“El hòbbit: un viatge inesperat”, de Peter Jackson (DVD en català)

Es pot trobar el DVD de la primera pel·lícula de “El hòbbit: un viatge inesperat” en català! Això que hauria de ser un fet d’allò més normal, en l’anormal situació nacional, cultural i lingüística en que es troba el nostre país s’acaba convertint en un fet gairebé excepcional. Sobretot si tenim en compte que la segona pel·lícula de “El hòbbit” ni tan sols s’ha doblat al català. Però bé, la primera, almenys sí que es va doblar al català. El DVD que tinc me’l va aconseguir un amic a través de la seva subscripció a Cercle de Lectors. En aquest exemplar hi ha 3 discos: per a Blu-Ray, DVD i una nova còpia digital. Hi podem trobar material extra, com un vídeo de les localitzacions neozelandeses de la pel·lícula. Però els subtítols, desgraciadament, ens surten per defecte en castellà. Així mateix, la caràtula també és retolada en castellà: “El hobbit: un viaje inesperado”. Però bé, almenys tenim la opció de poder escoltar la versió doblada al català.

Després de l’èxit espaterrant de les tres pel·lícules de “El senyor dels anells” de Peter Jackson, el director neozelandès s’ha embrancat en la direcció de tres pel·lícules més sobre el meravellós món de la Terra Mitjana de J. R. R. Tolkien, aquesta vegada basades en la novel·la “El hòbbit”. La primera, de la qual en parlarem en aquest post, es subtitula “Un viatge inesperat”, la segona “La desolació de Smaug”, i la tercera “La batalla dels cinc exèrcits”.

És evident que d’ençà del gran èxit de les pel·lícules de “El senyor dels anells”, els seus autors han decidit seguir esprement el màxim de suc del món de Tolkien. Fer tres pel·lícules d’una sola novel·la com és “El hòbbit” ho considero una exageració. 

Si seguim al peu de la lletra la història d’en Bilbo (interpretat per Martin Freeman), en Gàndalf (Ian McKellen) i la companyia dels tretze nans d’en Thorin Escut-de-Roure (Richard Armitage) ens en podem adonar de seguida que la trama no dóna per a tant. Però després de veure el resultat de les dues primeres pel·lícules de “El hòbbit” veiem que Peter Jackson se’n surt molt bé de tot plegat. A “El hòbbit: un viatge inesperat” podem veure petites modificacions de la trama i com alguns personatges, com el mag Ràdagast, prenen un protagonisme que no tenien en la novel·la de Tolkien. Però, tanmateix, el resultat és del tot satisfactori.

Per exemple, es manté el to humorístic que pren la novel·la en algun dels seus moments, com el de l’arribada dels nans a casa d’en Bilbo. A més, la inclusió de flashbacks que ens serveixen per situar els fets precedents al moment en que transcorre la història és del tot coherent amb el ritme de la pel·lícula. Si hi podem objectar alguna cosa és que algunes (o moltes) escenes d’acció són massa exagerades. 

Veiem un Thorin Escut-de-Roure majestuós, com tot un hereu que és de la Corona del Rei de Sota la Muntanya, que arrossega un passat trist (les luctuoses morts del seu avi i el seu pare i l’exili forçat pel drac Smaug de tot el seu poble des d’Érebor fins a les llunyanes Muntanyes Blaves) i que s’imposa la tasca de recuperar l’antiga pàtria dels seus avantpassats i el gran tresor que encara s’hi amaga.

“El hòbbit: un viatge inesperat”, una gran pel·lícula que des d’aquí us recomano.

I per acabar, us poso dos enllaços al Youtube:

El primer, amb el tràiler de la pel·lícula, en català, evidentment:

https://www.youtube.com/watch?v=-pZM16D20V4 

El segon, amb la Cançó de la Muntanya Solitària cantada pels nans, també en català, és clar:

 https://www.youtube.com/watch?v=abKx1Pb8znk

El heavy metal i la fantasia èpica. Les lletres de Sangtraït

El món de la fantasia èpica fa temps que es va convertir en una important font d’inspiració per a molts grups de rock dur i heavy metal en moltes de les seves varietats. Potser la primera d’aquestes bandes va ser Led Zeppelin. Algunes cançons d’aquest grup pioner del rock dur fan referència a l’obra de J. R.R. Tolkien.

Molt més endavant, amb l’aparició del power metal de la mà dels alemanys Helloween amb els seus discos “Keeper of the Seven Keys” (nom que fa referència a un fantàstic i misteriós guardià de les set claus), a la segona meitat de la dècada dels 80, moltes bandes basaran les lletres de les seves cançons en la fantasia èpica.

