Fa un parell d’anys vaig llegir la novel·la “El Gorg
Negre” (Estrella Polar, Grup 62), de l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta,
que vaig ressenyar al blog. El llibre ens conta les aventures de l’Alba, una
noia del nostre temps en un món paral·lel al nostre, en un Montseny, una
Catalunya medieval de fantasia. “El Gorg Negre” és una novel·la amb majúscules,
literatura catalana de primera qualitat. Fantasia èpica? Fantasia històrica?
Història fantàstica? Fantasy? Li posem l’etiqueta que li posem ens trobem al
davant d’una novel·la excepcional que ha passat força desapercebuda. Si us llegiu
l’entrevista veureu perquè.
Ahir dimecres 4 de maig de 2016 a dos quarts d’onze
de la nit em vaig posar en contacte a través del Messenger de Facebook amb la
Margarida Aritzeta, autora de l’obra, per parlar d’aquesta magnífica novel·la,
de la literatura fantàstica en català, de l’ofici d’escriptor i del futur de la
nostra llengua nacional. Les respostes de l’autora són molt sucoses en molts
sentits. A nivell literari, sobre la indústria editorial catalana, pel que fa
la importància que donen els nostres editors i polítics a la literatura...
Fèlix Rabassa: A la novel·la “El Gorg Negre” hi
trobem una sèrie de personatges procedents del llegendari català, personatges
històrics i personatges que ens recorden altres personatges creats per grans
autors com Tolkien. Tot plegat ens presenta un món fantàstic molt ric, que pren
com a referència principal l’univers identitari català, un Montseny i una
Catalunya de fantasia que fa goig de llegir.
Margarida Aritzeta:
Les llegendes i els mites del Montseny no tenen res a envejar a l’univers de
Tolkien. De fet, encara que el plantejament èpic i la lluita del bé contra el
mal té alguna cosa de Tolkien, tots els personatges són autòctons.
FR: La teva història ens transmet una gran estimació
i respecte per la natura i els éssers que la poblen (reals i fantàstics). En
aquest sentit hi trobo un cert missatge ecologista. Ho vas fer conscientment?
MA: És molt conscient el
meu amor a la natura, que és anterior al moviment ecologista. El meu avi era
pagès, jo vaig néixer en una masia i ara hi visc, enmig de la natura. Quan la
meva filla va anar a viure al Montseny vaig eixamplar els horitzons: allò és
meravellós i no ho hauria de destruir ningú.
FR: Em dóna la sensació que en “El Gorg Negre” el
Montseny (i les terres que hi ha al voltant) és un personatge més de la
novel·la. Hi estàs d’acord?
MA: Sí, hi estic
totalment d’acord: de fet, el personatge principal és la muntanya, que és el
que fa possible la vida de les seves criatures, llegendàries, fantàstiques o
reals. Per això al fill del gegant, el qui ajuda a la resolució de la novel·la,
li dono el nom de “Montseny”. Ben vist!!
FR: En la novel·la hi apareix el procés de
creixement personal de l’Alba. Com definiries breument l’Alba sense
revelar-nos-en gaire detalls?
MA: L’Alba no és una
heroïna abans de sortir de casa, és una persona normal que es troba en una
situació complicada i aprèn que no es pot quedar en un racó plorant, sinó que
ha d’afrontar el que li ve, encara que sigui tan gros que si ho hagués sabut de
cop, des d’un principi, segur que no s’ho hauria cregut.
FR: A més d’un amor per la Natura, la Història i les
llegendes del Montseny i de tot el país la lectura de la novel·la ens dóna a
conèixer la teva passió per la literatura catalana. La referència directa a
Joaquim Ruyra en la novel·la n’és un exemple...
MA: Sí, la barca a
Hostalric. No podia passar pels paisatges d’en Ruyra sense citar-lo. En l’epopeia
també hi ha un homenatge velat a Verdaguer. Per a mi la literatura és també un
joc de relacions entre autors i obres.
FR: Quines influències literàries has tingut a
l’hora d’escriure “El Gorg Negre”? L’obra fantàstica de Jaume Fuster (la
trilogia de “L’Illa de les Tres Taronges”, “L’Anell de Ferro” i “El Jardí de
les Palmeres”) et va servir d’inspiració quan vas concebre aquesta novel·la?
MA: La trilogia de Jaume
Fuster, evidentment, les obres de Tolkien, Rothfuss... també Jacint Verdaguer.
