dilluns, 23 de març del 2015

“L’agulla i la noia adormida”, de Neil Gaiman




És una sort que l’editorial Empúries s’hagi decidit a publicar “L’agulla i la noia adormida” de Neil Gaiman. L’obra traduïda al català d’aquest escriptor anglès és escassíssima i que una editorial aposti per publicar en la nostra llengua una obra de fantasia no adreçada en exclusivitat als més joves no és una cosa que passi cada dia i ha de rebre un reconeixement. I és una sort la publicació en català d’aquesta obra perquè ens trobem davant d’un gens convencional i tenebrós conte de fades narrat per un escriptor consagradíssim en el món de la fantasia literària. 

Aquest llibre és un conte, tan per la seva extensió –en una horeta o poc més el pots tenir llegit, setanta pàgines- com per la seva temàtica: tenim una princesa embruixada que haurà de ser alliberada per... una reina a punt de casar-se però que abans vol viure aventures; tenim uns nans –en aquest cas tres, no pas set-; un castell meravellós; una maledicció fruit de la bruixeria que deixa tothom adormit i contra la qual caldrà lluitar... Aquest és un conte de fades oníric –mai millor dit- i fosc il·lustrat amb els evocadors i de vegades inquietants dibuixos de Chris Riddell, unes il·lustracions de conte de fades, sí, però d’un conte de fades que pot arribar a fer por.
Il·lustració de Chris Riddell

Amb “L’agulla i la noia adormida” no ens trobem pas davant d’un relat de fantasia èpica, no. Però en aquest conte de fades on els personatges no tenen nom hi podem trobar fantasia, evidentment, i fins i tot una certa èpica: la que posen la reina i els nans per enfrontar-se a l’encanteri de la son.


Una petita delicatessen per llegir a poc a poc, sense presses, tot gaudint dels esplèndids i, fins a cert punt, extravagants dibuixos que il·lustren amb profusió l’obra.



dijous, 19 de març del 2015

“L’Anell de Ferro”, de Jaume Fuster. Segona part de la trilogia “Crònica del Món Conegut”



Les aventures del poeta Guiamon, del soldat de fortuna Roger, de la princesa Garidaina, del criat Poncet i del monjo Guiós continuen a “L’Anell de Ferro”, però ara es traslladen al continent, al Consell de Batllies –un territori molt i molt semblant al Principat de Catalunya, per geografia i per història-. El Consell de Batllies és envaït per l’exèrcit de Ponent (que podríem assimilar a Castella), imperi regit per la reina Nyega, i la gent de Llevant es defensa amb ungles i dents de la invasió, per això Roger és cridat per ajudar els seus compatriotes en aquesta contesa.



En aquesta aventura coneixerem el setge de la ciutat de Bròtil, el monestir de la Vall-llòbrega, la Muntanya del Foc i els nans que hi viuen, el Rostre del Desconegut i l’Engolidor de Colors, la Dama d’Aigua Nàroa, la vall d’Òtol, els paisatges nevats de l’Alta Contrada, els encanteris malignes de la reina Nyega, el Puigpelat, el Poder de les Dites Antigues contingudes al Llibre Verd del monestir...  I el valor de la gent del Consell de Batllies i dels cavallers de l’Anell de Ferro, defensors de la llibertat del país.

 

A “L’Anell de Ferro”, seguint l’estela de “L’Illa de les Tres Taronges”, Jaume Fuster es continua basant en la Història i la Geografia d’un territori dels Països Catalans, en aquest cas del Principat de Catalunya. En un context medievalitzant, en la novel·la que ens ocupa hi podem llegir una recreació de les diverses invasions que Catalunya ha patit per part de Castella (els segles XIV, XVII i XVIII), fins i tot podem trobar una recreació del setge de Barcelona de l’11 de setembre de 1714 en el setge de Bròtil on Tafall, el Conseller en Cap (càrrec que tots coneixem arran del Tricentenari) de la ciutat d’Adià, pren la bandera de la vila per animar els seus defensors, de la mateixa faisó que Rafel de Casanova ho féu fa tres segles.



