Ursula K. LeGuin defensa la literatura fantàstica en un emocionant discurs

Ursula K. LeGuin

De ben segur que tots, moltes vegades, ens hem trobat amb el cas que algú, un cop s’ha assabentat de la nostra afecció per la literatura fantàstica, ens ha adreçat algun comentari poc afortunat, mofeta. I és que és cert que la fantasia ha estat històricament un gènere infravalorat i menystingut per molta gent. També per la crítica literària. 

El gènere fantàstic, a la literatura catalana ha estat, des de sempre, un gènere menor, molt menor, excessivament reduït. La crítica literària en la nostra llengua sempre ha valorat molt més el realisme, allò de “tocar de peus a terra”, el materialisme, que no pas aquella literatura que eleva la nostra imaginació i ens transporta a altres mons. És una llàstima però sempre ha estat així, fins avui. Per sort, a poc a poc, una sèrie d’autors han anat fressant el camp pràcticament verge de la literatura fantàstica en català, i avui, tot i que ens trobem amb un gènere que es troba encara lluny de la normalitat, tenim una petita però molt digna nòmina d’autors de fantasia que han triat la llengua dels Països Catalans per escriure la seva obra.

Parlant del menysteniment patit per la literatura fantàstica, fa pocs dies, la veterana escriptora nord-americana Ursula K. LeGuin, autora, entre d’altres, del cicle de novel•les de fantasia èpica de “Terramar” –del qual en parlarem més endavant en aquest blog-, va rebre la Medalla per la Contribució a les Lletres Americanes, dins el context dels National Book Awards, organitzats per la Fundació Nacional del Llibre dels Estats Units d’Amèrica.

En el discurs per agrair aquest guardó LeGuin reivindicà la dignitat de tot un gènere i la memòria d’uns escriptors menystinguts per l’establishment literari. L’autora nord-americana, en el seu discurs, fa una defensa del gènere fantàstic com a gènere que ens fa veure més enllà del nostre dia a dia quotidià i de vegades tan monòton, en una societat cada cop més absurdament tecnològica, i també defensa la creació literària en llibertat com a eina de transformació social. Un esplèndid discurs reivindicatiu i emocionant. De lectura obligada. Aquí sota us en deixo la transcripció, traduïda al català, i més avall un enllaç al vídeo del discurs original:

Gràcies, Neil [es refereix a l’escriptor de fantasia Neil Gaiman], i també a les persones que ofereixen aquest meravellós guardó. Gràcies de tot cor. La meva família, el meu agent i els meus editors ja saben que el fet que sigui aquí és tan mèrit d’ells com meu, i saben que aquest esplèndid guardó els pertany tant com a mi. I em complau molt d’acceptar-lo en el seu nom i compartir-lo amb els escriptors que van ser exclosos de la literatura durant tant de temps: els meus col•legues autors de fantasia i ciència-ficció, els escriptors de la imaginació, que porten cinquanta anys veient com aquests guardons eren per als anomenats escriptors “realistes”.

Crec que venen temps difícils, en els quals voldrem sentir les veus d’escriptors que sàpiguen veure alternatives a la nostra forma de vida actual, i que sàpiguen veure a través i més enllà de la nostra poruga societat i la seva tecnologia obsessiva, cap a altres maneres de viure i que, fins i tot, imaginin bases reals per a l’esperança. Necessitarem escriptors que puguin recordar la llibertat. Poetes, visionaris,... els realistes d’una realitat més gran.

Ara mateix, penso que necessitem escriptors que entenguin la diferència entre la producció d’un bé de mercat i la pràctica d’un art. Desenvolupar material escrit que encaixi en estratègies comercials per a maximitzar els beneficis corporatius i ingressos per publicitat no és, ni de bon tros, el mateix que publicar llibres amb responsabilitat o ser un autor.

Tanmateix, veig com els departaments comercials prenen el control sobre la part editorial; veig els meus propis editors immersos en un pànic estúpid d’ignorància i cobdícia, cobrant a les biblioteques públiques per un e-book sis o set vegades més del que cobren als clients. Acabem de veure un especulador intentant castigar una editorial per desobediència, i escriptors amenaçats per la fatwa corporativa, i veig molts de nosaltres, els productors que escrivim els llibres, i fem els llibres, acceptant-ho, deixant que els especuladors ens venguin com si fóssim desodorants i deixant que ens diguin què hem de publicar i què hem d’escriure.

Els llibres, com bé sabeu, no són només mercaderies. La motivació dels guanys sovint entra en conflicte amb els objectius de l’art. Vivim en el capitalisme. El seu poder sembla indefugible. També ho semblava el dret diví dels reis. Tot poder humà es pot resistir i pot ser canviat per part de les persones. La resistència i el canvi sovint comencen en l’art, i molt sovint en la nostra art, l’art de les paraules.

