Aquest és un petit relat que es desenvolupa en el món de Pirènia, en la mateixa època en què s'esdevenen els esdeveniments narrats en "El Fermall del Rei Elf". El publiquem com una aportació al Dia del Punt Volat que es celebra avui 24 de gener. Ja veureu perquè. "Els brel·lons" és un petit regal als lectors de Cròniques de Neopàtria i a tothom que hagi llegit "El Fermall del Rei Elf" o el vulgui llegir. Espero que el gaudiu!
Els brel·lons
 |
| Il·lustració: Sílvia Grau Sorribes |
Feia ben poc que
havien arribat unes notícies ben estranyes a Càl·lic, un poblet de pescadors de la costa del nord del reialme de
Cairàs. Un joglar que venia de l’interior contava que no feia pas massa dies
hom havia albirat un drac solcant el cel de la comarca del Surinyanès, a la
Selvatjor. I, encara més estrany que això, deien que el drac duia un parell de
persones penjant de llurs potes. La notícia va revolucionar el poble i la
taverna del Corb Marí n’anava plena. Feia molts anys que no se’n veien, de
dracs, i els parroquians de la taverna miraven d’escatir, des de la seva
ignorància, la veritat de l’existència d’una colla d’éssers mítics. Dracs,
elfs, nans, follets morts, simiots, bruixes i bruixots, dones d’aigua, serpents,
sirenes... animals fantàstics i entitats etèries que es cantaven a les cançons
i que apareixien en els contes que els avis explicaven als seus néts a la vora
del foc ara protagonitzaven la conversa dels terrassans i els menestrals que aquell
vespre s’havien aplegat a la taverna per beure una tassa de vi novell o per prendre
un got de ratafia.
-Els brel·lons!
–el vell Renovard, un conegut pescador del poble, semblava que assaboria cada
síl·laba d’aquesta paraula-. Els brel·lons! Poc que n’havia pas sentit re
d’ençà que era jove, quan un vei mariner d’aquí de Càl·lic me’n va parlar. Deia
que ell n’havia vist i que molts pescaires i mariners dels temps antics del
reialme de Cairàs i del comtat de Castellroig n’havien vist. La meua àvia també
n’esplicava històries. Eren una barreja d’home i de granota. De vegades sortien
de mar per robar criatures petites i endur-se-les a les seues cases de sota
aiga, a un te se les menjaven de viu en viu. Els brel·lons vivien al fons de la mar, deien, prò en podien sortir quan volguessin, i caminaven amb dugues cames,
com les persones. No n’hai pas vist mai cap, prò segur que etgisteixen. Els ha
vist massa gent com perquè questes històries siguin un engany.
-Apa aquí!!! Quina
fal·lera d’explicar històries il·lògiques que us ha vingut amb aquest conte del
drac –va deixar anar en Geroni Campeny, el notari del poble, ben galtavermell
com sempre, que tenia una fama ben merescuda de bevedor de destil·lats de tota
mena-. No em direu que us creieu totes aquestes històries! Tots aquests éssers
i animals fantàstics són invencions que formen part de relats al·legòrics
creats per la imaginació humana.
-Vós, que teniu
al·lèrgia a tot allò que s’escapa del vostro curt enteniment! –va respondre el
pescador Renovard, que s’havia sentit ferit pel comentari vanitós del notari.
-Molt bé, vell
xaruc, ja veig que us ofenen les veritats. Si haguéssiu anat a col·legi i
sabéssiu de lletra no us creuríeu aquestes fal·làcies. Ja veig que la vostra
instrucció és nul·la –continuà el repel·lent notari, amb un somriure burleta
que se li escapava per sota del nas-. Em feu riure tots plegats, colla de
xitxarel·los, que us creieu amb tanta facilitat aquesta col·lecció de creences
supersticioses. L’imperi de la raó sembla que encara no ha arribat a Càl·lic.