Però sobretot les llegendes del Montseny. La majoria són mites, històries
inacabades. Vaig pensar que hi havia d’haver una manera de completar-les i
lligar-les en una aventura èpica. La trilogia d’en Jaume Fuster té la
particularitat que passa en uns territoris que són una al·legoria dels Països
Catalans. El Gorg Negre és també un relat català. A més a més, en Jaume Fuster
i jo érem amics, n’havíem parlat.
FR: N’havíeu parlat? A què et refereixes?
MA: Havíem parlat d’aquests
universos mítics, de la novel·la fantàstica. Fa anys ja en vaig publicar una
altra, que es deia “Atlàntida”. Ens agradava la novel·la de gènere i, de la
mateixa manera que fèiem novel·la negra amb un escenari català i uns
personatges i un llenguatge propi, també ens interessava fer-ho en l’àmbit de
la fantasia: una fantasia que retornés una altra mirada del nostre país als
lectors.
FR: Molt interessant, Margarida! De fet et volia
preguntar si tenies publicades altres novel·les de fantasia anteriors a “El
Gorg Negre”... A més d’ “Atlàntida”, és clar, que no coneixia...
MA: “Atlàntida”. Em
sembla que pròpiament fantàstica cap més.
FR: A quin o a quins públics va adreçada principalment
la novel·la “El Gorg Negre”?
MA: “El Gorg Negre” és
una novel·la per a tots els públics que va sortir publicada en una col·lecció
juvenil. De fet, la vaig escriure per a la meva néta Queralt, que llavors era
encara massa jove per llegir-la (per això li vaig donar el personatge del
follet). I per a la meva filla, que se n’havia anat a viure al Montseny.
FR: Quines són les teves lectures preferides dins el
gènere fantàstic? J.R.R. Tolkien o Jaume Fuster ja ho sabíem, i ens acabes de
dir Rothfuss, també... Algun altre autor? Ursula K. LeGuin, George R. R.
Martin...?
MA: Ende. De fet,
llegeixo el que em cau a les mans. I entre les meves lectures preferides també
hi ha els relats de la mitologia clàssica grecollatina, les Metamorfosis
d’Ovidi, els còmics de Marvel i m’agrada la sèrie de pel·lícules X-Men.
FR: Després de “El Gorg Negre” t’agradaria tornar a
escriure alguna novel·la de fantasia?
MA: Sí, i tant, però
constato que és difícil col·locar-les (vull dir editar-les i que arribin als
lectors). Les nostres editorials no hi creuen gaire... però algun dia en faré
una altra en territori de Siurana, Prades, la serra del Montsant..., més a prop
de casa. En algunes de les meves novel·les “realistes” hi ha elements de fantasia,
sobretot a “Vermell de cadmi” i a “L'home inventat”, però no són pròpiament
fantàstiques. M'agrada transtitar pels límits dels gèneres.
FR: Les nostres editorials no hi creuen gaire en la
fantasia, dius... Precisament això t’anava a preguntar... Em dóna la sensació
que des de certes patums de la literatura catalana s’ha tendit a menystenir la
literatura fantàstica, potser ja des del temps dels èxits de Joan Perucho...
Penso que aquestes patums han volgut encasellar la literatura fantàstica
directament com a literatura per a infants, contes de fades sense valor
literari, i per culpa d’aquest prejudici la literatura en llengua catalana
coixeja força per la banda d’aquest gènere. Hi estàs d’acord?
MA: Que les patums la
menystenen és veritat. Però hi ha autors que en fan i no ho sap ningú, ni tan
sols els amants de la literatura fantàstica. Ara penso en obres de la Maria
Antònia Oliver, l’última premi d’Honor de les Lletres Catalanes (tot el cicle
de Montcarrà), l’Olga Xirinacs té unes novel·les fantàstiques a la manera de
Lovecraft meravelloses, més i tot que Perucho... però no ho sap ningú. De fet,
les patums menyspreen tot el que és literatura de gènere.
FR: També constato que els escriptors dels Països
Catalans ho tenen molt complicat per professionalitzar-se com a escriptors en
llengua catalana o almenys per tenir uns certs ingressos econòmics amb
l’escriptura en català. I si escriuen fantasia encara és pitjor. Com creus que
es pot solucionar això? La consecució d’un Estat Català independent podria
servir per dignificar la feina dels escriptors, dels traductors i de les editorials
en llengua catalana?
