dilluns, 25 de març del 2019

La saga de còmics Tallaferro, de Víctor Mora, Adrià i Jesús Blasco


En aquest blog fa anys que reivindiquem la fantasia èpica en llengua catalana. Les editorials nostrades no ofereixen al públic catalanoparlant una oferta gaire àmplia de novel·les de fantasia en la nostra llengua. I encara menys si es tracta de novel·les de fantasia no adreçades específicament al públic juvenil, és a dir, la fantasia adulta, “jocdetroniana”, perquè ens entenguem, amb dosis abundants i explícites de violència i sexe. La literatura “d’herois” en la nostra llengua, aquelles obres protagonitzades per personatges que es destaquen per la seva valentia, duresa i violència, també és gairebé inexistent. El còmic en català, i encara menys si té un component fantàstic i heroic, també brilla per la seva absència.

Una excepció és la sèrie de còmics de l’almogàver Tallaferro, de l’escriptor Víctor Mora i els dibuixants Adrià Blasco i Jesús Blasco. Víctor Mora (creador també del Capitán Trueno, un heroi medieval originari del comtat d’Empúries), es va treure del magí en Tallaferro, un almogàver català que, en aquestes aventures de ficció, viatjà amb la Companyia Catalana comandada per Roger de Flor fins a Constantinoble els primers anys del segle XIV.

En Tallaferro és un heroi valent, abnegat i patriota, sempre disposat a treure d’un destret una bella damisel·la de bellesa “sofialoreniana” o un amic. En aquest sentit es tracta d’un heroi de còmic força clàssic. La violència que exerceix en Tallaferro és força light, tot i que de tant en tant reparteix uns quants cops d’espasa. El lector ha de suposar que l’heroi de vegades ha de matar els seus enemics però en els còmics aquestes situacions no són gaire explícites. En les batalles s’hi veu poca sang i cap budell dels morts.
 
Acompanyen el nostre heroi en Galdric, un noiet almogàver i el savi Pyrèlius. De tant en tant en Tallaferro es troba amb una antagonista que apareix en els diversos còmics, la bruixa Myssia del Mar Negre, una voluptuosa fetillera de raça negra que posa el toc de màgia i fantasia en les aventures del nostre almogàver.

Els còmics d’en Tallaferro són quatre:

1-“La batalla de Filadèlfia”, que s’esdevé en terres de l’imperi Bizantí.
2-“El tresor de Barcelona”, en el qual en Tallaferro torna a Catalunya.
3-“L’enigma de la ciutat perduda”, que porta en Tallaferro a terres de l’Àfrica negra.
4-“L’última aventura”, on en Tallaferro torna una altra vegada a Bizanci, concretament a Constantinoble.

Tots quatre còmics, magníficament editats entre per Oikostau-La Busca Còmics entre 1996 i 2001, tenen un regust antic. M’explicaré. Els dibuixos em recorden molt els del Capitán Trueno, còmic creat a la dècada de 1950, com hem dit abans, pel mateix Víctor Mora, encara que els dibuixants de tots dos còmics siguin diferents. D’altra banda, en Tallaferro és un personatge força pla, la seva personalitat no és gaire carismàtica, tot i que pel seu físic ho podria haver estat. En Tallaferro és una mica encarcarat, és un personatge que no és precisament polièdric, és d’una sola peça, sense contradiccions, cap ni una. La violència light i l’absència de sexe (tot i l’abundant presència d’homes i sobretot de dones lleugeres de roba) o de qualsevol detall que hi faci referència també contribueixen a donar als còmics d’en Tallaferro un aire d’una altra època d’aquest país en què la violència, el sexe i fins i tots els insults explícits eren censurats.

Tanmateix, si volem podem gaudir molt els àlbums d’en Tallaferro. Tot i això que hem dit els còmics d’en Tallaferro, pel seu context històric medieval els anys dels almogàvers i per la qualitat dels dibuixos, poden ser qualificats d’èpics i heroics. Això sí, són molt difícils d’aconseguir. Jo els he hagut d’anar aplegant a poc a poc cercant-los per internet i no ha estat una tasca fàcil. I a les llibreries normals no es poden trobar, estan totalment descatalogats.
 