Els alemanys Blind Guardian introduïren la fantasia èpica de la mà d’autors com J.R. R. Tolkien, Robert Jordan, Michael Moorcock o George R. R. Martin. Blind Guardian, des de finals dels 80 fins avui ha creat tota una mística al voltant de les lletres de les seves cançons i de les portades dels seus discos, amb dracs, orcs, elfs, cavallers errants i trovadors de terres imaginàries. Els italians Rhapsody (avui Rhapsody of Fire o Luca Turilli’s Rhapsody) arribaren a crear els seus propis móns, que els serviren d’inspiració per a les lletres de les seves cançons: recordem àlbums memorables com “Legendary Tales” o “Symphony of Enchanted Lands”. Els també italians Domine han basat la seva lírica en les sagues d’Elric de Melniboné (de Michael Moorcock) i de Conan el Bàrbar (de Robert E. Howard). I moltes altres bandes de molts països com Freedom Call, Skylark, Nightwish, Evertale, Dragonland, Pathfinder... i això només pel que fa el power metal, segurament l’estil musical que més ha tendit a maridar la fantasia èpica i el metal.

Al nostre país i en la nostra llengua, fa una colla d’anys, els empordanesos Sangtraït també barrejaren la fantasia amb el seu rock dur i heavy metal. Molts de nosaltres encara recordem amb enyorança els temps de discos com “Contes i llegendes”. Segurament que aquest és el disc de Sangtraït on la fantasia èpica és més present. Per començar, la impressionant i fantàstica portada on hi apareix un unicorn sota la llum de la lluna, en un paisatge amb certa inspiració surrealista. 

La cançó “La Reina del Gel” és una interpretació del mite de Sant Jordi, un mite de fantasia èpica ben nostrat. El cavaller que lluita contra el drac maligne per l’amor d’una princesa, la Serina. Una part de la lletra de la cançó diu: “Parlen els vells d'una història d'amor / d’un cavaller enfrontat a un drac cec. / Llança a la mà, sobre un cavall d’acer / lluiten els dos per tenir dret / a l’amor de la Serina, Reina del Gel.” D’altra banda, “El país de Mondorcórovi” ens parla de “Un món imaginari on som menys que les bèsties, / on van sobre unicornis verges i dimonis”.

A l’àlbum “Els senyors de les pedres”, la cançó d’aquest títol ens parla d’aquests senyors: “Els seus ulls t’estan mirant / anem, ells ens estan esperant / foc, s’està cremant el castell / surt, es el senyal de la nit. / Volen que vinguis amb l’aire / quan faci fred / són els senyors de les pedres / et criden a tu.” Una lletra de reminiscències medievals, en la qual se’ns diu que “hem de guiar-nos pels ulls, / pels ulls foscos del falcó”. A la cançó “Temps passats” se’ns explica que “Va haver-hi un temps / que en els boscos hi vivia gent / va haver-hi un temps / de cavallers, dames i castells / va haver-hi un temps / que es cultivava la raó en el camp / joglars i reines / s’estimaven a la vora el mar”. La temàtica fantàstico-medieval de cavallers, dames i castells torna a aparèixer. El protagonista de la cançó diu: “Vull escoltar les melodies d'una flauta d’or / vull conquistar les noves terres de darrera el món”.

La banda actual Los Guardians del Pont, amb dos ex-membres de Sangtraït, reprèn en part, aquesta temàtica amb el seu treball “Sancta Sanctorum”. Llàstima que, almenys que jo conegui, no hi hagi altres bandes de metall que cantin en català (parlem de bandes amb una certa entitat), les lletres de les cançons de les quals es basin en la fantasia èpica. Si n’hi ha alguna i no la conec, agraïré que m’ho feu saber.

P.S.: Arrel de la publicació d'aquest article, un membre dels Icestorm m'ha fet arribar aquest enllaç on podeu escoltar el seu disc "Contes de la Vall de Glaç". Me l'he començat a escoltar i sona bé. Amb la col·laboració d'en Quim Mandado, cantant i baixista de Sangtraït i actualment de Los Guardians del Pont. Escolteu-lo:

