"El Fermall del Rei Elf". L'opinió dels escriptors. Shaudin Melgar-Foraster i Marc Martorell

L'opinió de na Shaudin Melgar-Foraster

En dues ocasions us he parlat d’en Fèlix Rabassa i del seu bloc de fantasia èpica en català: "Un bloc pioner en català" i "Nova ressenya". Avui em fa iŀlusió retornar a aquest pioner de Blanes i al tema de la fantasia èpica en la nostra llengua, perquè no fa gaire un relat d’en Fèlix va ser finalista al II Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu, que té les aventures a la natura com a temàtica. Però encara hi ha més: s’ha publicat el llibre Començar de zero i altres narracions (Edicions Salòria), que recull els cinc millors relats guardonats en aquest premi, i entre aquests relats trobem “El fermall del rei elf” d’en Fèlix Rabassa.

Es tracta del primer relat d’en Fèlix publicat en un llibre i, com es podia esperar d’aquest apassionat de la fantasia èpica, ens trobem amb una història dins d’aquest gènere, una molt bona història on no manquen referents identitaris catalans en un món fantàstic.

“El fermall del rei elf” ens atrapa des de l’inici, quan fem la coneixença d’en Sau el Caçaire, l’heroi de la història, el qual avança pels boscos nevats de les Terres Salvatges darrere els lladres del fermall del rei elf. El ritme narratiu és força lleuger, però sense descuidar gens l’ambient que es fa ben palès gràcies a les descripcions —escaients, rellevants, sempre en la justa mesura— i a un llenguatge acurat que s’adiu perfectament a la història narrada, un relat més aviat curt, però la seva brevetat no impedeix que es desenvolupi d’una manera òptima. Fèlix Rabassa demostra que és capaç de configurar perfectament una història prou intricada, travar-la bé i, en tot moment, mantenir l’atenció del lector.

El protagonista, en Sau, és coratjós, fet de pasta d’heroi, però sense estridències, de bon tarannà, creïble; com versemblant també resulta la història en conjunt, per bé que hi puŀlulen criatures fantàstiques —com ara un esperit dels boscos o les ombres demoníaques amb urpes que duen la mort—, és a dir, que té una bona coherència interna. “El fermall del rei elf” és fantasia èpica de la bona, de qualitat literària i, per damunt de tot, s’ha de destacar la creació d’un nou món (o no tan nou, segons es miri) amb noms que esperonen la nostra imaginació: Pirènia, l’Imperi de Saipan, el Reialme de Cairàs… Trobar tot això, i molt més, en un relat ben tramat i engrescador, d’un manuscrit original de només 15 pàgines, et fa treure el barret. No m’estranya que l’autor hagi dit que ens explicarà més històries d’aquest món que ha creat —jo les espero amb candeletes!

L'opinió d'en Marc Martorell Escofet

“El Fermall del Rei Elf” és un relat de fantasia èpica clàssica que beu directament de la mitologia catalana. Hi ha una familiaritat en la manera com l'autor descriu les aventures d'en Sau que no es veuen en altres relats. Encara que no es tingui ni idea de què són els simiots, per exemple, la proximitat amb què es fan servir les paraules permet estalviar-se algunes descripcions. Perquè és justament el llenguatge un dels trets forts de l'obra. L'autor reflecteix la diferència en la parla d'un ambient rural de tipus medieval, on un camperol no parla amb la mateixa cadència que, per exemple, un aventurer. Com a crítica, potser el relat passa molt per sobre en el rerefons, el lore, del món de les Terres Salvatges. Malgrat que comprensible a causa de l’extensió d'un relat curt, potser hagués estat millor que el narrador no expliqués algunes coses i aprofundís més en, per exemple, per què l'Imperi de Saipan i el Reialme de Cairàs estan enfrontats. Recomanaria que fem confiança a aquest relat, sobretot perquè és un intent de reimaginar la tradició fantàstica amb uns referents molt diferents dels què el gran mercat està acostumat. Fem-li confiança.

Perquè tenim tan poca fantasia èpica en català?

Els dracs mai no han agradat a les patums de la literatura catalana.

El predicament de què ha gaudit el gènere literari de la fantasia èpica als Països Catalans –i encara més si ens referim a la fantasia èpica expressada en llengua catalana- no ha estat mai pas massa elevat. Les patums de la literatura catalana –editorials, crítics literaris, mitjans de comunicació, jurats de premis literaris...- històricament han menyspreat aquest gènere literari. L’han tractat com un gènere menor, ínfim, per a criatures i jovent poc centrat, una literatura per a friquis, poc seriosa. No us ha passat mai que algú us ha mirat amb condescendència quan heu dit que us agrada la literatura fantàstica? 
 

-   - “El Senyor dels Anells”, “Joc de Trons” i totes aquestes històries de dracs i màgics amb barrets punxeguts són contes per a infants, històries irreals sense valor literari... 

Frases d’aquestes que tots els amants de la fantasia hem sentit alguna vegada. I el que és més gros és que gairebé sempre, qui les pronuncia, mai no s’ha llegit els llibres que ha blasmat amb tanta vehemència. 

-  - Què és això de situar una història en un món imaginari on la màgia, els monstres i les criatures fantàstiques existeixen? –s’exclamen mig ofesos i amb posat de suficiència personatges que es pensen que haver llegit l’obra completa de Milan Kundera els converteix en “intel·lectuals”.

La literatura realista, de les petites coses, les petites històries i els personatges petits, als Països Catalans, s’ha menjat la literatura dels grans fets, dels fets heroics, dels personatges grandiosos, de les aventures meravelloses, dels mons alternatius, dels mons ignots i llegendaris. De ben segur que la història de la nostra terra hi té molt a veure.