I em direu, perquè us parlo d’una sèrie de còmics que pràcticament són introbables? Doncs perquè publicant aquest article vull deixar constància de la seva existència i vull sensibilitzar els lectors que tenim còmics en català de qualitat (ara mateix em venen al cap els còmics de temàtica històrica de n’Oriol Garcia i Quera, que de Cròniques de Neopàtria estant us recomano) als quals cal que donem suport anant a la llibreria a comprar-los. Si volem normalitzar la llengua i la literatura catalanes també hem de normalitzar el còmic en català. Però sobretot vull conscienciar els editors de les editorials catalanes i els gestors culturals del govern (espero que algun d’uns o altres em llegeixi) que cal donar suport a tot el còmic en català. I no només al còmic adreçat a infants i joves. El còmic en català adreçat al públic adult requereix una atenció especial. I el públic lector de còmic adult en català, si no existeix o, si més no, és poc nombrós, cal crear-lo o almenys potenciar-lo.

Un exemple, i perdoneu-me si me’n vaig una mica del tema de l’article: quan a finals dels anys 80 del segle passat el rock en català va tenir el seu gran boom no hi havia un públic que demanés a crits l’existència de grups com Sau, Sopa de Cabra, els Pets o Sangtraït. L’existència d’aquestes bandes i sobretot el suport institucional que van rebre a tots els nivells a Catalunya fou bàsic perquè milers i milers de joves catalans que abans només escoltaven música en anglès o castellà de cop comencessin a escoltar música i a anar a concerts de grups de pop i rock catalans. Doncs ara faria falta el mateix, un gran suport institucional al foment de la lectura en català, i sobretot als gèneres fantàstics: fantasia, ciència-ficció, terror i també al còmic. Només així aconseguirem començar a normalitzar de debò la nostra llengua.



dimarts, 12 de març del 2019

“El llibre dels feyts” (2017), de Forja


La banda catalana de folk-metal Forja ens porta el seu primer llarga durada, “El llibre dels feyts” (2017), una obra temàtica, que versa sobre la vida del nostre rei Jaume I el Conqueridor. Ens trobem davant, doncs, davant d’un disc conceptual, una obra que uneix música i història, folk i heavy metal, el nostre passat medieval amb els sons metàl·lics més actuals.

La portada del disc és una preciosa i complexa il·lustració on hi apareixen una sèrie d’indrets relacionats amb el personatge biografiat, amb una reproducció lliure d’un mapa medieval dels Països Catalans (potser inspirat per l’Atles Català de Jafudà Cresques?), amb la figura majestàtica de Jaume I al centre de la portada. La portada és obra de l’artista valencià Joan Llopis.

A l’interior del CD, que té el format digi-pack, hi ha el llibret, molt ben presentat, amb les lletres de les cançons i una molt bona foto dels components del grup. La imatgeria i els símbols que apareixen en la portada i en tot el llibret són els de Jaume I i cal dir que han estat molt ben triats.

El disc va ser autoeditat per la banda, amb l’ajut d’un verkami en el qual vaig tenir la satisfacció de participar, fent possible així la publicació d’aquesta joia del metal català.

El disc és una potent descàrrega de folk metal, bàsicament power metal amb moltes influències folk (també pel que fa la introducció d’instruments tradicionals i d’origen medieval com la lira, la viola, la gralla, el sac de gemecs i el violí) i força passatges d’un metall més extrem.

El disc comença amb una pista, “L’home i la història”, en la qual un narrador, Jaume I, s’adreça a ell mateix fent-se preguntes sobre la seva vida.

La segona cançó, “Els bons homes”, parla dels càtars d’Occitània, massacrats per la Croada contra els albigesos, propiciada per França. És una cançó amb molta força que, com moltes altres del disc, ens farà moure frenèticament el cap amunt i avall, amb un passatge més tranquil al mig.

