divendres, 31 d’octubre del 2014

Els mapes de mons imaginaris en la fantasia èpica. 2a part. George R. R. Martin



Avui continuarem amb les cartografies de terres imaginàries de la mà de George R. R. Martin, el creador de la saga de “Cançó de Gel i Foc”, dels “Contes de Dunk i Egg” i de “El món de Gel i Foc” (aquestes dues darreres obres encara no traduïdes al català).

Els mapes de George R. R. Martin són molt detallats, prou com per donar resposta als dubtes que pugui generar la complexitat del món ètnic, cultural i geogràfic ideat per l’escriptor nord-americà. La traducció dels topònims al català és molt correcta, no copia la traducció castellana (una poc recomanable temptació en la qual moltes vegades hi cauen traductors al català d’obres internacionals) i intenta ésser fidel a l’original anglès.

En la geografia fictícia del món de George R. R. Martin hi ha tres continents, almenys, que siguin coneguts: 

Ponent (o Westeros o els Set Regnes): 

Continent occidental la forma del qual recorda la geografia de la Gran Bretanya, però d’una Gran Bretanya gegantina. Ponent està format per Set Regnes units per una sola monarquia que té la seva capital a Port Reial. La història d’aquests Set Regnes recorda la de l’Heptarquia saxona d’Anglaterra. Cadascun d’aquests set regnes és força autònom, però ha de reconèixer l’autoritat d’un sol rei. Aquests set regnes són: el Nord, els Rius, la Vall d’Arryn, Occident, les Terres de les Tempestes, el Domini i Dorne, a més de les Illes de Ferro i les terres de la Corona al voltant de Port Reial. A les terres de Ponent és on s’hi desenvolupen la major part de les aventures de la saga. Al nord del Regne del Nord, i separat de la resta del continent pel llegendari Mur de Gel, hi ha les Terres de Més Enllà del Mur. 

Per il·lustrar la geografia de Ponent George R. R. Martin té cinc mapes, els quals figuren a l’edició catalana de la seva saga: Un de les terres del nord de Ponent; un altre per a les terres del Sud; un tercer per a les terres d’Enllà del Mur; un quart per a les Illes del Ferro; i un darrer mapa per a la ciutat de Port Reial.

El Nord
El Sud
Enllà del Mur
Illes de Ferro
Port Reial
Essos



El continent oriental, del qual només en tenim tres mapes, un per a les terres circumdants a les nou Ciutats Lliures, nou ciutats independents assimilables a les ciutats-estat gregues d’època clàssica. Són: Lorath, Pentos, Qohor, Braavos, Norvos, Myr, Tyrosh, Lys i Volantys. Són terres sovint assolades pels khals o hordes dels nòmades dothrakis, unes tribus que s’assemblen molt als huns o als mongols de la nostra antiguitat i d’època medieval.

Les Ciutats Lliures
El segon mapa i tercer mapes, molt semblants, de Valyria, inclouen les terres de l’antic Feu Franc d’aquest nom, un imperi que va estendre el seu domini per molt bona part d’Essos i fins a l’illa de Rocadrac, a Ponent. Les terres de Valyria foren assolades per la maledicció homònima que les destruí, les convertí en un desert cremat i ple de fantasmes, una terra que maleeix a tothom qui gosi trepitjar-la. També hi podem veure les terres de la Badia dels Esclaus i Ghiscar. En aquest mapa, al sud de Valyria hi podem veure una petita part, la del nord, del continent del Sud, Sothoryos, un continent desconegut, poblat per gent estranya i animals fabulosos.

Mapa de Valyria 1
Mapa de Valyria 2

dijous, 9 d’octubre del 2014

Els mapes de mons imaginaris en la fantasia èpica. 1a part. Tolkien




Tota bona novel·la de fantasia èpica o heroica ha de tenir el seu propi mapa, més o menys ben fet, més o menys precís, en el qual s’hi puguin veure les poblacions més importants i els principals accidents geogràfics que apareixen a la història. Evidentment, estem parlant del mapa d’un món imaginari, fantàstic. Per això els escriptors de fantasia èpica han d’esmerçar, també, una part dels seus esforços per cartografiar –a voltes ells mateixos o potser amb l’ajut d’algun artista expert en aquesta especialitat- la geografia dels territoris, dels mons, on s’esdevenen les seves històries.



