En una novel·la,
el seu autor moltes vegades, opta per no fer visibles les raonables diferències
dialectals entre els seus personatges. I compte perquè aquí parlem de
diferències dialectals, no pas de les diferents llengües que parlen els
personatges de la novel·la. Tolkien va inventar diferents llengües per a elfs,
homes, nans i orcs de la Terra Mitjana. George R. R. Martin també va “crear”
diferents llengües per als diversos territoris del món que ha creat per a “Cançó
de Gel i Foc”, igual que Rothfuss per als Quatre Racons de la Civilització. Però,
només en les novel·les de Tolkien i Rothfuss hi veiem algunes diferències
dialectals entre els parlants d’una mateixa llengua, la llengua que parlen els
personatges protagonistes de les respectives històries: l’occitanès de Tolkien
i la llengua comuna dels Quatre Racons de la Civilització de Rothfuss.
Avui us
mostrarem uns petits exemples d’aquests parlars que fugen de l’estàndard
lingüístic de la majoria de personatges protagonistes d’aquestes novel·les.
En primer lloc,
Tolkien fa parlar els personatges procedents del regne de Góndor en un dialecte
que, en la traducció catalana de Francesc Parcerisas, recull trets de diversos
dialectes del català. Us en posarem aquests exemples. Diu Bóromir a les pàgines
298 i 299 de “El senyor dels anells. La germandat de l’Anell” (segona
reimpressió de 1993 de la primera edició de 1986, Vicens Vives) el següent.
Posaré en majúscula aquelles paraules o expressions –diguem-ne- dialectals o
fins i tot arcaïtzants:
“Amb la vostra
vènia, Senyor Élrond –va dir-, en primer lloc per dir alguna cosa més sobre
Góndor; perquè de la mateixa terra de Góndor VENC. I bo serà per a tothom que
sàpiguen el que en EIXA terra s’esdevé. [...] NINGÚ NO CREGUI que a la terra de
Góndor la sang de Númenor s’ha exhaurit, ni que tot SON orgull i dignitat han
estat oblidats. [...] Un cop més torna a sortir fum de l’Oròdruin, que NALTROS
anomenem el Mont del Fat.”
I a la pàgina
303 diu:
“¿I on ha estat
durant tots AQUEIXOS anys, fins a arribar aquí en mans d’un missatger tan
sorprenent?”
I a la pàgina
350:
“Em pregunto si
no deu ser una estratagema de l’Enemic –va dir en Bóromir-. A MA terra hom diu
que és capaç de governar les tempestes a les Muntanyes de l’Ombra, que són a
les fronteres de Mórdor.”
I a la pàgina
409:
“A Góndor, però,
prou que n’hem sentit parlar d’EIXA contrada perillosa, i hom diu que són pocs
els qui n’IXEN un cop hi ha entrat”.
I diu en
Fàramir, germà d’en Bóromir, a les pàgines 302 i 303 de “El senyor dels anells.
Les dues torres”:
“Si fos tan
impetuós com vós potser ja faria estona que VOS hauria matat”.
“Anava
enfonsada, com si dugués un gran pes, i em semblà, en passar sota la MEUA
mirada, que era pràcticament plena d’aigua clara [...]”.
El parlar de
Góndor, un regne de dúnedain del sud de la Terra Mitjana, doncs, amb l’ús de
paraules com “naltros” per “nosaltres”, el verb “eixir” en comptes de “sortir”,
“eixa” per “aquesta”, o la forma verbal “venc”, del verb “venir”, en comptes de
“vinc”, “meua” en comptes de “meva” (tot i que les formes “meua” i “seua” també
es fan servir en moltes comarques del català oriental) ens recorda certs
parlars del català occidental i valencià.
D’altra banda, Patrick
Rothfuss també “s’inventa” un dialecte, convertit al català per la seva
traductora Neus Nueno. Els trets d’aquest dialecte, parlat per un porquer d’una
zona rural que parla amb en Kvothe, són força menys identificables que els del
gondorià de Tolkien. Combina alguns arcaismes i formes –crec que- inventades. Per
exemple, diu el porquer Skoivan Schiemmelpfenneg, a les pàgines 703 i 704 de “El
nom del vent” (segona edició de 2013, Mondadori). També marcaré amb majúscules
les paraules d’aquest dialecte:
“La complaença
és MEUA, mestre Kuothe. [...] No és corrible (?) fer CONEISSENÇA AB HÒMENS que
ENRAHONEN com cal. LOS XIMPLOTS D’EIXOS ENVIRONS sonen com si HAYGUESSIN ANYINS
a la boca”.
“Tots MOS AMICHS
ho fan. [...] Schiem m’està bé AB minyons galans com VOSAUTRES”.
“RE de ramat.
OUELLES i vaques fan ramat. Els PORCHS fan trujada”.
En aquest cas
veiem com la traductora opta per fer servir paraules i grafies arcaïtzants,
barrejades amb dialectalismes en ús com “hòmens” o “meua”.
La creació d’aquests
dialectes imaginaris basats en dialectes reals de la nostra llengua dota de
genuïnitat i originalitat les històries de fantasia èpica. La fantasia dóna
molt de joc en aquest sentit. Ho pots inventar tot –o gairebé tot-, sempre que
segueixis unes regles, que també t’inventes tu mateix, però que, això sí, has
de seguir.
Desconec si en
alguna de les novel·les de fantasia èpica escrites originalment en català els
seus autors han donat presència a altres registres no estàndards de la nostra
llengua. Seria molt interessant que algun autor dels Països Catalans ho portés
a la pràctica.
P.S.:
Segons un comentari de facebook d’en Marc Bosch Matas, al qual li agraïm l’aportació, a l’original anglès de “El Senyor dels Anells”, els homes de Góndor parlen un anglès arcaic, no pas un dialecte. Ens informa també que en l’original els hòbbits parlen un anglès rural, però sense massa dialectalismes. Continua en Marc Bosch dient: “És curiós perquè a la pel•lícula els hòbbits, sobretot en Sam, parlen amb accent de la West Country anglesa, un accent de pagès estereotípic. L'equivalent català podria ser l'osonenc o el garrotxí, suposo, però al doblatge en català parlen estàndard. I els nans parlen escocès.” En Marc Bosch proposa que al doblatge en català el parlar dels nans es podria haver fet en parlar pallarès o rossellonès, que podrien ésser considerats remots.
P.S.:
Segons un comentari de facebook d’en Marc Bosch Matas, al qual li agraïm l’aportació, a l’original anglès de “El Senyor dels Anells”, els homes de Góndor parlen un anglès arcaic, no pas un dialecte. Ens informa també que en l’original els hòbbits parlen un anglès rural, però sense massa dialectalismes. Continua en Marc Bosch dient: “És curiós perquè a la pel•lícula els hòbbits, sobretot en Sam, parlen amb accent de la West Country anglesa, un accent de pagès estereotípic. L'equivalent català podria ser l'osonenc o el garrotxí, suposo, però al doblatge en català parlen estàndard. I els nans parlen escocès.” En Marc Bosch proposa que al doblatge en català el parlar dels nans es podria haver fet en parlar pallarès o rossellonès, que podrien ésser considerats remots.