Guiamon continua essent el narrador de l’aventura, que té un aire, igual que la seva predecessora “L’Illa de les Tres Taronges”, de novel·la de cavalleries, amb una prosa elaborada i una gran riquesa de llenguatge, molt lluny del catanyol amb el qual són escrits molts llibres en català dels nostres dies.



La novel·la, editada per Planeta, té 220 pàgines que es llegeixen amb rapidesa i delit gràcies a l’experimentada ploma de Jaume Fuster, i fou escrita a cavall de Ger de Cerdanya i Barcelona, entre setembre de 1983 i gener de 1985. Són 220 pàgines de misteri, aventura, poesia, èpica, i màgia en un món imaginari que ens recorda molt, ja ho hem dit abans, al Principat de Catalunya. 220 pàgines de bona literatura, de lectura àvida, d’una novel·la de fantasia èpica –com tota la trilogia- curulla de cultura i catalanitat. 220 pàgines per ésser gaudides. I l’aventura continuarà a “El Jardí de les Palmeres”...


dimarts, 17 de març del 2015

George R. R. Martin anuncia que es concentrarà en l’escriptura de “Vents d’hivern”



L’autor de la saga “Cançó de Gel i Foc” ha anunciat avui mateix al seu blog que deixarà d’assistir a la “World Fantasy Convention” de Saratoga (Estats Units d’Amèrica) del proper mes de novembre. Tampoc anirà, com tenia previst, a la “Comicon” de la ciutat californiana de San Diego. 

I quin és el motiu d’aquestes cancel·lacions?  L’escriptor establert a Nou Mèxic ens ha fet saber que vol concentrar-se en “el fill d'en Kong”, o sigui en el sisè volum de la saga, que sembla que s’anomenarà “Vents d’hivern”. 

Martin ho explica així: “Tinc moltes coses per fer. Massa coses en el meu plat. El fill d’en Kong entre aquestes coses, sobretot.”


George R. R. Martin, doncs, com volen els seus fans, es concentrarà definitivament en acabar “Vents d’hivern”. Això sí, l’escriptor no dóna pistes de la data en què el llibre pot publicar-se. Personalment descartem totalment el 2015. Anant bé potser es publicarà el 2016. 


I quan el podrem trobar en català? Esperem que no hàgim de trigar massa per veure als aparadors de les llibreries “Vents d’hivern” en català. Si més no, esperem que la versió catalana no surti amb posterioritat a la traducció castellana. Si, desgraciadament, fos així, des de Cròniques de Neopàtria us demanem, sisplau, que tingueu una mica més de paciència i compreu el llibre en català. Així contribuïu a fer més forta l’edició de fantasia èpica en català!



dilluns, 16 de març del 2015

“L’Illa de les Tres Taronges”, de Jaume Fuster. Primera part de la trilogia “Crònica del Món Conegut”



En aquell llunyà any 1983, el reconegut escriptor barceloní Jaume Fuster, va escriure “L’Illa de les Tres Taronges”, una novel·la de fantasia èpica que seria la primera d’una trilogia –la “Crònica del Món Conegut”- que amb el temps seria un clàssic de la literatura catalana. 


Jaume Fuster va ser actiu literàriament sobretot en el gènere de la novel·la negra i fou membre dels col·lectius literaris Ofèlia Dracs –de novel·la eròtica- i Trencavel –de membres de l’Esquerra Independentista, era militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN)-.


Tal com hem dit, l’any 1983 es publicà “L’Illa de les Tres Taronges”, novel·la finalista del premi Ramon Llull d’aquell any. L’obra era tota una raresa en la literatura catalana. On s’era vista, fins aleshores, una novel·la de fantasia en català? I, encara més, de fantasia èpica? Pel que fa la fantasia teníem Joan Perucho i poca cosa més. Però de fantasia èpica... en català no hi havia res de res. 