J. R. R. Tolkien era molt conscient que els mapes ajudaven el lector a situar la història, els seus personatges i les aventures que vivien en una geografia concreta, per molt que fos inventada. L’escriptor anglès, en els seus inicis, se’ls confeccionava ell mateix. És el cas dels dos mapes que apareixen il·lustrats a la seva primera novel·la, apareguda el 1937, “El Hòbbit”: el mapa de Thror per arribar a Érebor, la Muntanya Solitària, i el mapa de les Terres Salvatges que apareix al final del llibre.

Mapa de Thror
En el primer capítol de la novel·la “El Hòbbit”, titulat “Una reunió inesperada”, s’anomenen dos mapes. En primer lloc, a l’esmentat, a la història dibuixat per Thror, i en segon lloc a un mapa propietat d’en Bilbo Saquet. El de Thror, volgudament rudimentari i aproximatiu, és farcit de runes –tal com apareix al llibre, les runes “eren lletres antigues emprades originàriament per ésser gravades o cisellades en fusta, pedra o metall, i per això mateix eren primes i anguloses”-, presència que l’omple de misteri, així com d’il·lustracions –de dracs, aranyes...-. En plena reunió a casa d’en Bilbo entre ell mateix, el màgic Gàndalf i els tretze nans, a propòsit del mapa de Thror, se’ns informa que, a el hòbbit “Els mapes el fascinaven, i al vestíbul hi tenia un gran mapa del País Rodó amb totes les seves passejades favorites marcades amb tinta vermella” (pàgina 26 de l’edició de L’Esparver-La Magrana, 1993). En aquest sentit en Bilbo no podria ser un alter ego del mateix J. R. R. Tolkien?

Mapa de les Terres Salvatges
Més endavant, J. R. R. Tolkien va encarregar al seu fill Christopher la confecció, molt més acurada i precisa, ara sí, del mapa de les terres on es desenvolupaven les històries narrades a la trilogia “El Senyor dels Anells”. Un mapa de la Terra Mitjana tal com era a finals de la Tercera Edat, des de les terres glaçades de Forodwaith als deserts cremats dels cruels haràdrim, i de les costes occidentals de Forlíndon fins a l’Orient, a les Muntanyes de Ferro, la terra de Rhun i Mòrdor. Un gran mapa desplegable d’aquesta versió ens apareix als “Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana” (edició d’Edhasa, 1994).
Mapa de la Terra Mitjana

En aquest llibre hi ha també un mapa força esquemàtic de Númenor, l’illa desapareguda, l’Atlàntida tolkieniana.

Númenor
El mapa de la Terra Mitjana a finals de la Tercera Edat de Christopher Tolkien ens apareix també als tres llibres de “El Senyor dels Anells”. En la clàssica trilogia tolkieniana ens hi apareix també un mapa esquemàtic d’una part de la Comarca dels hòbbits.

Una part de la Comarca
A “El Silmaríl·lion”, hi trobem un mapa de les terres de Beleríand, de Hithlum a Taur-im-Duinath i de la costa de les Falas a les muntanyes d’Èred Luin, terres que posteriorment foren enfonsades pels déus Vàlar a finals de la Primera Edat.

Beleríand
També n’hi trobem un altre de més esquemàtic i centrat només en una part d’aquestes terres, en les quals s’hi desenvoluparan la major part de les històries de “El Silmaríl·lion”.

Beleríand
És evident com en una novel·leta curta com “El Hòbbit” hi trobem uns mapes senzills i amb poques referències geogràfiques de la trama novel·lesca. A mesura que Tolkien basteix el seu món imaginari i el converteix en una magna obra, no només literària sinó fins i tot filològica, la complexitat dels mapes de les terres que apareixen a les seves històries es va fent cada cop més gran.



