“El llibre dels feyts” (2017), de Forja

La banda catalana de folk-metal Forja ens porta el seu primer llarga durada, “El llibre dels feyts” (2017), una obra temàtica, que versa sobre la vida del nostre rei Jaume I el Conqueridor. Ens trobem davant, doncs, davant d’un disc conceptual, una obra que uneix música i història, folk i heavy metal, el nostre passat medieval amb els sons metàl·lics més actuals.

La portada del disc és una preciosa i complexa il·lustració on hi apareixen una sèrie d’indrets relacionats amb el personatge biografiat, amb una reproducció lliure d’un mapa medieval dels Països Catalans (potser inspirat per l’Atles Català de Jafudà Cresques?), amb la figura majestàtica de Jaume I al centre de la portada. La portada és obra de l’artista valencià Joan Llopis.

A l’interior del CD, que té el format digi-pack, hi ha el llibret, molt ben presentat, amb les lletres de les cançons i una molt bona foto dels components del grup. La imatgeria i els símbols que apareixen en la portada i en tot el llibret són els de Jaume I i cal dir que han estat molt ben triats.

El disc va ser autoeditat per la banda, amb l’ajut d’un verkami en el qual vaig tenir la satisfacció de participar, fent possible així la publicació d’aquesta joia del metal català.

El disc és una potent descàrrega de folk metal, bàsicament power metal amb moltes influències folk (també pel que fa la introducció d’instruments tradicionals i d’origen medieval com la lira, la viola, la gralla, el sac de gemecs i el violí) i força passatges d’un metall més extrem.

El disc comença amb una pista, “L’home i la història”, en la qual un narrador, Jaume I, s’adreça a ell mateix fent-se preguntes sobre la seva vida.

La segona cançó, “Els bons homes”, parla dels càtars d’Occitània, massacrats per la Croada contra els albigesos, propiciada per França. És una cançó amb molta força que, com moltes altres del disc, ens farà moure frenèticament el cap amunt i avall, amb un passatge més tranquil al mig.

“Muret”, la tercera pista, és una altra cançó amb molta canya, ràpida, amb fragments que ens poden recordar el metal més extrem i amb molta presència de la gralla, que la relaciona amb la terra i amb l’època medieval. En aquesta cançó (que té un vídeo musical que podeu veure a Youtube) que ens parla de la batalla en la qual va morir el rei Pere el catòlic, pare de Jaume I, tampoc pararem de moure el cap amunt i avall.

“Infància” no és una cançó tan ràpida com les altres, sense baixar la intensitat del disc, que a aquestes alçades és molt elevada.

La cinquena pista, “Llarga vida al rei” és un interludi amb sons de taverna que dóna pas a la sisena.

La sisena és “Jaume I”, continua bastant en la línia de “Infància”, i hi veig moments en que em dóna la sensació que hi ha influència de Running Wild.

La setena és “Aurembiaix”, una cançó dedicada a la dona de la qual, potser, Jaume I va estar més enamorat tot i no estar-hi mai casat, Aurembiaix d’Urgell. És una cançó amb una melodia molt enganxifosa, que té un lyric-video molt ben parit que corre per Youtube. És una cançó que es converteix en un himne pels drets de les dones.

Després arriba “El Conqueridor”, una altra forta descàrrega de folk power metal amb influències extremes, en la qual es relaten les gestes conqueridores del monarca.

La novena pista, “Ales negres”, és senzillament, per mi, una veritable joia. És la cançó més “tranquil·la” del disc però atresora una gran força i una melodia que t’arriba al fons de l’ànima i et transporta a aquella època i que no pararia mai d’escoltar. La tornada és senzillament espectacular. En aquesta cançó hi participa la veu de Tània Santos al costat de la del cantant de Forja, Martí Pàez.

“Plany d’Occitània” ens parla de la llibertat perduda de la nostra nació germana del nord. Té una introducció instrumental molt medieval i cada vegada va agafant més força a través d’una base rítmica potentíssima, tot i que no necessàriament veloç. La veu d’en Martí ens recorda el cant dels monjos medievals i en ocasions pren agressivitat i encara més força, accelerant el ritme de la cançó, que particularment em transporta a aquest món medieval occità tan llunyà i tan proper alhora.