MA: Espero que un estat
propi ens faciliti la vida, ja que l’estat que tenim ara, a més de no ser el
nostre, ens va en contra. Falta autoestima, promoció de la lectura i projecció
internacional. La política de projecció interior i exterior de la nostra literatura
fa riure de tan escassa. S’hi dediquen uns pressupostos irrisoris. Encara que
la gent que s’hi dedica en tingués ganes, encara que no tingués mentalitat elitista,
amb els recursos que s’hi dediquen i la poca fe que tenen els nostres dirigents
en la importància de la cultura per fer un món millor, els resultats no poden
ser gaire espectaculars.
FR: Tornant a “El Gorg Negre”, els mitjans de
comunicació se’n van fer gaire ressò? Et van fer gaire entrevistes perquè els
parlessis de la novel·la?
MA: Algunes entrevistes,
sobretot en televisions locals. Va sortir en diversos periòdics i sobretot, va
tenir moltes ressenyes (bones ressenyes) en blocs. El fet de sortir en una
col·lecció juvenil suposo que va influir a fer-la més poc visible del compte.
L’editorial en va fer molt poca promoció, van dir que no hi podien dedicar
diners... i els llibres tenen una vida curta, quan desapareixen dels prestatges
sembla que es morin. De fet, a l’editorial ja el van trinxar.
FR: Trinxar? Què vols dir amb trinxar?
MA: Destruir.
FR: Com? Mare de Déu!
MA: Pasta de paper.
FR: Quina bogeria!
MA: Els llibres
són efímers com els iogurts.
FR: I si ara algú el vol comprar, què?
MA: Em sembla
que en van guardar alguns. Hi ha la versió digital.
FR: Val més que canviem de tema... Com veus el futur
de la llengua catalana? T’has posicionat respecte del debat de la oficialitat
única del català en una Catalunya (o uns Països Catalans) independent? Creus
que el castellà hauria de ser cooficial? O només haurien de ser oficials el
català i l’occità (a l’Aran)?
MA: Crec que abans de
tirar coets hem de tenir un estat propi, llavors decidirem el que fem en funció
de la correlació de forces. Jo votaré per una llengua oficial i per l'ús de
l'aranès com a llengua territorial i del castellà, si es vol, com a segona
llengua.
FR: M’has deixat molt parat quan m’has dit que l’editorial
ha destruït els exemplars de la novel·la!
MA: A mi també m’hi van
deixar, perquè van lluitar molt per publicar-la (s’hi interessava una altra
editorial) i em van pagar uns calés que no han recuperat... en fi, què hi
farem. Si escriure ja és complicat, imagina’t si m'hagués de preocupar per les
vendes!!! Tot i que m’agradaria que fossin molt grans...
FR: Moltes gràcies, Margarida, per la paciència
d’atendre l’entrevista a aquestes hores! Mirarem de trobar “Atlàntida” i
ressenyar-la més endavant. Ha estat una entrevista molt enriquidora i has dit
moltes coses interessants que cal que la gent sàpiga. Ah, i molta sort en
tots els teus projectes literaris siguin del gènere que siguin!
MA: Moltes gràcies a tu!
Una reflexió final:
Des de Cròniques de Neopàtria us recomano molt la
lectura de “El Gorg Negre”. M’agradaria que poguéssiu adquirir un dels pocs
exemplars del llibre que encara deuen tenir a l’editorial. És una pena que en
quedin pocs! Com pot ser que una editorial destrueixi un llibre? I més encara,
la gran majoria d’exemplars d’una excel·lent novel·la fantàstica per a tots els
públics com és “El Gorg Negre”.
De les paraules de la Margarida em refermo en la
convicció, en la trista realitat que el gènere fantàstic en català és un gènere
menystingut per moltes editorials –i crítics literaris- catalanes, que les
nostres administracions no promouen prou, ni de bon tros, la literatura
catalana i l’hàbit de la lectura i que els escriptors en llengua catalana han
de sobreviure com poden sense l’ajut dels nostres governs envers la llengua
pròpia dels Països Catalans. Una trista realitat, ja ho hem dit, però que podem
canviar des del nostre dia a dia. Com? Doncs comprant llibres de fantasia èpica
en llengua catalana, i no només el dia de Sant Jordi, sinó tot l’any. I
recomanant als nostres amics llibres de fantasia en català. I si tenim la
fal·lera d’escriure, escrivim fantasia èpica en llengua catalana i, si pot ser,
fent servir referents catalans, tal com la Margarida Aritzeta ens ha explicat
que va fer en Jaume Fuster i tal com ho ha fet ella mateixa a “Atlàntida” i a
“El Gorg Negre”.