La fantasia èpica en llengua catalana no ha estat mai santa de la devoció de l’estàblishment editorial nostrat, com tampoc de gran part de la nostra crítica literària. Per escriure aquesta ressenya he estat fent cerques per internet, per trobar què se’n deia per la xarxa. El web de “escriptors.cat” diu que la saga “Crònica del Món Conegut” de Jaume Fuster és una “trilogia mitològica”. Mitològica? Una definició curiosa, que ens demostra que els que van escriure aquesta petita ressenya no coneixien gens ni mica com s’anomena aquest gènere: fantasia èpica. Bé, la trilogia conté elements mitològics, és cert, però “literatura mitològica” no seria el terme més apropiat, ni de bon tros, per definir aquest gènere. En aquesta ressenya de “escriptors.cat” s’esmenta la innegable influència del cicle artúric en la trilogia, però no es fa cap mena de menció de l’encara més innegable influència que va tenir l’obra de J. R. R. Tolkien en la saga de Jaume Fuster. Afegim també que en la portada del segon llibre de la trilogia, “L’Anell de Ferro”, hi posa que es tracta d’una novel·la històrica! Vatua! Per fer-se’n creus! Però bé, centrem-nos en el llibre.

El Reialme de Montcarrà
I de què va la novel·la? El poeta Guiamon, a finals de l’Època Fosca, coneix el soldat de fortuna Roger d’Adià i el seu criat Poncet a l’hostal anomenat “El Raïm d’Argent” de la batllia d’Adià, ciutat principal del Consell de Batllies. Allí, tots tres hi fan coneixença d’un estrany personatge, que anomenen “El Misteriós Viatger”, de manera que tots plegats acaben anant a petar a l’Illa de les Tres Taronges o Reialme de Montcarrà. A l’illa hi coneixeran la princesa Garidaina i també el monjo Guiós, i tots plegats hi viuran una colla d’aventures èpiques plenes de màgia, misteri i valor. En aquesta aventura se’ls apareixerà una sirena, sabran de l’existència d’un drac malèfic i coneixeran la raça dels anomenats “Grans de l’Abisme”. Bandolers, corsaris d’Orient i pagesos agermanats que lluiten per la llibertat són altres actors col·lectius que apareixen a la novel·la.


La novel·la, com ja hem dit, té evidents influències tolkienianes, però també de la novel·la de cavalleries –el personatge de Roger d’Adià s’inspira, segurament, en el Tirant- i és narrada pel poeta Guiamon, en primera persona. L’autor fa tres cites abans de començar la novel·la: una de J. R. R. Tolkien, una altra de Ramon Llull i una tercera d’Anselm Turmeda. La influència dels grans de la literatura medieval catalana, doncs, és ben evident.


Jaume Fuster s’inspira, en aquesta trilogia, en la història i la geografia dels Països Catalans. Cadascun dels llibres és dedicat a un territori d’aquest Món Conegut. L’Illa de les Tres Taronges és una Mallorca o Illes Balears imaginàries; el Consell de Batllies de “L’Anell de Ferro” és un equivalent del Principat; i “El Jardí de les Palmeres” s’esdevé al territori del mateix nom, metàfora del País Valencià. A “L’Illa de les Tres Taronges” se’ns diu que els habitants de l’illa, els montcarraners, són descendents dels pobladors arribats a l’antigor des del Consell de Batllies, de la mateixa manera que els mallorquins descendeixen, principalment, de catalans del Principat que hi arribaren en època medieval. La revolta dels agermanats que trobem a la novel·la s’inspira en la revolta dels Forans, esdevinguda a la Mallorca del segle XV, i els corsaris d’Orient que hi apareixen es basen en els corsaris barbarescos i turcs que assolaren Mallorca, les Balears i bona part de la costa dels Països Catalans al segle XVI. Així mateix, el Monestir dels Rogets de la novel·la pensem que s’inspira en el monestir mallorquí de Lluc. Hi ha altres referències que podem pensar que són mallorquines d’aquest Reialme de Montcarrà fusterià, però aquestes que acabem d’anomenar són, segurament, les més evidents.

