dissabte, 28 de maig del 2016

“Pàtria. La llegenda d’Otger Cataló i els nou barons de la fama”. La pel·lícula

Ja fa mesos que vaig sentir la notícia que s’estava rodant, en diverses localitzacions del Principat de Catalunya (l’Alt Empordà, el Solsonès, el Berguedà), un llargmetratge sobre els orígens històrics i mítics de la nostra nació. El nom de la pel·lícula és “Pàtria. La llegenda d’Otger Cataló i els nou barons de la fama” i és dirigida pel director i actor català Joan-Frank Charansonnet, que en els seus començaments com a actor va protagonitzar una telenovel·la russa el personatge del qual era català. Ho recordo perquè en Miquel Calçada el va visitar fa anys en el seu programa “Afers Exteriors” quan va anar a Rússia. Doncs bé, el rodatge del film ja ha finalitzat i ara ha començat un campanya de micromecenatge (Verkami) per acabar de finançar la pel·lícula. De moment, el pressupost de la pel·lícula és de 250.000 euros de capital privat finançats per la productora cinematogràfica Dejavu Films, en co-producció amb Capaneida Films.

A la pàgina de Verkami del film ens informa que es tracta d’una pel·lícula “èpica popular catalana amb pinzellades fantàstiques que narra la llegenda d’Otger Cataló”. Èpica, història, llegenda, fantasia... uns gèneres fascinants que el cinema català, massa obsedit en el realisme pur i dur i en la conyeta estil buenafuente, no ha tocat gaire, per no dir gens. El pressupost, ja ho hem vist, és ambiciós, almenys fins a cert punt. Allò que sí que és totalment ambiciós en aquesta pel·lícula és que és totalment desacomplexada des d’un punt de vista nacional, de discurs i de gènere cinematogràfic. “El film pretén refermar la identitat catalana des d’un punt de vista èpic”, diu la pàgina de verkami. Una pel·lícula catalana anomenada “Pàtria”, historicista, d’aventures, guerra medieval i amb elements de fantasia èpica no pot ser, de cap de les maneres, políticament correcta segons el cànons actuals. No ens estranya que el film no hagi rebut ni un cèntim de subvencions públiques.
Però qui és l’Otger Cataló, el personatge principal de la pel·lícula?

La llegenda ens explica que Otger Cataló era un príncep d’Aquitània que travessà els Pirineus amb un nombrosíssim exèrcit per combatre els invasors sarraïns. Després de perdre la batalla contra els sarraïns Otger, ferit, acompanyat pel seu gos gànguil, s’amagà a les muntanyes del Pirineu tot recuperant-se. Des d’allí, reuní un grup d’homes que, també amagats a les muntanyes, resistien l’invasor sarraí. Nou cavallers es posaren sota les ordres d’Otger, el quals, més endavant, es convertirien en els nou barons de la fama: eren Guerau d’Alemany, Bernat d’Anglesola, Galceran de Cervelló, Galceran de Cervera, Bernat Roger d’Erill, Hug de Mataplana, Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós i Gispert de Ribelles. Els nou cavallers i Otger, davant la verge negra (en els seus orígens una deessa precristiana, segurament) de Montgrony (un indret màgic i meravellós entre muntanyes en el municipi de Gombrèn, al Ripollès, i que des d’aquí us convido a visitar i conèixer) van alçar les espases en un jurament que els unia en la seva lluita per alliberar aquestes terres del jou sarraí. Després del combat tots els barons retornaren vencedors de llurs conteses, però Otger Cataló estava ferit de mort. En el seu honor els nou barons van donar el nom de Catalunya a la terra que havia alliberat.

Segons explica una notícia de Nació Berguedà: “A partir de la llegenda d’Otger Cataló la pel·lícula ens situa al segle XV, quan al monestir de Sant Llorenç (el Berguedà) hi arriba el noble Climent de Vallcebre (interpretat per Boris Ruiz) per passar els seus últims dies de vida. Està molt malalt i vol estar al costat del seu amic, l’abat Ponç (l’encarna Manel Solàs); també coneix al cavaller i historiador baganès Pere Tomic, qui escriu la llegenda d’Otger Cataló.” La notícia ens explica que la pel·lícula és un vell projecte de Charansonnet i l’actor de la pel·lícula Miquel Sitjar (que es coneixen de fa temps quan estudiaven junts) que volien fer el “Braveheart” català.