“La fi del camí” és un interludi narrat que introdueix la melodia de la següent cançó, la que tanca el disc, “El llibre dels fets”.

“El llibre dels fets” és la dotzena pista, una cançó que comença molt acústica i que es va metal·litzant i accelerant cada cop més.

Finalment ens trobem amb un increïble i potentíssim bonus-track, “Desperta ferro”, amb moltíssima presència d’instruments de música tradicional, que tanca amb molta força i de manera espectacular aquest disc memorable.

Ja he dit que aquest disc és una joia del metal català. Atresora molta força, melodia, sentiment folk i medieval i sobretot molta canya. I et transporta a un altre temps de la nostra història, i això és importantíssim. Per mi és el millor que ha parit el metal en català els darrers vint anys. Si podeu, compreu aquest disc excel·lent, els amants del metal (i potser també els del folk medieval i nostrat) el gaudireu molt, molt, no només pel que fa la música sinó també pel que fa la història que explica. Un bocí, molt important, això sí, de la nostra història medieval, explicat a través d’una esplèndida obra musical conceptual. Si mai es fes un film biogràfic de Jaume I (tant de bo!!!!!) aquest disc n’hauria de ser la banda sonora.

Si voleu adquirir una còpia del disc els mateixos membres del grup us la poden enviar si els la demaneu a través del facebook, a la seva pàgina.

Els membres del grup en el moment de la gravació del disc eren:

Martí Pàez: veu i lira

Marc Josep Fabregó: baix i viola

Nil Lapedra: guitarra i guitarra acústica

David Saus: Bateria

Carles Soler: Teclats

“La ira dels déus”, de Fèlix Rabassa, un nou relat publicat sobre el món de Pirènia

El passat dissabte 19 de gener es va celebrar l’entrega de premis del XX Premi

Víctor Mora de narrativa breu a la vila de l’Escala.

L’obra guanyadora de les 58 que es van presentar fou “L’hòstia consagrada”  i el relat amb el qual em vaig presentar, “La ira dels déus”, fou un dels que van ser finalistes.

L’obra guanyadora i les deu finalistes han estat publicades en un llibre de relats col·lectiu que ha estat batejat amb el nom de “L’hòstia consagrada i deu relats més”.

El meu relat que, com he esmentat abans, es titula “La ira dels déus”, és una altra aventura protagonitzada per en Sau de Treviac, l’heroi que també és el protagonista del meu altre relat publicat situat en el món de Pirènia, “El fermall del rei elf”.

A “La ira dels déus” en Sau de Treviac arriba a Càrlec, un vilatge del comtat de Croia, al reialme de Fenollet. Contràriament a la resta de comtats del reialme, el comtat de Croia és habitat per una gent que, tot i parlar la mateixa llengua que els altres fenolletencs, l’occitanès, no professa la mateixa religió. Mentre que a gairebé tot Fenollet, així com a tot el reialme de Clarença i al de Rocaflor, la religió professada per tothom és la que creu en un déu únic, la religió de la Vera Fe, al comtat de Croia els habitants són pagans, creuen en els seus propis déus. En Sau arriba a Càrlec i veu que hi ha arribat un grup d’inquisidors de la Vera Fe, disposats a convertir a la seva religió, de grat o per força, els habitants del vilatge.

Aquesta aventura s’esdevé en el món de Pirènia, en el qual hi ha cinc reialmes (Cairàs, el comtat sobirà de Castellroig i els esmentats Fenollet, Clarença i Rocaflor) habitats pels occitanesos, un poble que s’assembla molt al català. Per crear aquest món (que podria assemblar-se a la Terra Mitjana de Tolkien) m’he inspirat en la història medieval, la mitologia, les llegendes, la toponímia, la geografia i la cultura catalanes.

Tanmateix, tal com he dit abans, en aquest llibre hi ha més relats. Els esmentaré tot seguit:

-“L’hòstia consagrada”, de Joan Company Arpa. Un relat humorístic sobre una parròquia que cerca amb tots els mitjans nous feligresos.

-“Mig ple”, d’Oriol Solà i Prat. Què pot passar quan hom té fòbies a gairebé tot?

