Patrick Rothfuss afirma que està acabant de polir “Les portes de pedra”, la tercera novel•la de la saga d’en Kvothe

Novetats pel que fa el tercer llibre de la saga de la “Crònica de l’Assassí de Reis”, de Patrick Rothfuss, els dos primers llibres de la qual, “El nom del vent” i “El temor d’un home savi”, han estat publicats en català per Random House Mondadori. L’autor nord-americà, en una entrevista al diari xilè “El Mercurio”, publicada el passat diumenge 15 de febrer, ha declarat que es troba en ple procés de revisió del llibre, que sembla que portarà per títol “Les portes de pedra”. 

Rothfuss ha declarat que està acabant de polir la novel·la i que vol entregar als seus lectors “un llibre perfecte, perquè els lectors s’ho mereixen”. “Tinc escrit tot un esborrany, que té parts que són perfectes, fins i tot precioses. D’altres parts, no tant”, continua l’escriptor de Wisconsin. “Hi ha més de tretze històries diferents i necessito assegurar-me que cadascuna rebi el tractament adequat, i que no es trepitgin les unes amb les altres”. L’autor admet que ha rebut molta pressió per part dels lectors per acabar el tercer llibre, mentre ell intenta crear una obra d’art.

Preguntat sobre què farà després d’acabar la trilogia de la “Crònica de l’Assassí de Reis”  i si continuarà situant les seves noves històries en el món fantàstic d’en Kvothe, na Denna, els Xandrian i companyia, Rothfuss afirmà: “No necessito deixar el món que he creat per explicar les noves històries que em ballen pel cap. He agafat molt d’afecte a Temerant [el món on es desenvolupa la seva trilogia]. Hi vaig posar molta feina i el vaig fer prou gran com perquè tinguessin cabuda moltes històries”.

Sobre l’auge de la literatura fantàstica a nivell mundial, creu que aquest gènere és el que dóna més llibertat a l’escriptor per poder fer allò que vulgui. Segons Rothfuss, allò que volem, en fantasia “ho podem fer tant gros com dracs, i una guerra per un tron, o tant petit com una noieta que travessa una porta per trobar els seus pares”.

Entrevista a l’escriptor Carles Batlle, autor de la saga “Kàrvadan”

Ja he parlat de la saga “Kàrvadan” en posts anteriors. Es tracta d’una proposta de fantasia èpica en català –una trilogia amb dos volums publicats fins ara, “La llegenda de l’impostor” i “Sota l’ombra del drac de pedra”, editada per La Galera- trencadora, diferent, però per sobre de tot, amb qualitat literària i molt i molt entretinguda. Us la recomano sense cap mena de dubte. I és per això que avui dimarts 10 de febrer de 2015 he entrevistat el seu autor, en Carles Batlle. Amb ell he parlat, sobretot, de la trilogia encara inacabada “Kàrvadan” –com no!-, de l’ofici d’escriptor de fantasia en llengua catalana i fins i tot de senderisme per la Garrotxa! Espero que gaudiu de l’entrevista!

Fèlix Rabassa: En primer terme, què porta un reconegut autor teatral com tu a escriure una trilogia de llibres de fantasia?

Carles Batlle: Bé, com a creador tinc diversos interessos. Allò que escric en teatre no té res a veure amb el que faig a la novel·la. M’interessava connectar amb un univers de fantasia, de novel·la d’aventures, de còmic i de cine, que sempre m’ha fascinat, que crec que no només és juvenil i que permet transmetre emoció i pensament, també.

F.R.: Segueixes combinant la creació teatral amb l’escriptura d’obres de fantasia, doncs?

C.B.: Sí, sí. Ara tinc algun projecte de teatre també. En concret una dramatúrgia d’un text contemporani turc. I també he fet un parell de traduccions del francès. També estic acabant de polir un text nou... I en paral·lel, projectes d’assaig i narrativa.

F.R.: Assaig i traducció, també. Interessant... Ets un autor força polifacètic...

C.B.: Traduccions del francès. I assaig sobre teatre contemporani (de text).

F. R.: Parlem dels dos llibres de la trilogia “Kàrvadan” fins ara publicats. Després de la seva lectura hi veig diferents influències literàries (“El Senyor dels Anells” de J.R.R. Tolkien, “El món perdut” d’Arthur Conan Doyle, “La màquina del temps” de H. G. Wells...) o fins i tot cinematogràfiques (“El planeta dels simis”)... Vaig gaire errat?

C.B.: No, no, vas bé, i en podríem trobar més. De fet, n’hi ha moltes que les explicito al llibre. Se suposa que el protagonista és un apassionat d’aquestes coses. La majoria són referències que podríem dir que són clàssiques, no gaire actuals.