El director del film, com hem dit abans, és Joan Frank Charansonnet, el qual, al costat de Pau Gener, també n’és el guionista. Els actors principals són, Miquel Sitjar, Miquel Gelabert, Boris Ruiz, Àngels Bassas, Ali El Aziz, Joan Massotkleiner, Martí Peraferrer i Joan Frank Charansonnet mateix.

És previst que a finals d’octubre d’aquest 2016 es faci la pre-estrena de la pel·lícula i que s’estreni en els cinemes entre novembre i desembre.

Esperem –n’estem segurs- que la pel·lícula faci honor a la llegenda i que tingui molta sort i molt d’èxit! Tant de bo la indústria cinematogràfica catalana prengui com a exemple “Pàtria” i aquesta sigui tot just la primera de moltes pel·lícules èpiques i fantàstiques del cinema català!







Animeu-vos a col·laborar amb la pel·lícula a través del verkami, al qual podeu accedir si cliqueu aquí!







dijous, 26 de maig del 2016

“De la sang dels blaus”, tercera part de la saga “Kàrvadan”, de Carles Batlle

Estàvem esperant feia temps la sortida al carrer de la conclusió de la saga “Kàrvadan”, de Carles Batlle. Quan des de “Cròniques de Neopàtria” vaig entrevistar l’escriptor establert al poble garrotxí d’Argelaguer (o hauríem de dir Reugalegra?) el febrer de l’any 2015 semblava que aquesta tercera i darrera novel·la de la saga no trigaria gaire mesos a veure la llum. El cert és que des d’aleshores fins a la publicació del llibre van passar tretze mesos. El mes de març passat, finalment, “De la sang dels blaus” va ser publicada, aquesta vegada a càrrec de l’editorial garrotxina Llibres de Batet (dins de Alio Collectio).

Aquesta vegada no és pas la prestigiosa editorial La Galera l’encarregada de publicar la novel·la fantàstica de Carles Batlle, sinó aquesta editorial garrotxina. Quins en són els motius? No els coneixem pas. Però ens podem ensumar que els de La Galera no devien voler continuar confiant en aquesta ambiciosa i brillant trilogia de literatura fantàstica en llengua catalana, tota una rara avis en el panorama literari de la nostra nació. I és que les editorials nostrades només confien en els projectes de fantasia per a nens i joves, i les tres novel·les de Carles Batlle, per la seva complexitat, maduresa i exquisida qualitat literària depassen de molt, de moltíssim, l’etiqueta de “novel·la juvenil”.

El primer que veiem del llibre és la seva fantàstica, increïble, portada, en la mateixa línia de les altres dues de la trilogia. Segons el meu parer, però, aquesta és encara millor que les altres dues. El seu disseny ha anat a càrrec de Txeni Gil. El llibre va acompanyat d’un mapa de la terra de Carr-Mor, el món paral·lel on s’esdevé la història, dissenyat per Montserrat Mallol. Afegim també que al final del llibre hi ha un resum de l’argument de les dues anteriors novel·les de la trilogia i un glossari de personatges, topònims i altres termes en llengua carmoriana.

Recordem que la saga es desenvolupa a Carr-Mor, una terra paral·lela a la Garrotxa en una altra dimensió (el futur) a la qual s’hi accedeix des d’una cova amagada a la muntanya. En Pol i en Jan arriben a Carr-Mor per accident tot fugint de la policia i allí el primer és identificat com a Kàrvadan, un personatge de llegenda que ha de salvar aquest país d’una terrible plaga que l’afecta.

En aquesta tercera novel·la les aventures d’en Pol (anomenat Sigurn o el Kàrvadan) a Mun-Bur, Lun-Bur i la Fondalada (el país dels boods) el seguiran posant en contacte amb l’enigmàtica gent dels blaus, viatgers en el temps que el prepararan per al seu fat de Kàrvadan. En Pol també estimarà i serà estimat, s’enfrontarà al poder malèfic de Molom-nela, l’espectral senyor fosc de l’Adelkar (la muntanya que avui és el Canigó), coneixerà el perquè de la seva presència a Carr-Mor i ell i els seus amics lluitaran per la supervivència del poble de Carr-Mor, envoltat d’un gran Mal que ve de l’Adelkar.