Jaume Fuster
La novel·la, de 236 pàgines en l’edició de 1995 de Planeta que tinc, fou escrita cronològicament entre 1978 i 1982, i geogràfica entre Barcelona, Ger de Cerdanya i el Port de Manacor. Us la recomano sense cap mena de dubte. La novel·la és magistralment escrita per la ploma experta de Jaume Fuster –les referències gastronòmiques que l’autor posa a la boca del poeta Guiamon són senzillament espectaculars- i el món creat per ell, basat en els Països Catalans, és creïble –potser massa creïble i tot, perquè de vegades ens recorda excessivament la geografia i la història de la nostra nació, però bé, se li pot perdonar a l’autor...- i coherent.



“L’Illa de les Tres Taronges” –juntament amb les altres dues novel·les de la trilogia de la qual forma part- és veritablement tota una joia de la literatura catalana. Tot amant de la fantasia èpica en la nostra llengua –els mallorquins i balears gaudireu, sobretot, aquesta novel·la- ha de llegir aquesta trilogia que, ara que hi penso, hauria de tenir una pel·lícula o una sèrie de la nostra televisió pública. Per cert, un missatge als dibuixants que em puguin llegir: no seria una bona idea basar-se en les aventures de Guiamon, Roger, Garidaina i companyia per crear il·lustracions? De la mateixa manera que molts dibuixants han creat tot un imaginari visual de les principals sagues de fantasia, seria bonic de veure dibuixades les aventures de la “Crònica del Món Conegut”. Aquí ho deixo anar. Bé, primer de tot cal llegir i sobretot gaudir aquesta novel·la. Aviat aniran arribant les ressenyes de “L’Anell de Ferro” i “El Jardí de les Palmeres”. Ja me’n direu alguna cosa!


dissabte, 14 de març del 2015

Literatura fantàstica i estàblishment literari català



Terry Pratchett

Abans d’ahir es va morir Terry Pratchett, escriptor anglès de fantasia i ciència-ficció. Diuen que, després de J. K. Rowling és (o era) l’escriptor britànic de gènere fantàstic amb un nombre d’obres venudes més elevat. No és estrany, va escriure més de 70 novel·les. Pratchett era un súpervendes a nivell internacional. 


Però aquest article no és sobre Terry Pratchett. No em veig amb cor d’escriure un article en el qual reflexioni sobre l’obra d’un autor del qual no me n’he llegit ni tan sols ni una sola obra. I no és que no n’hagués sentit a parlar. El coneixia a bastament, però només de referències. Potser el fet que cap ni una de les seves desenes i desenes d’obres no va ser mai traduïda al català hi té alguna cosa a veure. No ho sé. I això que Pratchett fou traduït a (atenció!!) 37 llengües! Trenta-set!!!! I cap d’aquestes no és el català!!! 


Se’n parla molt del fet que el català és una llengua que a nivell literari està prou normalitzada. I fins a cert punt és cert. Tenim molts escriptors en llengua catalana. Molts d’aquests escriptors, de molts gèneres, tenen una qualitat literària molt alta. No cal que digui noms. Se m’acabaria l’espai que tinc per a l’article i encara me’n faltarien. Es tradueixen al català moltes obres d’autors en altres llengües, i això en la literatura d’una llengua minoritzada, d’una llengua que no té cap estat que la protegeixi i la promocioni tan a nivell intern com a nivell internacional.


Però no ens enganyem, la literatura catalana és molt lluny d’ésser una literatura normalitzada. La situació de colonització lingüística en la qual ens trobem, amb dues llengües forasteres, el castellà i el francès, que se’ns imposen no hi ajuda pas gens, evidentment. Però també és cert que els catalans, fins i tot bona part dels catalans que ens estimem la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra literatura, ens tirem pedres al damunt de la nostra pròpia teulada.