F.R.: La següent pregunta me l’has contestat, en part, però te la torno a fer igualment. Molts dels personatges de la història (Pol/Sigurn, Lia, Burna, Kúlian...) són adolescents o joves, que viuen aventures i històries d’amor. Això pot fer pensar que ens trobem davant d’un cicle de novel·les juvenils. Ho veus així?

C.B.: No. Crec que, en el fons, qui entén l’estructura, el món i el llenguatge de l’obra són els adults. I els bons lectors juvenils. El fet que siguin joves –pels volts de la vintena- serveix per justificar la part iniciàtica de la seva aventura. I la seva agilitat a l’hora de fer segons quines acrobàcies, haha...

F.R.: Els darrers anys la fantasia ha evolucionat força. La complexitat dels personatges dels autors de la darrera fornada és molt més gran que, per exemple, en Tolkien. A més, les fronteres entre el Bé i el Mal, en els autors contemporanis, es desdibuixen. A la saga “Kàrvadan” hi veig uns personatges “bons” i uns altres de “dolents”, en aquest sentit sense gaire matisos, però amb una certa complexitat psicològica. En Pol/Sigurn, per exemple, tot i trobar-se clarament dins el sac dels “bons”, es mostra, a voltes, individualista o egoista. Hi estàs d’acord?

C.B.: He mirat de no fer personatges d’una sola peça. Per això Lia, Pol i companyia es mostren ambigus moralment i de vegades no ens hi identifiquem. Fins i tot hi ha algun lloc en què podem arribar a compadir-nos o identificar-nos amb Ànidam... Amb tot, és cert que el mal és el mal i el sector dels bons és més diversificat. Vull dir que hi ha dos pols, però que el “blanc”, més que no pas blanc és una gamma de grisos.

En Carles Batlle, autor de la saga "Kàrvadan"

F.R.: En el personatge d’en Pol/Sigurn hi ha alguna cosa d’en Carles Batlle? Et sents identificat amb algun aspecte de la seva personalitat?

C.B.: No només amb ell. Hi ha coses meves en tots els personatges. La meva identificació, en aquest sentit, és múltiple. Tant per la part de les virtuts com per la part dels defectes. I encara que la cosa sigui fantàstica, també hi ha força coses biogràfiques en les seves aventures.

F.R.: Et sents identificat amb algun aspecte concret d’algun altre personatge? Posa’m un exemple.

C.B.: Uf. A veure, m’agrada l’univers contemplatiu i rondallaire de Nemrod. Una mica de tornada de tot i al mateix temps apassionat.

F.R.: Ens pots dir algun personatge –tant dels “bons” com dels “dolents”- al qual li hagis agafat una estimació especial? El mateix Nemrod, potser?

C.B.: Hi ha un personatge del tercer volum que m’estimo especialment, precisament ambigu entre el bé i el mal: es diu Oloa. Per cert, primícia, avui mateix, aquest matí, acabo de posar la paraula FI al primer esborrany del tercer volum. Ara a reescriure...

F.R.: Es pot publicar, aquesta primícia?

C.B.: Sí, no és que estigui acabada, però. Simplement vol dir que ja no he d’inventar res –espero!-. Només reescriure, polir, suprimir, etc...

F.R.: Quan tindrem al carrer la tercera part de la saga? Ens en pots avançar el títol?

C.B.: No. En tinc un però encara no n’estic segur. M’estimo més no avançar-lo. Pel que fa a la data, dependrà de l’editorial....

F.R.: Hi ha possibilitats que sigui abans de l’estiu, com en la segona part?

C.B.: No. Com a molt d’hora, si és que surt aleshores, apareixerà a la tardor.

F.R.: Va passar gaire temps des que et vas “inventar” el món de Carr-Mor fins que va sortir publicada “La llegenda de l’impostor”?

C.B.: La primera idea és del 2008. Hi devia treballar un parell d’anys. Després un any per trobar editorial i un altre per veure’l al carrer. I va aparèixer el 2012. Amb la resta, la cosa ha anat més rodada. En total seran gairebé dues mil pàgines!

F.R.: L’ambientació del món de Carr-Mor, ja ho vam comentar en la ressenya anteriorment publicada, segons el meu parer, és deutora de diferents civilitzacions de la Història. M’imagino els carmorians com una barreja de grecs clàssics i víkings, practicant una religió precristiana oriental (mesopotàmica o babilònica), en un món salvatge poblat d’animals prehistòrics. T’has basat en alguna civilització en concret de la Història per crear el món de Carr-Mor? Potser en algun esdeveniment de la Història?

C.B.: No, crec que és una barreja de tot. És un tipus de proposta que es pot trobar, per exemple, a les civilitzacions perdudes del Borroughs de Tarzan (a l’Àfrica o a Mart) o els deliris de ciència-ficció del Flash Gordon de l’Alex Raymond. També al pastitx historicista desacomplexat de “El Príncep Valent” de Hal Foster. Potser sí que hi ha alguna cosa de grecs i de víkings..., però de cine.