He tingut una llarga i bona carrera. En bona companyia. I ara, quan arriba al final, de debò que no vull veure la literatura dels Estats Units traïda i malbaratada. Els que vivim d’escriure i publicar volem, i hauríem d’exigir una part justa dels guanys. Però el nom de la nostra bonica recompensa no és “benefici”. El seu nom és “llibertat”.

“La Música del Silenci”, una extravagància de Patrick Rothfuss

Desconcertant. Potser aquest seria l’adjectiu que millor definiria “La Música del Silenci”, la nova novel·la de Patrick Rothfuss, protagonitzada per l’Auri, l’amiga que en Kvothe va fer a les teulades i els racons amagats de la Universitat. L’Auri és una noia molt especial que viu en el seu Món Amagat, subterrani, secret, inviolat, i que, de tant en tant, en els llibres de la “Crònica de l’Assassí de Reis”, rebia les visites del Kvothe estudiant. 

Abans de res, repetirem per enèsima vegada que aquest llibre no és la continuació de la saga d’en Kvothe. Aquest és un llibre sobre l’Auri, sobre els seus sentiments, sobre les seves manies, sobre el seu món. I hi afegirem que, segons el mateix autor, és un llibre que, per entendre’l, s’han d’haver llegit abans “El Nom del Vent” i “El Temor d’un Home Savi”. Tanmateix, segons el nostre entendre, la comprensió de les històries que apareixen en aquest llibre escapa a la majoria dels mortals, hagin llegit o no les altres novel·les abans esmentades. Aquest llibre és una excentricitat d’un mestre que ha escrit dos gegantins monuments de la literatura fantàstica que, ara, vol permetre’s d’escriure –i publicar- allò que li doni la gana. També direm que si hi cerqueu aventures èpiques com les que apareixen a “El Nom del Vent” i “El temor d’un Home Savi” no les trobareu pas.

En el llibre podem trobar-hi referències a la màgia “científica” que s’estudia a la Universitat, sobretot el Nomenament i l'Alquímia. L’Auri coneix el nom intrínsec, únic, dels diferents objectes que es troben en el seu Món Amagat. L’Auri, en el seu afany de perfecció, de normalitat, cerca l’indret ideal per a cadascun dels objectes que ella anomena. L’Auri vol preparar a la perfecció l’arribada “d’ell”, que vindrà d’aquí a set dies comptant des de l’inici de la novel·la –una novel·la que, sigui dit de passada, no té ni un sol diàleg-. Aquest “ell” és, sense cap mena de dubte, en Kvothe.

Les referències a la història que s’esdevé al món de la saga “Crònica de l’Assassí de Reis” –món anomenat Temerant, tal com apareix per primer cop en algun dels llibres de Patrick Rothfuss- són escadusseres. En un moment determinat l’Auri pensa que no vol fer “insinuacions sobre dimonis” a la persona que l’ha de visitar –una referència als Xandrian, els grans enemics d’en Kvothe?-.

Farem referència, també, a la presència constant d’en Foxen, un estrany i diminut ésser –una cuca llumenera?- o objecte que il·lumina, quan l’Auri li ho demana, el Món Amagat.

Ja hem dit abans que aquesta no és una novel·la d’aventures. No. És un llibre que exalta les coses petites, els gestos humils, els plaers secrets i estrambòtics d’una noia que s’amaga de la resta del món.

També he dit que és un llibre desconcertant. És cert. No me l’esperava així. Tenia molt clar que seria un llibre molt diferent dels que expliquen la història d’en Kvothe. Estava segur que el llibre ens narraria la quotidianitat de l’Auri en el seu món secret i màgic. I ho fa. A la manera que ha volgut l’autor en aquesta novel·la. I ho ha fet també amb una prosa que en alguns moments esdevé gairebé poètica. La llàstima és que ben pocs lectors entendran aquest llibre. I ho dic en el sentit literal. Jo no l’he entès massa. Només espero que els lectors decebuts per “La Música del Silenci” no vulguin penalitzar l’escriptor de Wisconsin no llegint la tercera –i darrera- part de la saga de la “Crònica de l’Assassí de Reis”, encara per publicar, i que estic ben segur que serà un llibre a l’alçada, com a mínim, dels dos anteriors.

D’altra banda, la traducció de Neus Nueno és excepcional. Aconsegueix transmetre’ns, amb un català genuí, la musicalitat de la prosa que, de ben segur, Patrick Rothfuss va escriure en el seu original en anglès.

S’ha d’agrair la confiança i la gosadia de l’editorial –Rosa dels Vents, segell en català de Penguin Random House- de publicar aquesta novel·la en català. No és una aposta fàcil, i molt menys segura.