Icestorm - Contes de la Vall de Glaç
 

“Joc de trons” (“Cançó de gel i foc” 1), de George R. R. Martin

Honor. Traïcions. Amistat. Bogeria. Heroisme. Incest. Misteri. Maldat. Criatures fabuloses. Aventures èpiques. Històries llegendàries. Un continent desconegut i fantàstic que s’assembla molt a l’Europa occidental d’època medieval. Tot això i molt més ho podeu trobar a “Joc de trons”, el primer dels llibres de la saga de novel·les “Cançó de gel i foc”, de George R. R. Martin. L’escriptor nord-americà va publicar aquesta obra mestra de la literatura epicofantàstica l’any 1996. Des d’aleshores el reconeixement a aquesta saga no ha parat de créixer. Després de “Joc de Trons”, doncs, van arribar quatre llibres més: “Xoc de reis”, “Tempesta d’espases”, “Festí de corbs” i “Dansa amb dracs”, aquesta darrera publicada el 2011. Tanmateix, però, la saga no s’ha acabat pas. L’autor, nascut el 1948 a Nova Jersey, encara està acabant d’escriure les dues darreres novel·les que clouran “Cançó de gel i foc”, que ha estat considerada la millor saga de fantasia èpica contemporània (això si deixem de banda l’obra del mestre de mestres Tolkien).

“Joc de trons” i tota la saga literària de “Cançó de gel i foc” ha estat traduïda al català i publicada per Alfaguara. L’edició catalana que tinc és del 2011. La traducció ha estat portada a terme amb efectivitat per Mercè Santaulària, Esther Roig i Anna Llisterri. Donada la poc encoratjadora situació actual de la literatura èpica i fantàstica en llengua catalana l’existència de la versió catalana de la saga de “Cançó de gel i foc” (així com de la traducció de la “Crònica de l’Assassí de Reis” de Patrick Rothfuss) representa una més que necessària alenada d’aire fresc en l’edició en la llengua de Ramon Llull i Jaume Fuster.

La inquietud ha arribat als Set Regnes d’Occident –situats a la terra de Westeros o Ponent-, unificats pel monarca únic Robert Baratheon, que seu al Tron de Ferro de Port Reial. 

En el que antigament havia estat el regne del Nord, on Eddard Stark n’és el Senyor i governa des de la capital, Hivèrnia, s’acosta l’hivern. Un hivern que sembla que durarà molts anys. El gran Mur que va de costa a costa, protegeix el Nord i la resta dels Set Regnes dels salvatges de més enllà del Mur, els mamuts... i els caminants blancs, els gegants i els fills del bosc, éssers potser reals o potser imaginaris que amenacen les terres al sud del Mur, les terres del Nord, on hi viuen els descendents dels primers homes que arribaren a l’Occident i que encara adoren els déus antics.

A l’Oest, els Lannister estan assedegats de poder, i a les terres de l’est, més enllà del mar, els darrers descendents exiliats dels antics monarques dels Set Regnes, els Targaryen, cercaran ajuda en les ciutats lliures i en les hordes orientals dels dothrakis per tornar victoriosos al Tron de Ferro.

És innegable que George R. R. Martin ha creat un món fantàstic complex i alhora creïble. Les criatures fantàstiques que apareixen o són mencionades a l’obra (dracs, caminants blancs, gegants, fills del bosc) tenen allò que en diríem ganxo, enganxen, i les envolta un halo de misteri que les fa encara més interessants.

Però els personatges de la novel·la són encara més excelsos: 

El Senyor del Nord, Eddard Stark, és un home d’honor, sever i dur com les terres fredes del seu país, però tendre quan convé. Estima la seva família, la seva terra i la seva gent, però el persegueix un fat malastruc.

El seu fill bord, en Jon Neu (el meu personatge preferit), ha heretat el millor del caràcter del seu pare, però no sap ben bé qui és i arrossega una pena i una permanent insatisfacció amb ell mateix; crec que serà un dels grans herois de la saga. 

En Tyrion Lannister, fill nan i deforme d’en Tywin Lannister (el senyor de la Casa Lannister), culte i intel·ligent, sarcàstic i ambiciós. Des de petit que l’han fet sentir poca cosa (el primer son pare) per culpa de la seva deformitat. És per això que sent predilecció pels marginats com ell. Penso que en el fons té molt bon cor.

Na Daenerys Targaryen, filla del rei Aerys, assassinat per en Jaime Lannister, el “Matareis”, exiliada a les ciutats lliures. És encara pràcticament una nena. El seu personatge va creixent a mesura que avança la novel·la, i em penso que en les properes novel·les tindrà molt pes.

Les germanes Stark, filles de n’Eddard i na Catelyn, Sansa i Arya. Na Sansa, la gran, bonica, però fleuma i mosqueta morta, alhora que pretensiosa. Però en el fons té bon cor. En canvi, n’Arya, la petita, és totalment diferent de sa germana gran. Li agrada jugar amb els nois, córrer i embrutar-se i té molt més caràcter i força de voluntat que na Sansa.

