Doncs sí, això és
el que volem. Una literatura fantàstica autòctona. Una fantasia èpica que parli
en la llengua de Ramon Llull i que ho faci des de la nostra pròpia visió del
món.
Necessitem una
fantasia èpica autòctona, pensada i escrita pels nostres escriptors, en llengua
catalana i escrita des d’una perspectiva catalanocèntrica, és a dir, que no
copiï els referents “identitaris” dels grans escriptors anglosaxons, des de
Tolkien fins a Joe Abercrombie passant per George R. R. Martin, i que a la
vegada sàpiga copsar tot allò de bo –que és moltíssim- que tenen tots aquests
autors.
I penso que no hauria
de ser tan difícil, tot i que ho és. Ja sabem que la literatura catalana ha
produït poquíssima fantasia èpica. De ben segur que el primer escriptor que va
conrear específicament aquest gènere en la nostra llengua va ser el malaguanyat
Jaume Fuster, amb la seva trilogia “Crònica del Món Conegut”, formada per les
novel·les “L’Illa de les Tres Taronges”, “L’Anell de Ferro” i “El Jardí de les
Palmeres” i escrita durant la dècada de 1980 i principis de la de 1990. Altres escriptors
en la nostra llengua com Shaudin Melgar-Foraster, Carles Batlle i Margarida
Aritzeta s’han acostat més o menys a aquest gènere, fent servir el recurs de l’existència
de dos mons paral·lels, el nostre, l’actual, d’una banda, i un de “fantàstic”,
el qual és visitat per persones del nostre món on hi viuran una colla d’aventures.
El valencià Vicent Pascual, amb la seva novel·la juvenil publicada el 1993 per
Tabarca Llibres “L’últim guerrer” –situada en un món semblant a la València
morisca i amb influència tolkieniana- s’acosta
a la fantasia èpica des d’una perspectiva potser més canònica –en la seva
novel·la no hi ha mons paral·lels-. També coneixem l’existència d’una altra
novel·la de fantasia èpica, “La devastació violeta” (Bullent, 1991), de l’escriptor
de Benilloba (el Comtat) Joaquim Espinós. Comptat i debatut, estem parlant d’una
producció escassíssima d’aquest gènere escrit originalment en llengua catalana.
Què ens manca per
poder arribar a veure a les nostres llibreries “Jocs de Trons” o “Senyors dels
Anells” en català i escrits per catalans?
En primer lloc, ens
manquen escriptors que vulguin escriure i publicar fantasia èpica en català. Sembla
evident, però és l’arrel del problema. Em dóna la sensació que als catalans ens
manca sentit de la meravella. Toquem excessivament de peus a terra. Deixem la
fantasia per als nens o com a molt per als adolescents i per això la menyspreem
–millor dit, la menyspreen certes elits intel·lectuals i literàries i
editorials-. Penso que hi deu haver més d’un i més de dos bons escriptors en
llengua catalana que haurien volgut escriure fantasia èpica però no ho han fet
descoratjats per aquest trist panorama.
És cert, molts
crítics literaris, jurats de premis literaris i dirigents d’editorials catalans
–segona raó- menyspreen la fantasia èpica, que ha estat sacrificada en l’altar d’una
cultureta postmoderna urbana de pa sucat amb oli. El menysteniment patit per la
fantasia èpica ha fet molt de mal. A la fantasia èpica mateixa però també, de
retop, a tota la literatura catalana. Perquè una literatura amb bona salut ha
de tenir una abundant producció literària de tots els gèneres.
I finalment, la
competència del castellà –i del francès-. Som una cultura de dimensions
mitjanes a Europa, però fa segles que estem minoritzats. I en què es tradueix
aquesta minorització de la llengua catalana en l’àmbit de la fantasia èpica
literària? Doncs que aquest gènere no és visible en català. Les grans novel·les
universals de fantasia èpica des de Tolkien a Abercrombie, passant per George
R. R. Martin, fa molt temps que s’han traduït i publicat en castellà. En els
millors dels casos aquestes novel·les s’han acabat traduïnt i publicant en
català, però sempre més tard en català, quan la majoria de catalans ja se les
havia comprat en castellà. I això en els millors dels casos. La gran majoria de
vegades aquestes traduccions i publicacions en català no han arribat mai. La immensa
majoria de lectors de fantasia èpica catalanoparlants llegeixen aquest gènere
en castellà. El volum d’exemplars de llibres de fantasia venuts en català als
Països Catalans és molt petit comparat amb els venuts en castellà. Ja ho dic,
la gran majoria de catalanoparlants que llegeixen fantasia èpica ho fan en
castellà, aquesta és la trista realitat, aquest és el nostre gran drama. I si
hi afegim el fet que les administracions catalanes no prenen cap mesura
decidida per afavorir la venda de llibres en català ens acabarem d’adonar de
com de complicada és la situació. Un petit exemple: a la llibreria de l’estació
de trens de Girona mai no hi he vist ni un sol llibre de fantasia èpica en
català, però en castellà tots els que vulguis. La Generalitat de Catalunya no
pren cap mesura coercitiva a l’hora de fer complir la llei pel que fa la
presència de llibres en català a les llibreries de concessió pública d’estacions
d’autobusos, trens i aeroports catalans, és així... i això no ajuda de cap de
les maneres al fet que pogués aparèixer un “Tolkien català”.
Davant d’aquest panorama
què ens queda?
Demanar a les administracions catalanes que actuïn decididament
a favor de la literatura catalana, en primer lloc. A les editorials demanar-los
que confiïn en aquest gènere, en un moment que viu un gran auge a nivell internacional,
gràcies a les adaptacions cinematogràfiques de Tolkien i les de la petita
pantalla de George R. R. Martin. Hauríem d’haver aprofitat molt més per a la
fantasia èpica literària en català el fet que la sèrie “Joc de Trons” s’hagi
rodat als Països Catalans –Girona, Canet de Mar i Peníscola-, però no ho hem
fet... I als escriptors? Què els podem demanar als escriptors? És molt trist
haver-ho de dir, però la única cosa que podem demanar als escriptors que
vulguin escriure fantasia èpica en català és perseverança. I fe, molta fe. I
treball i lluita. I confiar en la pròpia obra.
Els lectors catalans
mentrestant haurem d’esperar amb molta paciència i fins i tot resignació l’aparició
d’un Abercrombie català. Però per això no hi ha cap problema. Els catalans en
tenim molta, de paciència. Fa 300 anys, que en tenim, de paciència, des que les
hosts de Mòrdor van ocupar la nostra terra...