement fantàstics. He trobat espais tan singulars i espectaculars (verds intensos, muntanyes vertiginoses, fondalades obagues menjades per la malesa, castells roquissers ...) que he pensat que no calia anar a Nova Zelanda (país que tenim tots en la ment gràcies a les pel·lícules de Peter Jackson), doncs “Aquest racó, aquest boci de territori, és la nostra Terra Mitjana”.

En Fèlix Rabassa exerceix de bon aprenent de bruixot o deixeble de Jaume Fuster (l’autor que va ubicar la seva fantasia èpica als Països Catalans) . Potser sense ser tan explícit en les localitzacions inspiradores, cosa que crec és un mèrit , atès que ens convida encara més a jugar a trobar llocs de referència o simplement a imaginar-los, sentint-los ben prop nostre.

Aquesta sensació d’història i paisatge, propers en el territori , llunyans en el temps, sempre fantàstics, l’he sentit de nou llegint els dos relats.
Per això dic en format d’elogi que en Fèlix Rabassa ha creat i ens ha portat a la nostra fantasia, ens ha portat la fantasia èpica sense necessitat de sortir de casa nostra.

 2. Els relats de Sau de Treviac

“El fermall del rei Elf” és el primer relat publicat per Fèlix Rabassa i protagonitzat per Sau de Treviac, un caçaire , membre de la Cofradia del Drac del reialme de Cairàs. Amb això ja tenim prou per a situar el relat en un món imaginari de fantasia.

L’autor el presenta ja d’entrada, compost de reialmes i terres salvatges, per on deambulen homes i bèsties, reis i bruixes.

L’autor condueix el protagonista a la recerca d’un fermall de gran valor que ha estat robat i el porta a lluitar contra éssers malèfics i també a ser ajudat per bondadosos éssers de la natura , en escenaris terrorífics.

El relat és simple i episòdic (per força ho ha de ser en narrativa curta) i ens presenta un món fantàstic dominat per l’eterna lluita del bé contra el mal. Simple, però efectiu.

Dues coses m’han encantat del relat.

La primera és el bondadós Janot, el gegant del bosc que ajuda el protagonista. Ell representa la puresa i la fortalesa de la natura, enfront del mal que representen altres elements. Aquest concepte de posar en valor el respecte a la naturalesa que ens envolta, tan necessari en els nostres temps.

I la segona és la sensació de proximitat de les coses. En Fèlix crea el seu món fictici a partir d’algunes referències reals i conegudes que ens porten a sentir que aquesta és la nostra fantasia. Els simiots en són un exemple, ésser mitològics dels nostres boscos, descrits per Joan Amades entre d’altres. La barretina que vesteixen els homes com a part de la indumentària... I també el territori.

Un sol detall, l’existència del Reialme de Fenollet, ja m’ha situat el món de fantasia ideat per en Fèlix no gaire lluny de casa nostra i he viatjat de manera instantània a la Fenolleda i els seus abruptes paisatges que molt bé haurien pogut estar transitats per Sau de Treviac o als boscos frondosos de Sournià, que molt bé haurien pogut ser la llar del gegant Janot.

“La ira dels déus” és el segon dels relats publicats de Sau de Treviac.

Si en el primer hi transitaven els ésser fantàstics que ens evocaven l’univers de Tolkien , però ubicats a casa nostra, en la segona el relat es torna més pausat i “medieval”. La pura fantasia es difumina i deixa pas a un relat que evoca directament a la persecució dels càtars en terres occitanes.

En Sau de Treviac es troba embolicat, en terres del comtat de Croia, en la defensa de les creences de la gent del país que estan essent fiscalitzades per sacerdots i guerrers de la Vera Fe, una religió que es vol imposar a totes les terres conegudes.

En Fèlix sembla transposar en el seu món fantàstic la inquisitorial vinguda dels dominicans que va obrir les portes de l’infern en terres occitanes.

La història real (en Fèlix Rabassa és historiador) penetra en l’argument fantàstic i hi podem reconèixer terribles episodis del nostre passat (el malaurat l’extermini càtar i la imposició d’una sola religió). Lliçons no apreses per l’home.

I així com el relat se’ns torna més real , també ho fa el paisatge i l’espai, amb l’acció que podria tenir lloc en qualsevol comarca occitana guardada per un dels altius castells de frontera.

Per no fer esment al dialecte de la gent de les terres de Croia , de ressonàncies occitanes prou clares.

En definitiva, els relats de Sau de Treviac ens fan transitar per aventures i terres fantàstiques, però que ens són enormement properes. L’autor fa la seva aportació (amb un estil de lectura àgil i amb escriptura ben formada) a la creació d’un corpus de fantasia èpica català i aconsegueix transportar-nos al món que ha creat, el qual com ell pretenia ens queda totalment proper i ens el sentim propi.

 

 

 

La saga de còmics Tallaferro, de Víctor Mora, Adrià i Jesús Blasco

En aquest blog fa anys que reivindiquem la fantasia èpica en llengua catalana. Les editorials nostrades no ofereixen al públic catalanoparlant una oferta gaire àmplia de novel·les de fantasia en la nostra llengua. I encara menys si es tracta de novel·les de fantasia no adreçades específicament al públic juvenil, és a dir, la fantasia adulta, “jocdetroniana”, perquè ens entenguem, amb dosis abundants i explícites de violència i sexe. La literatura “d’herois” en la nostra llengua, aquelles obres protagonitzades per personatges que es destaquen per la seva valentia, duresa i violència, també és gairebé inexistent. El còmic en català, i encara menys si té un component fantàstic i heroic, també brilla per la seva absència.