A “De la sang dels blaus” hi trobem tres veus narratives, que corresponen a tres personatges: Pol/Sigurn/Kàrvadan/Pírurgai (sí, tots tres són la mateixa persona), Lia i Maru-Dir (el nom carmorià d’un excursionista que arriba sense voler-ho a Carr-Mor i que es convertirà en aliat d’en Pol), cadascuna de les quals ens vindrà assenyalada per un estil tipogràfic diferent.

Amor, traïció, redempció, dolor, renaixement, amistat... tot plegat en una trama trepidant, plena d’acció, aventures, misteri, meravella... L’autor rep la influència de les novel·les d’aventures clàssiques, dels grans films d’aventures de tota la vida i dels còmics de superherois. Tot plegat acaba configurant una novel·la d’aventures i fantasia amb molta èpica i tocs de ciència-ficció. Com he dit abans, una proposta literària gairebé pionera –almenys per la seva extensió i ambició literàries- en llengua catalana.

Perquè heu de llegir aquesta trilogia? En primer lloc, el magí d’en Carles Batlle ha ideat una gran història d’aventures amb tots els ingredients que podem esperar. En segon lloc, pel món creat per l’escriptor; aquest món alternatiu situat a la Garrotxa d’aquí a centenars, milers d’anys és increïblement imaginatiu, ric i fantàstic en tots dos sentits de la paraula –una mitologia, unes ètnies, uns animals propis, una màgia-ciència privativa-. I finalment, pel geni literari de Carles Batlle: la seva destresa a l’hora d’escriure és molt remarcable, ens situa perfectament dins la història i ens ho explica tot d’una manera molt entenedora i alhora elegant. Crec fermament que si aquesta història s’hagués escrit originalment en anglès hauria venut centenars de milers, potser milions, d’exemplars.

Heu de llegir “De la sang dels blaus” i tota la trilogia “Kàrvadan”. No us la podeu deixar escapar. Heu de córrer cap a la vostra llibreria de referència a demanar que us l’enviïn. Si sou de Barcelona tenen “De la sang dels blaus” –i suposo que tota la trilogia- a la llibreria Gigamesh (C/ Bailèn, 8) i a la llibreria Atzavara (C/ Escorial, 94, prop de la plaça Joanic). A Girona el tenen a Les Voltes (plaça del Vi, 2, al costat de l’Ajuntament). A Banyoles a la llibreria l’Altell (C/ de la Canal, 2). A Olot a la llibreria el drac (Passeig d’en Blai, 61) i a la llibreria Sala (C/ Clivillers, 9). A Besalú a la llibreria Capellades i a Argelaguer a l’Ajuntament. El llibre també es pot encarregar per internet directament a l’editorial (te l’envien a casa) a:


http://www.llibresdebatet.cat/cataleg/





dijous, 5 de maig del 2016

Entrevista a Margarida Aritzeta: parlem de “El Gorg Negre”, de literatura fantàstica en català i de l’ofici d’escriure en la nostra llengua

Fa un parell d’anys vaig llegir la novel·la “El Gorg Negre” (Estrella Polar, Grup 62), de l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, que vaig ressenyar al blog. El llibre ens conta les aventures de l’Alba, una noia del nostre temps en un món paral·lel al nostre, en un Montseny, una Catalunya medieval de fantasia. “El Gorg Negre” és una novel·la amb majúscules, literatura catalana de primera qualitat. Fantasia èpica? Fantasia històrica? Història fantàstica? Fantasy? Li posem l’etiqueta que li posem ens trobem al davant d’una novel·la excepcional que ha passat força desapercebuda. Si us llegiu l’entrevista veureu perquè.