-“Drakars a l’Ebre”, d’Alfred Sala. Una història d’aventures (que s’esdevé l’any 1174) sobre el capità Tro quan era jovenet i s’enfrontava als pirates víkings que volien saquejar l’Ebre.

-“Una trucada, dues trucades, tres trucades”, de Joan Gausachs i Marí. Embolics i equívocs telefònics.

-“El dia que vaig convertir-me en un sicari a sou”, d’Eva Pelegrí Masgeli. Una dona amb problemes econòmics troba una nova feina ben peculiar (i no gaire legal).

-“Els reis”, d’Eduard Pons Matas. Quan els reis d’Orient de la postguerra no eren tan generosos com els d’ara.

-“Rosina”, de Josep Maria Seró i Domènech. Una història sobre el mite literari de Cyrano de Bergerac.

-“Posa’t el barret”, de Teresa Barba. En Quim un dia se’n va adonar que havia perdut el cap. Literalment. I ara què podia fer? Què passaria amb la seva vida sense cap?

-“Una nit gloriosa”, d’Antoni Rocafull i Calmet. Una parella passa una nit ben mogudeta en un hostal de muntanya.

-“Batecs”, de Marta Tarrés i Abella. Una història de la vida quotidiana amb la companyia de la música dels grans de la música clàssica.

Si voleu adquirir aquesta obra només m’ho heu de demanar enviant-me un missatge al següent correu electrònic:

rabassa1976@gmail.com

Ressenya de “Foc i sang”, de George R. R. Martin

La cinquena i darrera novel·la fins ara de la saga de “Cançó de gel i foc”, de George R. R. Martin, “Dansa amb dracs”, va sortir al carrer fa gairebé vuit anys, el 12 de juliol de 2011 en el seu original en anglès i gairebé un any després, el 16 de maig de 2012, en la seva versió catalana.

D’ençà d’aleshores que els fans de “Cançó de gel i foc” esperen amb una impaciència ben justificada el següent volum de la sèrie, “Vents d’hivern”. Són molts (massa) anys d’espera per als seguidors de la saga més famosa de la fantasia èpica universal, amb permís de “El senyor dels anells”. Mentrestant l’escriptor nord-americà ha escrit i publicat més material sobre aquest món èpic que s’inspira, en bona part, en l’Anglaterra i l’Escòcia medievals. El llibre més voluminós que ha escrit i publicat fins ara és aquest “Foc i sang”, del qual ara parlarem, i és l’únic que, gràcies a l’editorial Alfaguara, ha estat traduït al català en aquests darrers anys d’ençà de l’aparició de “Dansa amb dracs”.

 

Aquest “Foc i sang” no és una novel·la “normal”. Més que una novel·la, aquest llibre és una crònica escrita per l’arximestre Gyldain, un savi de la Ciutadella d’Antiga que recopila la documentació disponible sobre el període de la història dels Set Regnes que comença amb la Conquesta d’Aegon, el primer rei de la casa valyriana dels Targaryen, uns 300 anys abans dels esdeveniments narrats a “Cançó de gel i foc”. Tanmateix, aquesta crònica no arriba a unir la conquesta d’Aegon amb el temps present de la primera de les novel·les de “Cançó de gel i foc”, “Joc de trons”. “Foc i sang” serà el primer dels dos volums que Martin escriurà per narrar els principals esdeveniments històrics de tots aquests anys.

“Foc i sang” ens narra diversos regnats de la dinastia Targaryen en més de 850 pàgines. La narració de Martin (en la seva versió en català traduïda per Anna Llisterri, Esther Roig i Mar Albacar) és força àgil i entenedora, tot i que es narren moltíssims esdeveniments i apareixen desenes de noms de personatges històrics, topònims i dates. Cal estar molt al cas dels parentius de tots els parentius i per això el llibre incorpora un arbre genealògic que ens situa en la família Targaryen. Hi trobem a faltar, però, un mapa, en aquest llibre. Si a qualsevol novel·la de fantasia èpica o fins i tot d’aventures la presència d’un mapa és cabdal per situar el lector dins la geografia fantàstica de l’obra en aquest llibre encara hi hagués estat més necessari.