Podríem parlar de na Catelyn i el seu fill Robb, de na Cersei Lannister, del seu germà Jaime el Matareis i d’en Joffrey, hereu del rei Robert, del petit Bran, fill de n’Eddard i la Catelyn... i fins i tot dels set cadells de llop fer que els fills de n’Eddard van adoptar. I d’una munió d’altres personatges menors però tots ells importants en aquest mosaic que és “Joc de trons”, la primera novel·la de la saga de “Cançó de gel i foc”.

I ara només em queda recomanar-vos que el llegiu. Després d’acabar-me’l m’ha quedat una sensació de fam de lectura com feia temps que no tenia. “Joc de trons”, per tot això que us he dit, és una veritable delicatessen literària. I sobretot, compreu-vos “Joc de Trons” (i els altres llibres de la sèrie que venen després) en català. Doneu suport a l’edició en la nostra llengua i fem cada cop més gran el mercat de llibres de fantasia èpica en català. Les editorials només s’atreviran a editar llibres d’aquest gènere en la nostra llengua si veuen que els que s’han editat fins ara es venen bé. I només serà així si comprem els llibres en català.

Au vinga, i ara a gaudir de “Joc de trons”!

“Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana”, de J. R. R. Tolkien

Edició d'Edhasa

Més Tolkien. Si fa ben poc vam parlar en aquest blog d’un altre llibre pòstum i publicat en català del mestre anglès de la fantasia èpica, “Els fills d’en Hurin”, avui tractarem els “Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana”. 
 

La versió que en tinc jo és antiga, de l’any 1994 (me la vaig comprar l’any 1997) i publicada per Edhasa. Tanmateix, les darreres edicions són de Proa. La traducció és de Francesc Parcerisas, considerat un dels millors traductors de Tolkien. 

Com ja he dit el llibre fou publicat després de la mort de J. R. R. Tolkien, pel seu fill Christopher, l’any 1980. El llibre està dividit en quatre parts, a cadascuna de les quals hi trobem una sèrie de contes i escrits relatius a la Terra Mitjana i a la llegendària illa-continent de Númenor.

Edició de Proa

La primera part consta dels següents relats: “D’en Tuor i de la seva arribada a Góndolin”; “La història dels fills d’en Hurin” (un relat que narra els fets heroics protagonitzats per en Turin Turàmbar, escrit de forma molt semblant al que dóna cos al llibre “Els fills d’en Hurin” ressenyat en aquest blog anteriorment). La segona part: “Descripció de l’Illa de Númenor”; “Aldàrion i Erendis”; “La línia d’Elros: reis de Númenor”; i “La història de na Galàdriel i en Cèleborn”. Tercera part: “El desastre dels Camps Llirials”; “En Círion i n’Éorl i l’amistat de Góndor i Ròhan”; “El Quest d’Érebor” (una narració complementària a “El Hòbbit”); “El Quest de l’Anell” (complementari a “El Senyor dels Anells); i “La Batalla dels guals de l’Isen”. Quarta part: “Els Drúedain” (que ens dóna més informació de la vida dels Homes Salvatges del bosc de Drúadan); “Els Istari” (un escrit sobre els màgics); i “Els Palantiri” (sobre les pedres màgiques que els númenoreans feien servir per veure el futur). El llibre inclou un mapa o plànol de la Terra Mitjana de mida DIN A3 aproximadament, que porta per títol “L’Oest de la Terra Mitjana a la fi de la Tercera Edat”, és a dir, en els anys en que transcorren les històries de “El Hòbbit” i “El Senyor dels Anells”.

Especialment destacable, per a mi, és el primer dels relats, que narra el viatge d’en Tuor vers Góndolin. És un relat d’una gran bellesa, sobretot en el seu moment final, quan l’autor descriu les Set Portes d’accés a la llegendària ciutat èlfica de Góndolin, envoltada d’una infranquejable corona de muntanyes altíssimes.

Aquest llibre farà contents tots els fans de Tolkien, perquè dóna més informació sobre les històries contades a “El Silmaríl·lion”, “El Hòbbit” i “El Senyor dels Anells”, i perquè ens obre encara més finestres al món creat per l’escriptor i filòleg anglès, sobretot a la terra de Númenor.