Ahir dimecres 4 de maig de 2016 a dos quarts d’onze de la nit em vaig posar en contacte a través del Messenger de Facebook amb la Margarida Aritzeta, autora de l’obra, per parlar d’aquesta magnífica novel·la, de la literatura fantàstica en català, de l’ofici d’escriptor i del futur de la nostra llengua nacional. Les respostes de l’autora són molt sucoses en molts sentits. A nivell literari, sobre la indústria editorial catalana, pel que fa la importància que donen els nostres editors i polítics a la literatura...


Fèlix Rabassa: A la novel·la “El Gorg Negre” hi trobem una sèrie de personatges procedents del llegendari català, personatges històrics i personatges que ens recorden altres personatges creats per grans autors com Tolkien. Tot plegat ens presenta un món fantàstic molt ric, que pren com a referència principal l’univers identitari català, un Montseny i una Catalunya de fantasia que fa goig de llegir.

Margarida Aritzeta: Les llegendes i els mites del Montseny no tenen res a envejar a l’univers de Tolkien. De fet, encara que el plantejament èpic i la lluita del bé contra el mal té alguna cosa de Tolkien, tots els personatges són autòctons.



FR: La teva història ens transmet una gran estimació i respecte per la natura i els éssers que la poblen (reals i fantàstics). En aquest sentit hi trobo un cert missatge ecologista. Ho vas fer conscientment?

MA: És molt conscient el meu amor a la natura, que és anterior al moviment ecologista. El meu avi era pagès, jo vaig néixer en una masia i ara hi visc, enmig de la natura. Quan la meva filla va anar a viure al Montseny vaig eixamplar els horitzons: allò és meravellós i no ho hauria de destruir ningú.



FR: Em dóna la sensació que en “El Gorg Negre” el Montseny (i les terres que hi ha al voltant) és un personatge més de la novel·la. Hi estàs d’acord?

MA: Sí, hi estic totalment d’acord: de fet, el personatge principal és la muntanya, que és el que fa possible la vida de les seves criatures, llegendàries, fantàstiques o reals. Per això al fill del gegant, el qui ajuda a la resolució de la novel·la, li dono el nom de “Montseny”. Ben vist!!



FR: En la novel·la hi apareix el procés de creixement personal de l’Alba. Com definiries breument l’Alba sense revelar-nos-en gaire detalls?

MA: L’Alba no és una heroïna abans de sortir de casa, és una persona normal que es troba en una situació complicada i aprèn que no es pot quedar en un racó plorant, sinó que ha d’afrontar el que li ve, encara que sigui tan gros que si ho hagués sabut de cop, des d’un principi, segur que no s’ho hauria cregut.



FR: A més d’un amor per la Natura, la Història i les llegendes del Montseny i de tot el país la lectura de la novel·la ens dóna a conèixer la teva passió per la literatura catalana. La referència directa a Joaquim Ruyra en la novel·la n’és un exemple...

MA: Sí, la barca a Hostalric. No podia passar pels paisatges d’en Ruyra sense citar-lo. En l’epopeia també hi ha un homenatge velat a Verdaguer. Per a mi la literatura és també un joc de relacions entre autors i obres.



FR: Quines influències literàries has tingut a l’hora d’escriure “El Gorg Negre”? L’obra fantàstica de Jaume Fuster (la trilogia de “L’Illa de les Tres Taronges”, “L’Anell de Ferro” i “El Jardí de les Palmeres”) et va servir d’inspiració quan vas concebre aquesta novel·la?

MA: La trilogia de Jaume Fuster, evidentment, les obres de Tolkien, Rothfuss... també Jacint Verdaguer. Però sobretot les llegendes del Montseny. La majoria són mites, històries inacabades. Vaig pensar que hi havia d’haver una manera de completar-les i lligar-les en una aventura èpica. La trilogia d’en Jaume Fuster té la particularitat que passa en uns territoris que són una al·legoria dels Països Catalans. El Gorg Negre és també un relat català. A més a més, en Jaume Fuster i jo érem amics, n’havíem parlat.



FR: N’havíeu parlat? A què et refereixes?

