Vaig començar a
llegir la saga “El llegat” de Christopher Paolini el mes de febrer passat,
animat per molt bones crítiques que n’havia llegit a internet.
La primera novel·la, “Eragon”, la va vaig llegir molt de pressa tot i que, com
totes les d’aquesta saga, era molt llarga. La seva lectura em fou molt
interessant i em podia passar llargues estones literalment enganxat al llibre.
A més, unes propícies circumstàncies personals van afavorir que tingués més
temps disponible per a la lectura. Amb aquest llibre, “Eldest” (Roca
Editorial/La Butxaca, Grup 62), va passar més o menys el mateix, tot i que no
vaig anar tan de pressa com amb “Eragon”. El cas és que, tot i que fa gairebé
dos mesos que el vaig acabar de llegir, fins avui no en faig la ressenya.
En aquest volum
Eragon segueix al costat dels vardens en la seva lluita contra el tirà
Galbatorix i viatjarà a Ellesméra, al regne dels elfs, situat al nord
d’Alagaësia. Allà esclatarà l’amor que duia des de feia temps dins del seu cor
i iniciarà un aprenentatge com a Genet de Drac al costat de la dragona Saphira,
del seu amic el nan Orik, de l’elfa Arya i d’Oromis, el seu mentor elf.
Aquí, ara a
Carvahall, apareixerà un altre cop Roran, el cosí d’Eragon, del qual no en
sabíem res des del principi de la primera novel·la. Roran iniciarà una lluita
personal contra els ra’zac, els éssers al servei de Galbatorix que van
assassinar el seu pare, que el durà a protagonitzar una colla d’aventures
èpiques en el seu poble i per tota Alagaësia.
Coneixerem també
les peripècies de Nasuada, la filla d’Ajihad, antic cap dels vardens, i ara al
seu torn, també, nova dirigent d’aquests rebels contra l’imperi de Galbatorix.
Eragon, Roran i
Nasuada seran les tres veus narratives d’aquesta novel·la. Cadascun dels
capítols serà narrat per la veu d’un d’aquests tres personatges.
A “Eldest” hi
trobarem moltes aventures, acció, amor i hi coneixerem noves terres (el regne
independent de Surda, Ellesméra...) i sabrem més coses dels elfs i també de la
història antiga d’Alagaësia, de les migracions d’elfs, humans i urgals vers
aquesta terra, dels Genets de Drac i dels poders dels elfs. Les diferents
accions que s’esdevenen en la novel·la són interessants però pel meu gust les
aventures de Roran, un pobre pagès sense poders màgics i empès només per la
seva determinació, el seu desig de venjança i també per l’amor, que el porten a
enfrontar-se gairebé tot sol a tot l’imperi de Galbatorix, són les més
interessants del llibre. Almenys per a mi els capítols dedicats a les aventures
de Roran han estat els que més m’han enganxat a la lectura del llibre.
És una llàstima
que el llibre no contingui un mapa de tota Alagaësia. A la primera novel·la ja
n’hi ha un, per sort, però quan llegim estaria bé que poguéssim disposar d’un
mapa per poder-lo anar consultant amb facilitat, sense haver d’agafar el que hi
ha al primer llibre.
La traducció al
català de Jordi Vidal i Tubau és realment molt bona i des d’aquí l’aplaudim
perquè s’ho mereix. El llibre està traduït a un català veritablement genuí que
de vegades costa de trobar entre els llibres en català escrits en aquests temps
de degradació de la llengua. Des de Cròniques de Neopàtria l’aplaudim.
De moment ens
hem pres uns mesos de descans de la saga Eragon. Mentrestant ens han aparegut
novetats i altres llibres no tan nous que creiem que calia ressenyar urgentment
de fantasia en la nostra llengua i escrita per escriptors catalans. De seguida
que poguem tornarem amb aquesta famosa saga de fantasia èpica de Christopher
Paolini. Ja en tenim ganes!