Què passa amb la literatura fantàstica en llengua catalana? Gran pregunta! En aquest blog n’hem parlat molt. És cert que hi ha molts factors que no ajuden gens a que es desenvolupi com s’hauria de desenvolupar. 


Un primer punt en contra: la feblesa del nostre sistema editorial. Les editorials en llengua catalana no són prou fortes, i no es poden comparar, ni de bon tros, amb les editorials en llengua castellana. Les editorials nostrades amb prou feines es mantenen amb vida. I no poden arriscar-se amb llibres la sortida comercial dels quals no està assegurada. I els llibres de fantasia no adreçats en exclusivitat al públic infantil i juvenil són percebuts com “perillosos”, és a dir, es pensen que es poden convertir en un fracàs comercial.


Un segon punt en contra: els mateixos lectors. Els lectors de fantasia catalanoparlants, en molts casos, no mostren un grau gaire elevat de fidelitat lingüística. Per exemple: si un llibre de fantasia traduït al castellà es posa a la venda el 5 de febrer i el mateix llibre, en català, surt el 5 d’abril –això passa molt i molt sovint, i no ho resoldrem fins que arribi la independència-, el lector poc fidel lingüísticament no tindrà gens de paciència i no es voldrà esperar dos mesos fins que surti la versió catalana. D’altres lectors catalanoparlants, molts d’ells independentistes i joves, et diran que no estan acostumats a llegir aquesta saga o bé aquesta altra en català, però, ai las! sí que estan acostumats a llegir-la en castellà. Increïble, però desgraciadament cert!


Un tercer punt, i molt important: Les editorials en llengua catalana, la seva gran majoria, les de tota la vida, aquelles que han ajudat a fer sobreviure la literatura nostrada en els pitjors moments per a la cultura catalana –en ple franquisme i durant la restauració borbònica- no aposten gens per la literatura fantàstica. En part, això té a veure amb allò que hem dit abans que una editorial feble no s’arriscarà a fer una inversió en la publicació d’un llibre que no saps si tindrà èxit comercial o no. Però aquest argument se’ns desfà quan veiem que es publiquen les traduccions al català de molts llibres que, amb tots els respectes, no llegirà gairebé ningú, i en canvi no es publiquen els llibres traduïts al català d’un súpervendes de literatura fantàstica com el finat Terry Pratchett. 

I això perquè passa? Pels prejudicis, pels maleïts, refotuts i recontrapodrits prejudicis que pateix la literatura fantàstica per part de la gran majoria d’editorials en llengua catalana. Els maleïts prejudicis d’uns senyors –això passa a totes les literatures, però a la catalana encara més- que es pensen que la fantasia és un gènere per a nens i adolescents i que menystenen autors de literatura fantàstica les obres dels quals atresoren un gran valor literari però que tenen un gran problema, almenys per a ells: són obres que fugen del realisme, són històries que s’esdevenen en indrets fabulosos, els seus personatges dominen la màgia i els seus autors travessen el llindar de la realitat i visiten l’altre cantó del mirall.


Aquest, senyores i senyors, penso que és el gran problema que pateix la literatura fantàstica en llengua catalana. Els refomuts prejudicis de les editorials “de tota la vida”. I com ho podem solucionar, això? Com podem trencar aquestes barreres mentals? Cadascun de nosaltres hi pot aportar el seu gra de sorra. Comprem Martin, Tolkien, LeGuin, Rothfuss, i Pratchett –quan el trobem en la nostra llengua- i altres autors de fantasia en les seves traduccions al català, i autors nostres com Carles Batlle amb la seva saga “Kàrvadan” o el malaguanyat Jaume Fuster amb la seva trilogia “Cròniques del Món Conegut”, o “El Gorg Negre”, de Margarida Aritzeta. O promocionant blogs com aquest i com d’altres que aposten per la fantasia en català. Els lectors, amb el nostre compromís personal, podem canviar les coses. No en dubteu.