MA: Havíem parlat d’aquests universos mítics, de la novel·la fantàstica. Fa anys ja en vaig publicar una altra, que es deia “Atlàntida”. Ens agradava la novel·la de gènere i, de la mateixa manera que fèiem novel·la negra amb un escenari català i uns personatges i un llenguatge propi, també ens interessava fer-ho en l’àmbit de la fantasia: una fantasia que retornés una altra mirada del nostre país als lectors.



FR: Molt interessant, Margarida! De fet et volia preguntar si tenies publicades altres novel·les de fantasia anteriors a “El Gorg Negre”... A més d’ “Atlàntida”, és clar, que no coneixia...

MA: “Atlàntida”. Em sembla que pròpiament fantàstica cap més.



FR: A quin o a quins públics va adreçada principalment la novel·la “El Gorg Negre”?

MA: “El Gorg Negre” és una novel·la per a tots els públics que va sortir publicada en una col·lecció juvenil. De fet, la vaig escriure per a la meva néta Queralt, que llavors era encara massa jove per llegir-la (per això li vaig donar el personatge del follet). I per a la meva filla, que se n’havia anat a viure al Montseny.



FR: Quines són les teves lectures preferides dins el gènere fantàstic? J.R.R. Tolkien o Jaume Fuster ja ho sabíem, i ens acabes de dir Rothfuss, també... Algun altre autor? Ursula K. LeGuin, George R. R. Martin...?


MA: Ende. De fet, llegeixo el que em cau a les mans. I entre les meves lectures preferides també hi ha els relats de la mitologia clàssica grecollatina, les Metamorfosis d’Ovidi, els còmics de Marvel i m’agrada la sèrie de pel·lícules X-Men.



FR: Després de “El Gorg Negre” t’agradaria tornar a escriure alguna novel·la de fantasia?

MA: Sí, i tant, però constato que és difícil col·locar-les (vull dir editar-les i que arribin als lectors). Les nostres editorials no hi creuen gaire... però algun dia en faré una altra en territori de Siurana, Prades, la serra del Montsant..., més a prop de casa. En algunes de les meves novel·les “realistes” hi ha elements de fantasia, sobretot a “Vermell de cadmi” i a “L'home inventat”, però no són pròpiament fantàstiques. M'agrada transtitar pels límits dels gèneres.



FR: Les nostres editorials no hi creuen gaire en la fantasia, dius... Precisament això t’anava a preguntar... Em dóna la sensació que des de certes patums de la literatura catalana s’ha tendit a menystenir la literatura fantàstica, potser ja des del temps dels èxits de Joan Perucho... Penso que aquestes patums han volgut encasellar la literatura fantàstica directament com a literatura per a infants, contes de fades sense valor literari, i per culpa d’aquest prejudici la literatura en llengua catalana coixeja força per la banda d’aquest gènere. Hi estàs d’acord?

MA: Que les patums la menystenen és veritat. Però hi ha autors que en fan i no ho sap ningú, ni tan sols els amants de la literatura fantàstica. Ara penso en obres de la Maria Antònia Oliver, l’última premi d’Honor de les Lletres Catalanes (tot el cicle de Montcarrà), l’Olga Xirinacs té unes novel·les fantàstiques a la manera de Lovecraft meravelloses, més i tot que Perucho... però no ho sap ningú. De fet, les patums menyspreen tot el que és literatura de gènere.



FR: També constato que els escriptors dels Països Catalans ho tenen molt complicat per professionalitzar-se com a escriptors en llengua catalana o almenys per tenir uns certs ingressos econòmics amb l’escriptura en català. I si escriuen fantasia encara és pitjor. Com creus que es pot solucionar això? La consecució d’un Estat Català independent podria servir per dignificar la feina dels escriptors, dels traductors i de les editorials en llengua catalana?

MA: Espero que un estat propi ens faciliti la vida, ja que l’estat que tenim ara, a més de no ser el nostre, ens va en contra. Falta autoestima, promoció de la lectura i projecció internacional. La política de projecció interior i exterior de la nostra literatura fa riure de tan escassa. S’hi dediquen uns pressupostos irrisoris. Encara que la gent que s’hi dedica en tingués ganes, encara que no tingués mentalitat elitista, amb els recursos que s’hi dediquen i la poca fe que tenen els nostres dirigents en la importància de la cultura per fer un món millor, els resultats no poden ser gaire espectaculars.



