El mite de la fantasia èpica com a gènere per al públic juvenil

Escena de sexe de "Cançó de Gel i Foc"

És comunament acceptat que la fantasia èpica és un gènere literari que té una llufa molt grossa penjada a l’esquena: com que es basa en històries que es desenvolupen en terres imaginàries i la màgia i els éssers fantàstics hi tenen un paper rellevant és considerada un gènere adreçat al públic adolescent i jove. I moltes editorials, s’ho pensen dues, tres o mil vegades abans d’editar obres de fantasia èpica en llengua catalana i, quan ho fan, ho fan en col·leccions adreçades al públic jove. 

L’estàblishment literari, almenys el català, encara considera la fantasia èpica com un gènere menor, de poca importància, poca cosa més que contes de fades per a infants. 

I això es fa difícil d’entendre després de llegir, per exemple, Tolkien o Martin, els quals, sobretot el primer, han imaginat mons complexos, amb diferents espècies humanoides, ètnies, cultures, religions, societats i règims polítics. Són dos autors que es veu d’una hora lluny que han hagut de beure de les inexhauribles fonts de la Història a l’hora de crear els seus complexos mons imaginaris. Aquesta complexitat és difícil d’assimilar a una novel·la juvenil.

A més la presència d’una violència extrema –fins i tot del tot gratuïta- i de sexe d’allò més explícit en les històries de George R. R. Martin fa que ens costi molt, però molt, veure “Cançó de Gel i Foc” com una saga de novel·les juvenils.

A parer meu, aquesta visió que bona part del món editorial català té de la fantasia èpica, com a literatura pretesament –i falsa- juvenil fa molt de mal a aquest gènere, i penso que aquest és un dels motius que fa que no es pugui desenvolupar en la nostra llengua amb tota la normalitat que es mereixeria. 

Caps tallats a "Cançó de Gel i Foc"

L’altre, segurament encara més important que aquest, és la situació de marginació absoluta que viu la literatura en llengua catalana als Països Catalans mateix. Marginació practicada per les institucions culturals espanyoles i permesa per la poca acció dels diversos governs autònoms del Principat, el País Valencià i les Illes. Però practicada també pels mateixos catalanoparlants, lectors que “estan més acostumats” a llegir en castellà o llibreters que donen més importància als llibres en castellà. Ara us explicaré, en un moment, un petit i feridor exemple d’això. L’altre dia vaig veure a l’aparador d’una llibreria catalana la darrera novel·la de Patrick Rothfuss. Però no era “La música del silenci”. Era “La música del silencio”. I a dins de la llibreria hi havia exemplars en català del mateix llibre. Però a l’aparador, en castellà. Molt trist. Però no ens desviem.

Avui he publicat un post al Facebook de “Cròniques de Neopàtria” relatiu a l’anàlisi del perfil de les persones que segueixen la pàgina. 173 persones no és un univers estadístic molt extens per treure’n grans conclusions, però crec que n’hi ha prou per apuntar tendències. Aquestes són les dades:

1-Els seguidors de la pàgina Cròniques de Neopàtria són bàsicament homes (un 68%); les dones només representen un 32%.

2-Per edats, aquests són els percentatges: 35-44 anys (31%), 45-54 (21%), 18-24 (17%), 25-34 (13%), 55-64 (11%), més de 65 (4%), 13-17 (0,66%).

3-Per ubicació geogràfica la ciutat més representada és, evidentment Barcelona (33 seguidors), seguida de Blanes amb 19 (no compta, l'administrador d'aquesta pàgina és de Blanes), Palma (7) i València (7). 

Quines conclusions hem de treure d’això? Doncs que la majoria de seguidors del Facebook de Cròniques de Neopàtria són homes, de mitjana edat, adults la gran majoria, i molt majoritàriament del Principat de Catalunya –els seguidors de la resta de Països Catalans són força menys nombrosos-.

Pel que fa el tema que ens ocupa, veiem, doncs, que la gran, gran, gran majoria dels seguidors d’aquesta pàgina de Facebook de fantasia èpica en llengua catalana són adults, de més de 25 anys. Els menors de 24 anys són només el 18% dels seguidors de Cròniques de Neopàtria. 

Aquesta estadística trenca, en bona part, el mite que la fantasia èpica és un gènere que llegeixen principalment adolescents i joves. Almenys pel que fa el cas concret de la pàgina de Facebook de Cròniques de Neopàtria, interessa sobretot a gent de mitjana edat. Espero que algun cap o director d’alguna editorial catalana llegeixi aquest article i canviï la visió que té de la fantasia èpica i hi aposti decididament com a gènere tan digne i tan adult com qualsevol altre.