F.R.: El món de Carr-Mor, a les teves novel·les, existeix en una altra dimensió, tot i que comparteixi la mateixa geografia de la comarca de la Garrotxa i de les terres al seu voltant. Suposo que també t’has inspirat en els paisatges, les muntanyes i la natura de la nostra terra a l’hora d’escriure aquesta història...

C.B.: I tant!! La fauna i la flora són, en el fons, possibles mutacions genètiques d’animals i plantes actuals. Res “inventat”. I la geografia transitable: vegeu itineraris al bloc i a l’apèndix del segon volum.

Cova que podem trobar en una de les rutes "Kàrvadan"

F.R.: Això et volia dir. Les rutes... Has creat unes rutes “Kàrvadan” per practicar senderisme per la Garrotxa, en els mateixos indrets on transcorre –en una altra dimensió- la novel•la...

C.B.: Exactament. La majoria són de bon fer. Altres demanen una mica de preparació. Totes “testades” per l'autor, hahaha...

F.R.: Un indret d’aquestes rutes que ens diguis: “Hi heu d’anar!”...

Pugeu a la Mare de Déu del Mont (Mun-bur)! I camineu fins a la Tossa d’Espinau (la Gran Malo), un bellíssim paisatge.

F.R.: Estàs content amb l’atenció que han prestat els mitjans de comunicació a la saga “Kàrvadan”?

C.B.: Déu n’hi do! La pega és que aquests productes que són “continuarà” van disminuint per força el nombre de lectors/compradors d’un volum a l’altre. I això posa problemes. Hauria estat més fàcil amb una saga tipus “Harry Potter”, en què els volums, tot i seguir, són independents.

F.R.: Tot i aquest descens que dius del segon llibre respecte del primer, pel que he llegit abans sobre Kàrvadan em dóna la sensació que les vendes dels llibres han estat força bones. En pots donar alguna xifra?

C.B.: No les tinc jo. Del primer, sumant català i castellà, diria que se’n van vendre entre 3000 i 4000, però em puc equivocar, i potser són més –o menys-. No ho recordo.

F.R.: A més de la traducció al castellà de “La llegenda de l’impostor” has rebut alguna oferta per traduir la saga “Kàrvadan” a altres llengües?

C.B.: No. Ja m’agradaria. És complicat. Caldria una primera traducció a l’anglès per fer-ne difusió. I la pega és que és molt car. Són moltes pàgines...

F.R.: Creus que un escriptor de novel·les en llengua catalana –i més encara si escriu fantasia- pot viure exclusivament del seu ofici? Ho has aconseguit?

C.B.: No. Hi ha casos, esclar. En novel·la Sánchez-Piñol, o en teatre Jordi Galceran, per posar dos exemples. Però diria que la majoria han de guanyar-se les garrofes amb altres coses: periodisme, classes, guionatge, etc...

F.R.: I n’estàs segur que “Kàrvadan” serà només una trilogia? Podria haver-hi alguna seqüela o, fins i tot, preqüela?

C.B.: Ara com ara, en tinc prou. Al cap hi tinc una preqüela –que de fet es resumeix al tercer volum-, però haurien d’anar molt bé les coses perquè m’hi embarqués. Tinc per davant algun altre projecte de narrativa.... A veure.

F.R.: Tens previst seguir amb aquest gènere després de la saga “Kàrvadan”?

C.B.: Probablement. Però de moment no en tinc la necessitat. Sospito que, si faig narrativa, alguna cosa d’aventura hi haurà... En canvi, no ho crec amb teatre.

F.R.: Doncs tant de bo que la saga Kàrvadan duri almenys un parell de llibres més. O bé en algun altre llibre de temàtica semblant.

C.B.: Gràcies!

Una carta de 1993 de George R. R. Martin on explica el que havia de ser la trilogia de “Cançó de Gel i Foc”

Una de les pàgines de la carta

Molts de nosaltres no ho sabíem, però durant la gènesi del que més endavant seria el projecte d’heptalogia de “Cançó de Gel i Foc”, George R. R. Martin volia que fos un trilogia. 

Segons el web Tower of the Hand, dedicat a la saga de George R. R. Martin, l’any 1993 l’escriptor estatunidenc va enviar una carta al seu agent literari Ralph Vicinanza. La carta fou escrita en el moment en què ja duia escrits 13 capítols de la primera novel·la, “Joc de Trons”. En aquesta carta Martin explicava al seu agent un petit resum del que seria la trama de la saga d’alta fantasia o fantasia èpica. Segons el que s’explica a la carta podem veure com Martin, segons ha anat escrivint, ha anat canviant part d’allò que tenia planificat inicialment per a “Cançó de Gel i Foc”.