FR: Tornant a “El Gorg Negre”, els mitjans de comunicació se’n van fer gaire ressò? Et van fer gaire entrevistes perquè els parlessis de la novel·la?

MA: Algunes entrevistes, sobretot en televisions locals. Va sortir en diversos periòdics i sobretot, va tenir moltes ressenyes (bones ressenyes) en blocs. El fet de sortir en una col·lecció juvenil suposo que va influir a fer-la més poc visible del compte. L’editorial en va fer molt poca promoció, van dir que no hi podien dedicar diners... i els llibres tenen una vida curta, quan desapareixen dels prestatges sembla que es morin. De fet, a l’editorial ja el van trinxar.



FR: Trinxar? Què vols dir amb trinxar?

MA: Destruir.



FR: Com? Mare de Déu!

MA: Pasta de paper.



FR: Quina bogeria!

MA: Els llibres són efímers com els iogurts.



FR: I si ara algú el vol comprar, què?

MA: Em sembla que en van guardar alguns. Hi ha la versió digital.



FR: Val més que canviem de tema... Com veus el futur de la llengua catalana? T’has posicionat respecte del debat de la oficialitat única del català en una Catalunya (o uns Països Catalans) independent? Creus que el castellà hauria de ser cooficial? O només haurien de ser oficials el català i l’occità (a l’Aran)?

MA: Crec que abans de tirar coets hem de tenir un estat propi, llavors decidirem el que fem en funció de la correlació de forces. Jo votaré per una llengua oficial i per l'ús de l'aranès com a llengua territorial i del castellà, si es vol, com a segona llengua.



FR: M’has deixat molt parat quan m’has dit que l’editorial ha destruït els exemplars de la novel·la!

MA: A mi també m’hi van deixar, perquè van lluitar molt per publicar-la (s’hi interessava una altra editorial) i em van pagar uns calés que no han recuperat... en fi, què hi farem. Si escriure ja és complicat, imagina’t si m'hagués de preocupar per les vendes!!! Tot i que m’agradaria que fossin molt grans...



FR: Moltes gràcies, Margarida, per la paciència d’atendre l’entrevista a aquestes hores! Mirarem de trobar “Atlàntida” i ressenyar-la més endavant. Ha estat una entrevista molt enriquidora i has dit moltes coses interessants que cal que la gent sàpiga. Ah, i molta sort en tots els teus projectes literaris siguin del gènere que siguin!

MA: Moltes gràcies a tu!




Una reflexió final:

Des de Cròniques de Neopàtria us recomano molt la lectura de “El Gorg Negre”. M’agradaria que poguéssiu adquirir un dels pocs exemplars del llibre que encara deuen tenir a l’editorial. És una pena que en quedin pocs! Com pot ser que una editorial destrueixi un llibre? I més encara, la gran majoria d’exemplars d’una excel·lent novel·la fantàstica per a tots els públics com és “El Gorg Negre”.

De les paraules de la Margarida em refermo en la convicció, en la trista realitat que el gènere fantàstic en català és un gènere menystingut per moltes editorials –i crítics literaris- catalanes, que les nostres administracions no promouen prou, ni de bon tros, la literatura catalana i l’hàbit de la lectura i que els escriptors en llengua catalana han de sobreviure com poden sense l’ajut dels nostres governs envers la llengua pròpia dels Països Catalans. Una trista realitat, ja ho hem dit, però que podem canviar des del nostre dia a dia. Com? Doncs comprant llibres de fantasia èpica en llengua catalana, i no només el dia de Sant Jordi, sinó tot l’any. I recomanant als nostres amics llibres de fantasia en català. I si tenim la fal·lera d’escriure, escrivim fantasia èpica en llengua catalana i, si pot ser, fent servir referents catalans, tal com la Margarida Aritzeta ens ha explicat que va fer en Jaume Fuster i tal com ho ha fet ella mateixa a “Atlàntida” i a “El Gorg Negre”.


Entre tots podem fer més gran la literatura fantàstica en català. Entre tots podem ajudar a enfortir la literatura catalana. Només cal que ens hi posem!