Entre tots podem fer més gran la literatura
fantàstica en català. Entre tots podem ajudar a enfortir la literatura
catalana. Només cal que ens hi posem!
Ja
fa mesos que vaig sentir la notícia que s’estava rodant, en
diverses localitzacions del Principat de Catalunya (l’Alt Empordà,
el Solsonès, el Berguedà), un llargmetratge sobre els orígens
històrics i mítics de la nostra nació. El nom de la pel·lícula
és “Pàtria. La llegenda d’Otger Cataló i els nou barons de la
fama” i és dirigida pel director i actor català Joan-Frank
Charansonnet, que en els seus començaments com a actor va
protagonitzar una telenovel·la russa el personatge del qual era
català. Ho recordo perquè en Miquel Calçada el va visitar fa anys
en el seu programa “Afers Exteriors” quan va anar a Rússia.
Doncs bé, el rodatge del film ja ha finalitzat i ara ha començat un
campanya de micromecenatge (Verkami) per acabar de finançar la
pel·lícula. De moment, el pressupost de la pel·lícula és de
250.000 euros de capital privat finançats per la productora
cinematogràfica Dejavu Films, en co-producció amb Capaneida Films.
A
la pàgina de Verkami del film ens informa que es tracta d’una
pel·lícula “èpica popular catalana amb pinzellades fantàstiques
que narra la llegenda d’Otger Cataló”. Èpica, història,
llegenda, fantasia... uns gèneres fascinants que el cinema català,
massa obsedit en el realisme pur i dur i en la conyeta estil
buenafuente, no ha tocat gaire, per no dir gens. El pressupost, ja ho
hem vist, és ambiciós, almenys fins a cert punt. Allò que sí que
és totalment ambiciós en aquesta pel·lícula és que és totalment
desacomplexada des d’un punt de vista nacional, de discurs i de
gènere cinematogràfic. “El film pretén refermar la identitat
catalana des d’un punt de vista èpic”, diu la pàgina de
verkami. Una pel·lícula catalana anomenada “Pàtria”,
historicista, d’aventures, guerra medieval i amb elements de
fantasia èpica no pot ser, de cap de les maneres, políticament
correcta segons el cànons actuals. No ens estranya que el film no
hagi rebut ni un cèntim de subvencions públiques.
Però
qui és l’Otger Cataló, el personatge principal de la pel·lícula?
La
llegenda ens explica que Otger Cataló era un príncep d’Aquitània
que travessà els Pirineus amb un nombrosíssim exèrcit per combatre
els invasors sarraïns. Després de perdre la batalla contra els
sarraïns Otger, ferit, acompanyat pel seu gos gànguil, s’amagà a
les muntanyes del Pirineu tot recuperant-se. Des d’allí, reuní un
grup d’homes que, també amagats a les muntanyes, resistien
l’invasor sarraí. Nou cavallers es posaren sota les ordres
d’Otger, el quals, més endavant, es convertirien en els nou barons
de la fama: eren Guerau d’Alemany, Bernat d’Anglesola, Galceran
de Cervelló, Galceran de Cervera, Bernat Roger d’Erill, Hug de
Mataplana, Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós i Gispert de
Ribelles. Els nou cavallers i Otger, davant la verge negra (en els
seus orígens una deessa precristiana, segurament) de Montgrony (un
indret màgic i meravellós entre muntanyes en el municipi de
Gombrèn, al Ripollès, i que des d’aquí us convido a visitar i
conèixer) van alçar les espases en un jurament que els unia en la
seva lluita per alliberar aquestes terres del jou sarraí. Després
del combat tots els barons retornaren vencedors de llurs conteses,
però Otger Cataló estava ferit de mort. En el seu honor els nou
barons van donar el nom de Catalunya a la terra que havia alliberat.
El
director del film, com hem dit abans, és Joan Frank Charansonnet, el
qual, al costat de Pau Gener, també n’és el guionista. Els actors
principals són, Miquel Sitjar, Miquel Gelabert, Boris Ruiz, Àngels
Bassas, Ali El Aziz, Joan Massotkleiner, Martí Peraferrer i Joan
Frank Charansonnet mateix.
És
previst que a finals d’octubre d’aquest 2016 es faci la
pre-estrena de la pel·lícula i que s’estreni en els cinemes entre
novembre i desembre.