Una excepció és la sèrie de còmics de l’almogàver Tallaferro, de l’escriptor Víctor Mora i els dibuixants Adrià Blasco i Jesús Blasco. Víctor Mora (creador també del Capitán Trueno, un heroi medieval originari del comtat d’Empúries), es va treure del magí en Tallaferro, un almogàver català que, en aquestes aventures de ficció, viatjà amb la Companyia Catalana comandada per Roger de Flor fins a Constantinoble els primers anys del segle XIV.

En Tallaferro és un heroi valent, abnegat i patriota, sempre disposat a treure d’un destret una bella damisel·la de bellesa “sofialoreniana” o un amic. En aquest sentit es tracta d’un heroi de còmic força clàssic. La violència que exerceix en Tallaferro és força light, tot i que de tant en tant reparteix uns quants cops d’espasa. El lector ha de suposar que l’heroi de vegades ha de matar els seus enemics però en els còmics aquestes situacions no són gaire explícites. En les batalles s’hi veu poca sang i cap budell dels morts.

 

Acompanyen el nostre heroi en Galdric, un noiet almogàver i el savi Pyrèlius. De tant en tant en Tallaferro es troba amb una antagonista que apareix en els diversos còmics, la bruixa Myssia del Mar Negre, una voluptuosa fetillera de raça negra que posa el toc de màgia i fantasia en les aventures del nostre almogàver.

Els còmics d’en Tallaferro són quatre:

1-“La batalla de Filadèlfia”, que s’esdevé en terres de l’imperi Bizantí.

2-“El tresor de Barcelona”, en el qual en Tallaferro torna a Catalunya.

3-“L’enigma de la ciutat perduda”, que porta en Tallaferro a terres de l’Àfrica negra.

4-“L’última aventura”, on en Tallaferro torna una altra vegada a Bizanci, concretament a Constantinoble.

Tots quatre còmics, magníficament editats entre per Oikostau-La Busca Còmics entre 1996 i 2001, tenen un regust antic. M’explicaré. Els dibuixos em recorden molt els del Capitán Trueno, còmic creat a la dècada de 1950, com hem dit abans, pel mateix Víctor Mora, encara que els dibuixants de tots dos còmics siguin diferents. D’altra banda, en Tallaferro és un personatge força pla, la seva personalitat no és gaire carismàtica, tot i que pel seu físic ho podria haver estat. En Tallaferro és una mica encarcarat, és un personatge que no és precisament polièdric, és d’una sola peça, sense contradiccions, cap ni una. La violència light i l’absència de sexe (tot i l’abundant presència d’homes i sobretot de dones lleugeres de roba) o de qualsevol detall que hi faci referència també contribueixen a donar als còmics d’en Tallaferro un aire d’una altra època d’aquest país en què la violència, el sexe i fins i tots els insults explícits eren censurats.

Tanmateix, si volem podem gaudir molt els àlbums d’en Tallaferro. Tot i això que hem dit els còmics d’en Tallaferro, pel seu context històric medieval els anys dels almogàvers i per la qualitat dels dibuixos, poden ser qualificats d’èpics i heroics. Això sí, són molt difícils d’aconseguir. Jo els he hagut d’anar aplegant a poc a poc cercant-los per internet i no ha estat una tasca fàcil. I a les llibreries normals no es poden trobar, estan totalment descatalogats.

 

I em direu, perquè us parlo d’una sèrie de còmics que pràcticament són introbables? Doncs perquè publicant aquest article vull deixar constància de la seva existència i vull sensibilitzar els lectors que tenim còmics en català de qualitat (ara mateix em venen al cap els còmics de temàtica històrica de n’Oriol Garcia i Quera, que de Cròniques de Neopàtria estant us recomano) als quals cal que donem suport anant a la llibreria a comprar-los. Si volem normalitzar la llengua i la literatura catalanes també hem de normalitzar el còmic en català. Però sobretot vull conscienciar els editors de les editorials catalanes i els gestors culturals del govern (espero que algun d’uns o altres em llegeixi) que cal donar suport a tot el còmic en català. I no només al còmic adreçat a infants i joves. El còmic en català adreçat al públic adult requereix una atenció especial. I el públic lector de còmic adult en català, si no existeix o, si més no, és poc nombrós, cal crear-lo o almenys potenciar-lo.

Un exemple, i perdoneu-me si me’n vaig una mica del tema de l’article: quan a finals dels anys 80 del segle passat el rock en català va tenir el seu gran boom no hi havia un públic que demanés a crits l’existència de grups com Sau, Sopa de Cabra, els Pets o Sangtraït. L’existència d’aquestes bandes i sobretot el suport institucional que van rebre a tots els nivells a Catalunya fou bàsic perquè milers i milers de joves catalans que abans només escoltaven música en anglès o castellà de cop comencessin a escoltar música i a anar a concerts de grups de pop i rock catalans. Doncs ara faria falta el mateix, un gran suport institucional al foment de la lectura en català, i sobretot als gèneres fantàstics: fantasia, ciència-ficció, terror i també al còmic. Només així aconseguirem començar a normalitzar de debò la nostra llengua.