Catalunya, la Nació Catalana, els Països Catalans, ha estat, històricament, una nació de dimensions mitjanes o fins i tot petites. Potser l’expansió cap a Occitània i cap al Sud de la Península Ibèrica en època medieval hagués creat una gran civilització catalana, occitana o catalano-occitana que avui senyorejaria el sud del continent europeu. Però el somni occità del rei Pere el Catòlic s’esvaní a Muret. Allí va morir aquell somni i allí començà a morir la cultura occitana.

Tanmateix, els catalans, reforçats per successives onades migratòries occitanes, repoblaren el sud del Principat –la Catalunya Nova-, les Illes Balears i València. La Nació Catalana, a desgrat de la derrota de Muret, es va anar fent més gran, es va estendre per la Mediterrània i va crear una llengua literària de primer nivell des d’època medieval.

Des d’aleshores, però, els països de nació catalana van anar entrant en decadència, van anar perdent progressivament llur sobirania política fins que l’ensulsiada del 1714 significà la pèrdua total –que avui encara continua- de la condició d’estat per als territoris catalans.

El gran Ramon Muntaner. Perquè no se n'ha escrit una gran novel·la èpica?

Ramon Llull, les Quatre Grans Cròniques, Àusias March i Joanot Martorell haurien de ser referents per a moltíssims escriptors catalans contemporanis a l’hora de crear universos literaris autocentrats, basats en el nostre propi llegat cultural i literari. Què és més èpic que la vida del cronista empordanès Ramon Muntaner? Perquè ningú no ha novel·lat encara la seva vida, els seus fets heroics arreu de la Mediterrània? Com és que només poquíssims escriptors catalans s’han basat en el riquíssim imaginari històric, literari i mitològic medieval català i occità per construir mons de fantasia èpica? Només alguns escriptors catalans ho han fet: el pioner, Jaume Fuster, amb la seva trilogia “Crònica del Món Conegut”, Margarida Aritzeta i Shaudin Melgar-Foraster –i des de la més gran de les modèsties, un servidor, Fèlix Rabassa, amb un sol relat publicat- s’han basat en aquesta immensa riquesa cultural i èpica nostrada per crear mons literaris de fantasia.

De ben segur que la poca força de la fantasia èpica en català i que hi hagi tan pocs escriptors en català que vulguin escriure obres d’aquest gènere, es deu, en bona part, al fet que el poble català s’ha vist mancat d’un imaginari col·lectiu per mor de la intromissió castellana i francesa. La transmissió de la nostra cultura i de la nostra història, en molts casos, s’ha vist estroncada. Hem viscut poques victòries militars i hem patit moltes derrotes que ens han infligit els nostres gens amistosos veïns castellans i francesos. No tenim gaire memòria dels nostres fets heroics. D’altra banda, la nostra mitologia autòctona, que hauria pogut originar moltes històries fantàstiques basades en el nostre propi imaginari identitari i cultural, en bona part s’ha perdut o s’ha desnaturalitzat. 

I com és que les patums literàries han menyspreat històricament la fantasia? Una explicació és que durant el franquisme la intel·lectualitat catalana s’expressava en el sentit que calia “tocar de peus a terra”, bastir una literatura que denunciés les injustícies del règim espanyol, una literatura de prestigi, una literatura –pretesament- “intel·lectual”. Deien que calia ser realista i davant d’aquest esquema tan simple la fantasia, com a gènere, fou bandejada, per poc o gens realista i per massa “popular”.

A la novel·la catalana li manquen aquestes escenes.

D’altra banda, de ben segur que les derrotes de 1714 i, sobretot, de 1939, devien influir inconscientment aquesta generació d’intel·lectuals. Estaven influïts per l’esperit de la derrota i s’allunyaven de l’èpica, que de ben segur associaven, equivocadament, a la parafernàlia militarista i totalitària del nacionalcatolicisme franquista castellà. No és estrany que una cultura minoritzada i agredida per les cultures veïnes, en un país envaït militarment i colonitzat culturalment i mental, no tingui massa tirada per l’èpica. L’èpica ens empeny a fer grans coses, a assolir grans objectius, i els catalans, com a poble, durant segles no hem viscut una altra cosa que derrotes militars que ens han fet amagar contínuament el cap sota l’ala, que ens han empetitit com a individus i com a poble.

La intel·lectualitat nostrada, la resistència cultural catalana volia salvar els mots. I, en bona part, ho va aconseguir, i només per això els ho haurem d’agrair eternament. Però també és cert que llur realisme exacerbat, llur intel·lectualisme radical i llur allunyament de l’èpica va crear tot un estat d’ànim, una actitud generalitzada que no era precisament favorable als gèneres literaris que podien tenir quelcom de “popular”. I aquesta manera de pensar s’ha perpetuat fins avui.

En la meva opinió, el creixement del nombre d’escriptors i de lectors de fantasia èpica en llengua catalana seria el reflex d’una millora considerable de la salut identitària i psicològica dels catalans. Si els catalans ens acostumem a fer grans coses, a aconseguir grans objectius, sobretot de país; si els catalans tenim més amor per la nostra història, la nostra llengua, la nostra literatura, les nostres llegendes, la nostra mitologia, els nostres paisatges naturals, de ben segur que la fantasia èpica en la nostra llengua es farà més gran. I de ben segur també que l’assoliment de la independència, si més no d’una part de la Nació, serà una bona notícia per al creixement del nostre gènere literari en català.

Tant de bo que ho puguem veure ben aviat!