“El gorg negre”, de Margarida Aritzeta

No diem res de nou quan afirmem que la fantasia èpica és un gènere que gairebé no s’ha conreat en la literatura catalana. Que conegui, només la trilogia de Jaume Fuster formada per “L’illa de les Tres Taronges”, “L’anell de ferro” i “El Jardí de les Palmeres”. I des del 2012 “El gorg negre” (Estrella Polar), de Margarida Aritzeta, una prolífica escriptora que ha conreat des de la literatura infantil i juvenil a la novel·la negra.

“El gorg negre” ens situa en un Montseny màgic i imaginari, situat en un altre temps i en una altra dimensió, un Montseny en el qual hi podem trobar personatges llegendaris i històrics del nostre país, però també dracs, gegants, follets i goges i uns malèfics soldats sense rostre que escampen arreu la mort i la destrucció. I un Nigromant que des de Montsoriu vol estendre el Poder Fosc per tot el món conegut. L’Alba, una adol·lescent del segle XXI, entrarà, a través del Gorg Negre, en aquest món, tot cercant el seu germà, que fa anys va desaparèixer.

El castell de Montsoriu

La novel·la és molt imaginativa, ens situa en un món geogràfic que ja coneixem (el Montseny, Montsoriu, la Tordera, Breda, Sant Celoni, Sant Pere de Vilamajor, Blanes...), tot i que situat en una altra dimensió i en una època medieval que no ha existit mai. Barreja fets i personatges històrics de diverses èpoques amb d’altres de llegendaris i poua en la rica història i les llegendes del Montseny i la seva comarca per crear un altre món que, tanmateix, podem reconèixer. L’autora dóna molta importància als paisatges, a la geografia, i els descriu de forma magistral. Sempre he pensat que una novel·la de fantasia èpica amb poca presència i descripció de l’entorn natural (les muntanyes, els boscos, els rius...) és una novel·la mancada de quelcom molt important, una novel·la que no et transporta a un altre món. En canvi, penso que un dels punts forts de “El gorg negre” és precisament que la novel·la trasllada el seu lector a un altre món, a través de les seves descripcions. Així mateix, “El gorg negre” posa en valor la nostra història i el nostre llegendari autòcton, com a font d’inspiració per a la fantasia èpica, un fet que és molt positiu. Na Margarida Aritzeta és una gran narradora i això es nota en aquesta novel·la, molt ben escrita, en un català molt genuí (tot i petits detallets, sense gaire importància, que no m’agraden, com l’ús de la paraula “vigia”, quan en català tenim un mot ben nostre que vol dir el mateix, “guaita”).

El Montseny des del castell de Montsoriu

En aquesta novel·la els personatges viatgen des del nostre món real, del segle XXI, al món fantàstic que existeix de forma paral·lela al nostre. "El Gorg Negre" no és una novel·la de fantasia heroica que transcorre totalment en un món imaginari creat per l’autor. Com ja va fer Tolkien, Le Guin, Rothfuss, Martin, i tants altres autors de fantasia èpica. D’altra banda, crec que l’autora ha pensat més aquest llibre com a novel·la adreçada als adolescents que no pas com a novel·la adreçada a tots els públics. No es tracta pas, segons el meu criteri, d'una novel·la adreçada a tots els públics, també per al públic adolescent i jove. 

En aquest sentit, trobo que fa molta, moltíssima falta una fantasia èpica nostrada que no vagi dirigida bàsicament al públic juvenil. Una fantasia èpica adreçada al públic adult però que, evidentment, també pugui ser llegida pel públic més jove. En canvi, na Margarida Aritzeta, com ja he dit abans, en aquesta novel·la crec que ho ha fet a l’inrevés, penso que ha escrit una novel·la juvenil que també pot ser llegida pels adults.

Ja us he exposat quins són els motius pels quals a un amant de la fantasia èpica li pot agradar aquest llibre. I us afegiré algun altre motiu per comprar-lo i llegir-lo: és fantasia èpica escrita originalment en català. Davant del galdós panorama d’aquest gènere en la nostra llengua, aquest hauria de ser un motiu suficient per comprar “El gorg negre”: donar suport a la fantasia èpica en català. A més, com ja us he dit, és un llibre molt ben escrit, que ens endinsa en un món imaginari creat a partir dels nostres propis referents, que ens demostra que no cal anar a buscar a fora la matèria primera que ens pot fer falta per escriure una novel·la de fantasia èpica.

Compreu-lo i, sobretot, llegiu-lo. No us en penedireu!

Vull recordar-vos també que “El gorg negre” té el seu propi blog, per si en voleu saber més:

http://elgorgnegre.blogspot.com.es/