No vull fer cap spòiler, només diré que si volem saber més coses del món de “Joc de Trons” la lectura d’aquest “Foc i sang” ens donarà, això sí, amb comptagotes, noves informacions sobre diversos aspectes de la història d’aquest món que seran rellevants en la comprensió de les diverses novel·les de “Cançó de gel i foc”. A mi m’ha impactat, sobretot, conèixer quins fets provocaren, amb gairebé total seguretat, la maledicció de Valyria. El robatori de tres ous de drac que s’esdevé a “Foc i sang” us fa pensar en algun fet de “Cançó de gel i foc”?

Per tancar aquesta ressenya, he de dir que és gratificant haver pogut llegir una nova obra d’aquest univers fantàstic en la nostra llengua. També he de dir que es tracta d’una obra que no és fàcil. T’has d’haver llegit les cinc novel·les de “Cançó de gel i foc” per entendre-la i tot i això és complicat. Segurament que cal ser un fanàtic del món de “Joc de trons” per llegir aquest “Foc i sang”, però si aquest és el cas de ben segur que gaudireu molt aquesta lectura.

"Foc i sang", nova obra de George R. R. Martin

Atenció, fans de George R. R. Martin i del seu món de glaç i foc! El dia 20 de novembre vinent sortirà al carrer EN CATALÀ la nova obra de l’escriptor nord-americà situada en el món de “Joc de Trons”. Tanmateix, no es tracta de l’esperada sisena part de la seva mundialment coneguda saga “Cançó de Gel i Foc” sinó d’una obra independent que narra esdeveniments ocorreguts uns 300 anys abans de la història que tots coneixem.

Aquesta n’és la sinopsi:

“Segles abans que tinguessin lloc els esdeveniments que s'expliquen a «Cançó de gel i foc», la casa Targaryen, l'única dinastia de Senyors Drac que va sobreviure a la Maledicció de Valyria, es va assentar a l'illa de Rocadrac.

Us presentem el primer volum d'un total de dos en què l'autor de Joc de trons explica amb gran detall la història d'aquesta família tan fascinant: començant per Aegon I Targaryen, creador de l'icònic Tron de Ferro, i seguint per la resta de les generacions de Targaryens que van lluitar ferotgement per conservar el poder, i el tron, fins a l'arribada de la guerra civil que gairebé els va fer desaparèixer.

Què va passar realment durant la Dansa de dracs? Per què era tan perillós apropar-se a Valyria després de la Maledicció? Com era Ponent quan els dracs dominaven el cel? Aquestes i moltes altres són les preguntes a les quals respon aquesta monumental crònica, narrada per un culte mestre de la Ciutadella, que anticipa el conegut univers de George R.R. Martin.”

L’obra conté 85 il·lustracions inèdites de Doug Wheatley i és publicada en català per l’editorial Alfaguara

Il·lustració de Doug Wheatley

Il·lustració de Doug Wheatley

“La comanda”, d’Enric Crespi

Quan el llibre “La comanda”, d’Enric Crespi, es va publicar l’any 2013 ni tan sols me’n vaig assabentar. Una novel·la d’aventures, l’acció de la qual es desenvolupa en època medieval, concretament l’any 1299 –en un moment en que, com en cada canvi de segle, la gent tenia por que s’esdevingués la fi del món-, que narra el viatge d’un monjo i un guerrer pel nord de Catalunya cercant notícies d’estranyes de llums en els boscos i el cel nocturn hagués atret sense cap mena de dubte la meva atenció. I aquest és l’únic aspecte negatiu d’aquesta novel·la de l’escriptor banyolí Enric Crespi: va passar totalment desapercebuda per al gran públic. Ni tan sols la devien poder descobrir gaires adeptes de la novel·la d’aventures o de la ciència-ficció –perquè la història que narra “La comanda” barreja la novel·la històrica d’aventures amb tocs de ciència-ficció-. Com he dit, el fet que hagi arribat a poca gent és l’únic aspecte negatiu de “La comanda”. Ara explicaré perquè.