“Muret”, la tercera pista, és una altra cançó amb molta canya, ràpida, amb fragments que ens poden recordar el metal més extrem i amb molta presència de la gralla, que la relaciona amb la terra i amb l’època medieval. En aquesta cançó (que té un vídeo musical que podeu veure a Youtube) que ens parla de la batalla en la qual va morir el rei Pere el catòlic, pare de Jaume I, tampoc pararem de moure el cap amunt i avall.

“Infància” no és una cançó tan ràpida com les altres, sense baixar la intensitat del disc, que a aquestes alçades és molt elevada.

La cinquena pista, “Llarga vida al rei” és un interludi amb sons de taverna que dóna pas a la sisena.

La sisena és “Jaume I”, continua bastant en la línia de “Infància”, i hi veig moments en que em dóna la sensació que hi ha influència de Running Wild.

La setena és “Aurembiaix”, una cançó dedicada a la dona de la qual, potser, Jaume I va estar més enamorat tot i no estar-hi mai casat, Aurembiaix d’Urgell. És una cançó amb una melodia molt enganxifosa, que té un lyric-video molt ben parit que corre per Youtube. És una cançó que es converteix en un himne pels drets de les dones.

Després arriba “El Conqueridor”, una altra forta descàrrega de folk power metal amb influències extremes, en la qual es relaten les gestes conqueridores del monarca.

La novena pista, “Ales negres”, és senzillament, per mi, una veritable joia. És la cançó més “tranquil·la” del disc però atresora una gran força i una melodia que t’arriba al fons de l’ànima i et transporta a aquella època i que no pararia mai d’escoltar. La tornada és senzillament espectacular. En aquesta cançó hi participa la veu de Tània Santos al costat de la del cantant de Forja, Martí Pàez.

“Plany d’Occitània” ens parla de la llibertat perduda de la nostra nació germana del nord. Té una introducció instrumental molt medieval i cada vegada va agafant més força a través d’una base rítmica potentíssima, tot i que no necessàriament veloç. La veu d’en Martí ens recorda el cant dels monjos medievals i en ocasions pren agressivitat i encara més força, accelerant el ritme de la cançó, que particularment em transporta a aquest món medieval occità tan llunyà i tan proper alhora.

“La fi del camí” és un interludi narrat que introdueix la melodia de la següent cançó, la que tanca el disc, “El llibre dels fets”.

“El llibre dels fets” és la dotzena pista, una cançó que comença molt acústica i que es va metal·litzant i accelerant cada cop més.

Finalment ens trobem amb un increïble i potentíssim bonus-track, “Desperta ferro”, amb moltíssima presència d’instruments de música tradicional, que tanca amb molta força i de manera espectacular aquest disc memorable.

Ja he dit que aquest disc és una joia del metal català. Atresora molta força, melodia, sentiment folk i medieval i sobretot molta canya. I et transporta a un altre temps de la nostra història, i això és importantíssim. Per mi és el millor que ha parit el metal en català els darrers vint anys. Si podeu, compreu aquest disc excel·lent, els amants del metal (i potser també els del folk medieval i nostrat) el gaudireu molt, molt, no només pel que fa la música sinó també pel que fa la història que explica. Un bocí, molt important, això sí, de la nostra història medieval, explicat a través d’una esplèndida obra musical conceptual. Si mai es fes un film biogràfic de Jaume I (tant de bo!!!!!) aquest disc n’hauria de ser la banda sonora.

Si voleu adquirir una còpia del disc els mateixos membres del grup us la poden enviar si els la demaneu a través del facebook, a la seva pàgina.

Els membres del grup en el moment de la gravació del disc eren:

Martí Pàez: veu i lira
Marc Josep Fabregó: baix i viola
Nil Lapedra: guitarra i guitarra acústica
David Saus: Bateria
Carles Soler: Teclats