“L’últim guerrer”, de Vicent Pascual

En aquest blog i en la seva pàgina de Facebook he repetit manta vegada l’afirmació, tristament real, que en la literatura catalana el gènere de la fantasia èpica hi és molt escassament representat. No sé si aquest fet es deu a la situació de subordinació a què es troba sotmesa la nostra literatura respecte de la castellana, o potser es deu al fet –és una hipòtesi- que el poble català és un poble que, després de 300 anys o més de dominació estrangera, ha perdut el seu sentit de l’èpica i la seva capacitat d’imaginar nous mons, noves realitats, mons de fantasia que fugin de la grisor del present.

El cas és que el nombre de llibres de fantasia èpica escrits originalment en llengua catalana és dolorosament escàs, i la seva majoria són destinats al públic juvenil. Potser es poden comptar, tan sols, amb els dits de totes dues mans. És per això que quan et topes amb una novel·la d’aquest gènere escrita originalment en la nostra llengua el cor se t’eixampla.

Fa poques setmanes vaig saber de l’existència de “L’últim guerrer” (1993), de l’escriptor de Silla (País Valencià) Vicent Pascual. Es tracta d’una novel·la editada per l’editorial Tabarca Llibres, que molts xiquets del País Valencià han llegit com a lectura obligatòria a llurs escoles i instituts.

“L’últim guerrer” és una novel·la destinada al públic juvenil, però apta per a totes les edats, que beu de les fonts de l’omnipresent J. R. R. Tolkien. Els esdeveniments narrats a la novel·la ocorren en un món imaginari sense nom, que barreja reminiscències, tal com acabem de dir, tolkienianes, amb d’altres de valencianes. M’explico. En la toponímia fantàstica del món creat per Vicent Pascual per a “L’últim guerrer” hi podem trobar un indret malèfic anomenat Mogul, que recorda el Mòrdor i el Minas Morgul de la Terra Mitjana tolkieniana. També hi podem trobar altres topònims com Torre Tallada, d’arrel catalana, i d’altres com Gebalcobra, d’arrel àrab, que és el nom d’una alqueria de Tavernes de Valldigna, al País Valencià.

Els noms dels personatges s’inspiren indubtablement en els desapareguts moriscos valencians (Karim, Ahmed, Abul Jattar, Aixa...), però el nom del gran Enemic amb el qual s’han d’enfrontar les forces del Bé en aquesta novel·la és Moloth, l’equivalent al Sàuron de “El Senyor dels Anells”, un nom que recorda molt a Mòrgoth, el Senyor Fosc que apareix a “El Silmaríl·lion” de Tolkien.

A “L’últim guerrer” el Mal prové de Ponent, com a “L’Anell de Ferro”, segon llibre de la saga de “Les Cròniques del Món Conegut” de Jaume Fuster –una al·legoria, potser, als mals que, als Països Catalans, ens han vingut de Castella?-, mentre que a la Terra Mitjana de Tolkien l’Enemic es troba a les terres de l’Est.

En aquesta novel·leta curta (142 pàgines) i sense cap seqüela hi podem trobar una espasa màgica (Irune), un orde de guerrers mantenidors de la Pau (els Kuna), un orde de bruixes benèfiques (les bruixes de Samir), uns personatges sobrenaturals i malèfics, les Ombres, que ens recorden molt, moltíssim, als Espectres de l’Anell de “El Senyor dels Anells” –tot i que amb uns poders molt més limitats-, però sobretot hi podem trobar moltes aventures i les històries d’amor adolescent –es tracta, recordem-ho, d’una novel·la juvenil- de Karim, el personatge principal.

“L’últim guerrer” és una novel·leta sense gaires pretensions –per exemple, el món imaginari on transcorre hi és tot just esbossat, sense cap mapa- però molt ben escrita en l’estàndard valencià de la llengua catalana, i amb una gran riquesa lèxica. Però sobretot es tracta d’una novel·la d’aventures èpiques en un món de fantasia de ressonàncies tolkienianes i aroma mediterrani, concretament valencià. 

Si en volem adquirir un exemplar haureu de demanar a la vostra llibreria que us l’enviïn a cercar, o bé la podeu demanar directament vosaltres mateixos per internet, al web de Tabarca Llibre, a través del seu web ( http://www.tabarcallibres.com/tenda-online/ficha.php?id=70 ). No us en penedireu de llegir-la.