Es tracta d’una novel·la que de bon principi enganxa el lector, el manté en tensió tota l’estona, passant d’una aventura a una altra sense treva o bé amb petites treves que, tot i fer-te “relaxar” una mica de tantes aventures i misteris, es fan del tot amenes gràcies a la mestria literària de l’autor. De tant en tant, mentre van xerrant durant el seu viatge, els dos protagonistes s’expliquen l’un a l’altre històries i llegendes que tenen una o altra relació amb el que han anat vivint i amb les seves experiències vitals. Algunes d’aquestes narracions són llegendes reals, no se les ha pas inventat l’autor per a aquesta novel·la, però n’hi ha d’altres que no ho sabem. L’autor, n’Enric Crespi, és un gran expert en història i cultura medievals i els seus vastos coneixements en aquest camp apareixen reflectits contínuament per tot el llibre. Històries i llegendes, tal com hem dit, gastronomia, abillaments, armes de l’època –que l’autor coneix molt bé entre d’altres motius perquè en el passat va ser campió d’esgrima-, tot plegat fa que el món medieval que ens dibuixa l’autor a “La comanda” se’ns aparegui amb molta força i versemblança.

I els dos personatges principals, la “parella” de viatgers que protagonitzaran les aventures que s’esdevenen en aquesta història, estan molt ben caracteritzats. En Carolus és un monjo llec –un monjo que no ha estat ordenat prevere i no té totes les obligacions dels altres monjos- de Sant Pere de Rodes que rep una comanda o missió del pare abat del seu monestir: mirar d’esbrinar el veritable origen d’unes llums misterioses que s’han vist al cel nocturn i als boscos dels voltants de Vallfogona, prop de Ripoll. Acompanyarà en Carolus en la seva missió un soldat, un guerrer professional que no ha estat pas ordenat cavaller, però que té unes temibles dots en l’exercici de les armes. Es diu Perot Romaní i és home de confiança del bisbe de Girona. Els dos homes tenen un passat que anirem descobrint a mesura que anem avançant en la novel·la. I, al seu torn, tots dos personatges també ho aniran descobrint l’un de l’altre.

En Carolus és un monjo que tot i la seva profunda Fe en Crist es guia per una racionalitat, per un racionalisme inspirat en les seves lectures dels savis grecs de l’antigor. És un home que toca de peus a terra i no s’empassa les històries de bruixes, d’aparicions fantasmagòriques, de follets i d’esperits del bosc en les quals els pagesos catalans creuen fermament, arrelades a la terra d’ençà dels temps del paganisme. D’altra banda, en Perot Romaní sí que hi creu, en alguns d’aquests éssers llegendaris i mitològics, perquè és un home que tot i tenir una certa cultura té orígens humils i creu fermament en les creences d’origen pagà tan arrelades en la pagesia i les classes més baixes de la Catalunya medieval.

D’altra banda, en Carolus és un home de fe, culte, racional i educat però fins a cert punt circumspecte i el contacte que mantindrà durant tota l’aventura amb en Perot l’anirà obrint cada cop més. En canvi en Perot és un tabalot. És groller, malparlat, homòfob, xenòfob i “puter”, però també és divertit, intel·ligent, bona persona, atrevit i lleial. I tots dos acabaran formant un tàndem d’allò més curiós però ben compenetrat. Els seus diàlegs fins i tot ens faran riure, sobretot les sortides divertides d’en Perot. Dos personatges entranyables que acabarem estimant com si fossin de la família.

“La comanda” és un viatge per les comarques de Girona, que ens fa descobrir els bells paisatges del nord del Principat, sortint de ran de mar gairebé, a Sant Pere de Rodes i endinsant-se per l’Empordà, el Pla de l’Estany, la Garrotxa, el Ripollès i el Berguedà. I també és un viatge en el qual la set Conèixer i Saber, amb majúscules, dels dos personatges anirà creixent i creixent, en paral·lel amb la dels lectors que, a cada capítol, voldran conèixer i saber què passarà al següent capítol.

“La comanda” és una novel·la que ens mantindrà enganxats al llibre a partir de la seva primera pàgina i fins a la darrera. Ah, i sembla que, segons el web de l’editorial, serà la primera part d’una trilogia de ciència-ficció medieval!

Després de tot el que us he explicat, què espereu per llegir-la?

P.D: Ací us deixo l'enllaç al vídeo promocional del la novel·la.