Després de tot això que us dic, tanmateix, si sou molt i molt fans de Patrick Rothfuss i del personatge de l’Auri, llegiu aquest llibre. És curtet -143 pàgines- i, com ja he dit, fa alguna referència a en Kvothe i al seu món. A mi, ja us ho dic, “La Música del Silenci” no m’ha fet ni fred ni calor, però no considero pas la seva lectura com una pèrdua de temps i diners. Pot ser enriquidora, fins i tot, i ens fa venir encara més ganes de llegir “Les Portes de Pedra”, la tercera i esperadíssima part de les aventures d’en Kvothe.

El català exclòs del doblatge del cinema de fantasia èpica

Fa uns mesos vam parlar en aquest blog de la primera de les pel·lícules de “El hòbbit”, “El hòbbit, un viatge inesperat”. Aquesta pel·lícula es va doblar al català i el desembre de 2012 la vam poder veure en alguns cinemes en la nostra llengua. En el meu cas va ser així, tot i que, essent jo de Blanes, vaig haver-me de desplaçar expressament fins a Girona per veure-la, perquè el multisales de Blanes exhibeix pel·lícules en català en comptadíssimes ocasions. No m’estranya que poca gent anés a veure la pel·lícula en català perquè es va exhibir a molt pocs cinemes. I això a Catalunya mateix! És increïble, es doblen pel·lícules al català l’èxit comercial de les quals sembla assegurat i quan és l’hora d’exhibir-les a Catalunya (no pas a Madrid, a Sevilla o a Salamanca) només es fa en comptadíssimes sales. A Catalunya la versió doblada al castellà de la pel·lícula es devia poder veure en una proporció de 4 a 1 o més respecte a la versió doblada al català. Espaterrant. I després els exhibidors de cinema, a l’hora de justificar aquesta flagrant i indecent marginació de les pel·lícules doblades al català en els seus cinemes, encara tenen  la barra d’argumentar que hi va poca gent, a veure-les. I això quan són ells mateixos els responsables que no hi pugui haver més espectadors a les pel·lícules doblades al català, exhibint només de forma residual les pel·lícules en la llengua del país. Si aquesta és la trista situació al Principat de Catalunya, no us vulgueu ni imaginar com és a les Illes Balears, al País Valencià, la Franja de Ponent, la Catalunya del Nord o l’Alguer.

Doncs bé, “El hòbbit: un viatge inesperat” es pot trobar (o es podia trobar), doblada al català, a altres llengües i en la seva versió original en anglès, en DVD. Almenys jo vaig tenir la paciència (perquè per trobar productes de fantasia èpica en català de vegades se n’ha de tenir molta, de paciència) de cercar-la i la vaig adquirir.

L’any següent ens vam trobar amb la desagradable sorpresa que la pel·lícula “El hòbbit: la desolació de Smaug” ja no havia estat doblada al català. No, no, no s’hi havien ni tan sols molestat, a doblar-la. I el mateix ha passat ara amb “El hòbbit: la batalla dels cinc exèrcits”, que tampoc la podrem veure doblada al català a Catalunya. És curiós, perquè a Catalunya no la podrem veure ni en català, que és la llengua del país, ni en anglès, l’idioma original en la qual ha estat filmada, sinó en castellà, una llengua intermediària que no sabem ben bé què hi pinta en el doblatge a Catalunya.

La situació lingüística de Catalunya i dels Països Catalans és artificial, estranya, antinatural, anormal. I pel que fa els productes culturals de tota mena aquesta situació es fa encara més palesa. I pel que fa la fantasia èpica en tots els seus àmbits, no només en el cinema, la llengua catalana també va molt, però molt coixa. En les traduccions d’èxits internacionals (només podem trobar traduïts al català Tolkien, Le Guin, Martin i Rothfuss) i també en l’existència d’una literatura d’aquest gènere escrita originalment en català la nostra llengua té buits immensos, que no s’acaben d’omplenar.

I quina podria ser el desllorigador d’aquesta situació? No vull pecar de simplista, però estic convençut que aquesta situació només es pot revertir amb la consecució d’un estat català independent on la llengua catalana sigui la única oficial. Una Catalunya (i uns Països Catalans) on els llibres en català dominin abassegadorament els aparadors de les llibreries, on el català sigui la llengua de prestigi en tots els àmbits (i no ens enganyem, fer que el català guanyi el prestigi que encara no té només s’aconsegueix fent retrocedir el castellà al nostre país), serà  la Catalunya en la qual el gènere fantàstic en català es podrà normalitzar. Una Catalunya on totes les pel·lícules, o almenys moltíssimes, les de més èxit, es doblin al català i es puguin veure amb normalitat arreu, a tots els cinemes del país.

Fins aleshores aquest blog o altres com aquest, i altres iniciatives resistencialistes, hauran de ser tristament necessaris per mantenir aquest gènere literari amb vida en la nostra llengua.

Us deixo amb el tràiler en català de “El hòbbit: un viatge inesperat” (de moment ens haurem de conformar només amb aquesta pel·lícula):

I amb el de “El hòbbit: la batalla dels cinc exèrcits”, aquest en anglès: