diumenge, 19 de març del 2017

“Gil, el pagès de Ham”, de J. R. R. Tolkien



El cert és que era estrany que un gran seguidor de l’obra de Tolkien com jo encara no hagués llegit aquesta novel·la curta (o relat llarg?) del Mestre i Creador de la fantasia èpica contemporània. He de ser sincer, el fet que aquesta història fos adreçada a un públic juvenil i fins i tot infantil me n’allunyava. Però un bon dia em vaig decidir a llegir-la i vet aquí que m’ha agradat. Cal dir-ho, la literatura del Mestre Tolkien mai no ens decebrà. I, un cop decidit, em vaig posar a cercar-lo. És un llibre descatalogat i difícil de trobar. El vaig cercar a les llibreries Gigamesh i Chronos de Barcelona i en aquell moment no el tenien, tampoc. I aleshores em vaig posar a cercar-lo per internet, fins que el vaig trobar a la llibreria La Retrobada (quin nom més encertat!) del Poble Nou de Barcelona.

L’edició que tinc és de la col·lecció Clàssics Moderns d’Edhasa (1988), que en el seu moment també va publicar “El Silmaríl·lion”. La traducció és de Carles Llorach (sota la supervisió del mestre Francesc Parcerisas, traductor per antonomàsia de Tolkien al català) i les il·lustracions d’inspiració medieval són de Pauline Baynes.

El llibre va ser publicat originalment en anglès l’any 1949 quan el mestre Tolkien feia dotze anys que havia publicat “El Hòbbit” i paral·lelament al seu procés d’escriptura de “El Senyor dels Anells”, que es publicà el 1954.

Il·lustració de Pauline Baynes
La història (el presumpte títol original de la qual és “L’ascens i les aventures meravelloses del pagès en Gil, Senyor de l’Amansit, Comte de Cal Llangardaix i Rei del Regne Petit”) s’esdevé en una Gran Bretanya posterior al temps de la dominació romana i anterior al temps del Rei Artús. El protagonista és en Gil, un pagès de Ham, un vilatge del Regne Petit. En la història hi apareix un gegant que ve del salvatge Nord de l’illa i també hi trobarem un drac anomenat Crisòfilax que, en un moment donat, decideix atacar i saquejar Ham. En Gil serà l’(anti)heroi d’aquesta història, al costat del seu gos Garm.

El relat (o la novel·la) té evidents paral·lelismes amb “El Hòbbit” i amb certs aspectes de “El Senyor dels Anells”. En Gil és un antiheroi, una mica com en Bilbo o en Frodo de “El Hòbbit” i de “El Senyor dels Anells”, que es troba en una situació que no desitjava i de la qual mira de sortir-se’n com pot. El Regne Petit em recorda la Comarca, un territori on la gent hi viu relativament en pau, sense estretors de cap mena i amb la innocència de qui pot viure sense gaires temences. Hi trobem un drac i un tresor, com a “El Hòbbit”. També hi trobem un moliner malintencionat, com a “El Senyor dels Anells”. I la terra, el país de la història semblen trets de la Terra Mitjana, tot i que en el prefaci ens els situïn geogràficament i temporalment d’aquesta faisó:

Il·lustració de Pauline Baynes
“Els esdeveniments aquí relatats els hem de situar en algun moment durant aquells anys llarguíssims, potser després dels dies del rei Coel, però abans d’Artús o de l’Heptarquia anglesa; i n’és llur escenari la vall del Tàmesi, amb una incursió al nord-est, cap als límits del País de Gal·les. / La capital del Regne Petit es trobava, evidentment, on és l’actual, a l’extrem sud-est, però els seus confins són vagues. Sembla que cap a l’oest, Tàmesi amunt, mai no va arribar gaire lluny, ni tampoc no ho va fer més al nord d’Otmoor; i els seus límits a l’est són dubtosos”.

Sembla que Tolkien es basà en els pagesos de l’Anglaterra central per crear els hòbbits i l’ambient de la comarca.

Els dibuixos de Pauline Baynes ens ajuden encara més a submergir-nos en aquest món medievalitzant que ens recorda tant a la Terra Mitjana i que ens transporta a aquesta Anglaterra de fantasia amb dracs i gegants (i gossos que parlen!).

Si us agrada Tolkien “Gil, el pagès de Ham” us farà xalar!



dimecres, 8 de març del 2017

“Tirant lo Blanch”, de Joanot Martorell , versió de Josep Vicent Miralles i il·lustracions de Paula Bonet



Portada del llibre.

En aquest post de Cròniques de Neopàtria us vull parlar d’una novel·la que no és de fantasia èpica, tot i que forma part d'un gènere literari semblant. Es tracta del “Tirant lo Blanch” de l’escriptor valencià Joanot Martorell, en una versió moderna que acaba d’ésser publicada. I perquè en vull parlar a Cròniques? Doncs perquè el Tirant és una novel·la cavalleresca, un gènere del qual n’ha begut a pleret la literatura fantàstica contemporània. Tots sabem que la fantasia èpica es nodreix dels ambients medievals i el Tirant no n’és pas una excepció. I més endavant donaré més raons que justifiquen que n’hagi fet la ressenya en un blog de fantasia èpica. 


L’editorial valenciana Llibres de la Drassana ha tingut el gran encert de revisitar la més gran de les novel·les de la literatura catalana i europea medievals, el Tirant. I ho ha fet versionant-lo de forma resumida, en llenguatge modern i segons la norma valenciana de la llengua catalana. La versió ha anat a càrrec del periodista i escriptor Josep-Vicent Miralles i amb les magnífiques il·lustracions de l’artista de Vila-Real Paula Bonet.



Imatge treta de l'Instagram de Paula Bonet
El Tirant és una novel·la escrita pel cavaller i escriptor valencià Joanot Martorell la segona meitat del segle XV, una de les fites de la literatura cavalleresca europea. La novel·la narra les aventures militars, cavalleresques i amoroses de Tirant lo Blanch, un cavaller bretó que viu fets d’armes a Anglaterra, Sicília, l’Imperi Bizantí i el nord d’Àfrica. Els experts en literatura diuen que Martorell es basà en la vida de Roger de Flor, l’aventurer calabrès que serví els monarques catalans a finals del segle XIII i principis del XIV i que guià l’expedició dels almogàvers a l’Imperi Bizantí. I de ben segur que Roger d’Adià, l’heroi de les Cròniques del Món Conegut de l’escriptor barceloní Jaume Fuster, la trilogia de fantasia èpica per excel·lència de la literatura catalana, també pren com a model el Tirant literari i fins i tot el Roger de Flor històric.


El Tirant pot ésser considerat una novel·la fantàstica? Fa de mal dir. És ben cert que no hi apareixen elements màgics, però l’ambientació cavalleresca i medieval i la geografia semifantàstica del món del Tirant són dues raons de pes que fan que, almenys per a mi, aquesta sigui una novel·la de fantasia històrica. Per exemple, en el món del Tirant hi ha regnes reals amb ciutats que no hi existiren mai. O hi veiem un fictici reialme de la Gran Etiòpia, regit per un fictici rei Escariano, els límits del qual anaven de l’actual Algèria fins a l’Índia, fet que no fou mai així.


Aquesta versió del Tirant, de 120 pàgines i, com he dit, escrita en llenguatge modern i seguint la norma valenciana de la llengua catalana, fa de molt bon llegir. La novel·la no se’ns fa pesada en cap moment si volem endinsar-nos en la mentalitat i el món cavallerescos medievals, un món regit per l’honor, l’amor i la fe cristiana. Un món de bons (els cristians) i dolents (els sarraïns, que volen conquerir els regnes cristians, però que poden arribar a convertir-se en bons si renuncien a l’Islam i es fan cristians, com veiem cap al final de la història). Les il·lustracions de Paula Bonet, plenes de sensibilitat i de sensualitat, acaben de convertir aquest llibre en tota una obra d’art que ha de figurar en un lloc de privilegi de les nostres biblioteques.