A partir d’ara us farem un resum ràpid de l’argument de la saga segons l’havia pensat primigèniament. Atenció els que no hàgiu llegit encara la saga, que aquí hi haurà SPOILERS.

SPOILERS:

[Martin explica que hi ha un gran enfrontament entre les cases Stark i Lannister pel control del Tron de Ferro. En aquell moment s’anirà preparant una gran invasió dels dothraki a l’altra banda del mar, promoguda per la princesa Daenerys de la dinastia Targaryen.

Mentrestant, més enllà del Mur, es prepara la invasió dels Altres. Només la Guàrdia de la Nit s’interposa entre aquests éssers inhumans i els Set Regnes. Segons Martin, aquest serà l’argument central del tercer llibre del que no va ser la seva trilogia i que s’havia de dir “Vents d’hivern”, nom provisional del que hauria de ser el sisè i proper llibre a publicar de la saga.

La saga relata la història de cinc personatges que viuran el procés de creixement de nens a adults: Tyrion Lannister, Daenerys Targaryen, Arya Stark, Bran Stark i Jon Neu.

Els personatges de l’Eddard Stark i la seva esposa Catelyn estan condemnats, tal com s’esdevé finalment als llibres publicats. 

La Sansa Stark es casarà amb el sàdic i jove rei Joffrey Baratheon, i tindrà un fill amb ell, renunciant a l’amor cap als seus pares i germans, renúncia de la qual més endavant se’n penedirà.

En Robb Stark, disposat a venjar el seu pare, i coronat com a rei del Nord, venç moltes batalles, venç el rei Joffrey, però no pot derrotar en Jaime i en Tyrion Lannister i mor al camp de batalla. En Tyrion, després, assetja Hivèrnia i la conquereix.

En Jon Neu se’n va al Mur a vestir el negre.

Després de la caiguda d’Hivèrnia a mans dels Lannister na Catelyn, en Bran i l’Arya fugen més al nord, al Mur, per cercar-hi refugi al costat d’en Jon, però el noi i tota la Guàrdia no les poden ajudar. Això provocarà un enfrontament molt dur entre els mitjos germans Bran i Jon. L’Arya entendrà millor la posició d’en Jon, i se n’adonarà que se n’està enamorant. Aquest amor prohibit cap al seu germà la turmentarà fins al darrer llibre, on es sabrà quins són els veritables orígens familiars d’en Jon Neu.

El Mur, doncs, no serveix de refugi per als tres supervivents de la casa Stark, els quals es veuran obligats a fugir més al nord, on seran fets presoners pels salvatges d’en Mance Rayder. Els Altres atacaran el campament salvatge on són presoners, i la màgia d’en Bran i l’Agulla, l’espasa de l’Arya els salvaran, però no aconseguiran salvar la seva mare Catelyn de les mans monstruoses dels Altres, altrament anomenats Caminants Blancs.

En terra dothraki, la Daenery, casada amb Khal Drogo, veu com el seu marit no té gens d’interès a travessar el mar amb el seu khalassar per conquerir els Set Regnes. El seu germà Viserys també veu amb desesperació com el seu somni de recuperar Ponent gràcies a les ordes dothraki es va esvaint. Això fa que insisteixi al seu cunyat que comenci d’una vegada la invasió, però ho fa molt més del que cal i amb poc tacte, de manera que Khal Drogo es cansa de les insolències de Viserys i l’elimina. Després la Daenerys, per venjar el seu germà, assassina el seu marit i fuig amb un amic de confiança més cap a l’est, més enllà de Vaes Dothrak. Serà perseguida pels dothraki i trobarà un amagatall d’ous de drac, els quals donaran a la Deanerys la força per vèncer els dothrakis i per planejar la invasió dels Set Regnes.

En Tyrion finalment es cansa de la brutalitat del seu nebot Joffrey i l’assassina. En Jaime esdevé nou rei i culpa el seu germà Tyrion de tota una sèrie d’assassinats que ha comès ell mateix, de manera que el nan es veu obligat a exiliar-se, unint-se als Stark supervivents, i enamorant-se de la jove Arya, un amor que no és correspost. En Tyrion, assabentat de l’amor de l’Arya cap a en Jon, es convertirà en un rival mortal d’en Jon Neu.]

Veiem, doncs, com l’autor ha anat canviant amb el temps els esdeveniments que havien de succeir a la saga. Un escriptor pot començar tenint una idea molt clara de la seva història, però la mateixa escriptura, de vegades et porta per camins inesperats. A veure com evoluciona la saga. Esperem que la vida de George R. R. Martin sigui prou llarga com per acabar la seva magna obra! Que els déus antics i els déus nous ho permetin!