Més endavant parlarem de les cartografies creades per altres autors per donar plasmació geogràfica a les seves cosmogonies.






dilluns, 6 d’octubre del 2014

Saga de “Cançó de Gel i Foc”, de George R. R. Martin



En aquest blog ja vam ressenyar el primer llibre de la saga “Cançó de Gel i Foc”, de George R. R. Martin, “Joc de trons”. Amb aquesta primera novel·la ja es podia besllumar que l’esmentada saga de fantasia èpica seria de les millors que s’han escrit. I és ben cert. “Joc de trons”, “Xoc de reis”, “Tempesta d’espases”, “Festí de corbs” i “Dansa amb dracs”, totes cinc novel·les, traduïdes al català i publicades per l’editorial Alfaguara, han esdevingut una fita en la literatura de fantasia èpica.

Uns personatges brillants, unes trames interessants, uns girs argumentals sorprenents, aventures èpiques, un món imaginari coherent i uns pobles, regnes i éssers fantàstics originals (tot i basar-se en la història medieval i la mitologia europees) enganxen al lector des de la primera fins a la darrera pàgina de la saga (més de 4670 en total, fins ara). Potser el grandíssim nombre de personatges, indrets i de diferents trames pot arribar a embolicar el lector, però per això l'autor inclou en cadascun dels llibres un índex de personatges i uns mapes dels països i continents (Westeros o Ponent i Essos) on es desenvolupen les aventures de les diferents històries que conformen aquesta obra magna. Un inconvenient de la saga, digueu-me primmirat, és que la distància entre les dates de publicació entre una obra i una altra són tan grans que el lector pot arribar a oblidar els detalls de la història. El darrer llibre, “Dansa amb dracs” va sortir al carrer el 2011 i s’espera que la sisena novel·la, que es suposa que es dirà “Vents d’hivern” surti el 2015, anant bé. La saga, si tot va bé, tindrà també, com hem dit abans, un setè i darrer volum, “Un somni de primavera”, que ja veurem quan es publicarà.

No vull explicar gaire coses d’aquests cinc llibres, per no desvelar detalls de la història que han de ser descoberts pel lector. Puc dir que l’autor s’ha basat en la història baixmedieval d’Anglaterra, en les repúbliques italianes medievals, en el Mur d’Adrià que separava l’Imperi Romà dels salvatges a la Gran Bretanya i en altres moments de la història antiga i medieval d’Europa, i tot plegat ho amaneix amb petites però ben administrades dosis de màgia i d’éssers fantàstics el misteri de les quals ens enganxen encara més a la història. Personalment, a mi m’han agradat més les trames que s’esdevenen Més Enllà del Mur i en el Nord de Ponent que no pas les intrigues de Port Reial o les aventures de la princesa Daenerys Targaryen al continent oriental d’Essos. El fet que al Nord i Enllà del Mur s’hi practiqui l’antiga religió “animista” dels arbres “aurians” per part dels descendents dels Primers Homes (una religió misteriosa, molt lligada als boscos i a la natura, en certa manera “ecologista”, fins i tot), creients dels Déus Antics, en contraposició als Déus Nous portats pels àndals, encara m’ha interessat més per la història d’aquest país de Ponent i pels misteris que s’amaguen més enllà del Mur. 

És una sort, donat el galdós panorama de la fantasia èpica en català, que la magnífica saga de “Cançó de Gel i Foc” sigui traduïda al català. Les seves traductores a la nostra llengua són: Mercè Santaulària, Esther Roig, Anna Llisterri, Imma Estany i Mar Albacar. Afegim també que en català, estan essent publicats uns còmics basats en la saga, dels quals en parlarem més endavant. No estaria de més que en un futur no massa llunyà la sèrie televisiva “Joc de trons”, que també es basa en “Cançó de Gel i Foc” fos doblada al català. Temps al temps. Mentrestant, ens haurem d’armar de paciència i esperar que aparegui “Vents d’hivern”, el sisè volum d’una heptalogia memorable, que des d’aquest blog us recomano vivament. Llegiu-vos-la i gaudiu-la en català!