-Doncs sembla
que al col·legi que vau anar quan éreu un al·lot, de bona educació i d’humilitat
no us en van ensenyar –va intervenir en Macià, un mariner del reialme illenc de
Rocaflor. En Geroni Campeny empal·lidí en sentir aquestes paraules-. I tampoc
no us van ensenyar ses historis que espliquen es pescadors i es mariners de
Rocaflor i dels reialmes de Clarença i Fenollet. La mar que banya els reialmes
del sud és l’antiga llar des brel·lons. A ses nostres costes tothom, més o
manco, els té ben presents. Tanmateix, són uns éssers que no es deixen voure
massa. Ets homos els espanten, però quan tenen gana no dubten en sortir de
s’aigo per anar a cercar sa carn tendra dets al·lotets –i en sentir això els
parroquians de la taverna s’estremiren. Mentrestant, a fora, les onades
col·lidien amb fúria amb les roques en una nit de tempesta més fosca que les entranyes d'una balena. Qui sap, potser no gaire lluny d’allí els brel·lons aguaitaven sota la mar el millor moment per sortir de l’aigua en alguna platja propera,
disposats a endur-se a les profunditats del mar procel·lós unes quantes
criatures humanes-.
-Jo també n’hai
sentit a parlar, dels brel·lons –va dir na Guillema, la tavernera, mentre
servia vi novell a un grup de pescadors que escoltaven la conversa amb molta
atenció però sense dir res-. Diuen que tenen un reialme sota mar, que cavalquen
taurons i que són amics de tots els peixos. I diuen que si ataquen els pobles
de pescadors i s’emporten els seus fills és perquè es volen venjar dels homes
que cacen les bèsties que viuen a mar.
-És veritat
això, Guillema? –va dir, amb un posat tot astorat el jove Beneset-. Tu també te
creus les antigues rondaies sobre els brel·lons?
-Que si me les crec? Mira, us diré una atra cosa. Una volta me penso que en vaig veure. ‘Via
sortit a passejar de nit amb el meu difunt marit, n’Hug Calvet, que molts
d’aquí recordeu. Vam ‘nar a la cala d’en Tòlit, i de dalt d’un penya-segat vam
veure com unes figures com d’un color metàl·lic fosc que semblaven homes prò
que tenien uns caps molt grossos i que caminaven d’una manera molt estranya,
amb les cames molt obertes, entraven a dintre de l’aiga... i ja no en van
tornar a eixir! De segur que eren brel·lons!
-Me’n vaig
d’aquí, no vull sentir més al·lucinacions! –proferí el notari Campeny, mentre
es posava el barret, disposat a anar-se’n-. Amb perdó, senyora! –afegí el
notari, tot fent una reverència adreçada a la tavernera-.
-Bon vent!
–cridà el pescador Renovard-. Que per molt que gallegeu poc que teniu més raó.
Els brel·lons etgisteixen. En aquesta taverna hem sentit prou gent que n’ha
vist o que coneix gent que n’ha vist i això em sembla prou prova per creure-ho.
I no se’n parli més!
I dit això, el
vell va encendre tranquil·lament la seva pipa. I mentre n’anaven sortint
nuvolets de fum de formes capricioses pensà que les rondalles de la vora del
foc, en aquests temps moderns que li estava tocant de viure, estaven sortint
dels baguls empolsegats on havien quedat closes feia molt de temps. Els dracs
tornaven a volar; la gent havia vist brel·lons; deien que els simiots feien
estralls a les terres de la Selvatjor; els follets morts, uns fantasmes del
passat, aterrien els viatgers; els elfs potser no havien desaparegut del món...
I entre pipada i pipada, el vell pescador assaboria amb fruïció cada glopet de
ratafia, mentre escoltava el so de les onades, que seguien estavellant-se amb
força contra el rocam que envoltava la cala on s’arraulia el poblet de Càl·lic.
-Què, us agrada
aquesta ratafia, Renovard? –digué na Guillema, la tavernera.
-Que si
m’agrada, dius, noia? És excel·lent! Excel·lent!
