Entre 1968 i 1972
l’escriptora Ursula K. LeGuin va publicar les seves tres primeres novel·les del
cicle de Terramar: “Un mag de Terramar”, “Les tombes d’Atuan” i “La costa més
llunyana”. El fil conductor d’aquestes tres novel·les, l’acció de les quals es
desenvolupa en el món de Terramar, un món sense continents, farcit de
centenars, milers d’illes, és el personatge de l’Esparver o Ged, un mag nascut
a l’illa de Gont, que de petit va ser pastor i de gran va arribar a ser
Arquemag, la més alta autoritat en els afers de la màgia de tot Terramar.
Ara, a “La costa
més llunyana”, en la seva maduresa, en Ged rebrà a l’escola de màgia de Roke el
jove Arren, fill del príncep d’Enlad i de les Enlades, hereu del Principat de
Morred, enviat a Roke pel seu pare, el qual s’acabarà convertint en el seu
pupil o aprenent. L’Arren, en aquesta història, agafa, en certa manera, el
paper que en Ged va desenvolupar a “Un mag de Terramar”, un jove inexpert i un
punt orgullós, tot i que de bon cor, que vol aprendre i que esdevindrà
aprenent.
A Roke hi han
arribat rumors procedents de tot Terramar que coincideixen en assenyalar que,
d’alguna manera, a poc a poc, la màgia, va desapareixent. Els fetillers i els
mags van perdent els seus poders, però no només desapareix la màgia. La
il·lusió i l’alegria de la vida van desapareixent del cor de les persones. Un
gran oblit s’estén per arreu. Els mags s’obliden de la màgia de les paraules,
els cantaires no recorden les lletres de les seves cançons i els artesans
perden la destresa en el seu art. Com si la màgia i l’alegria s’escolessin per
algun forat i fugissin d’aquest món. En diversos moments del llibre hi podem
trobar un missatge ecologista que pretén denunciar la destrucció que la
Humanitat provoca en la Natura.
D’aquesta manera,
en Ged iniciarà un viatge per Terramar acompanyat del jove Arren –Lébannen és
el seu nom veritable- amb l’objectiu d’esbrinar què o qui provoca aquest
trasbals en l’equilibri del món. Mestre i deixeble viatjaran a Hort, Lorbànery,
la Duna Llarga enmig de la mar –que de tant en tant és visitada per uns nòmades
dels mars llunyans, els Fills del Mar Obert-, el Pas dels Dracs i l’illa de Sélidor,
on coneixeran els terribles i ancestrals dracs Orm Émbar i Kàlessin.
En aquesta novel·la
l’autora torna a reprendre el ritme de la primera de la saga, un ritme més
ràpid i unes aventures que s’esdevenen durant un viatge, a diferència del ritme
més pausat de “Les tombes d’Atuan”.
La primera edició
en català d’aquesta novel·la publicada originalment en anglès l’any 1972 és de
l’any 1986 i l’edició que tinc a les meves mans és la segona, de març de 1995,
publicada per Edicions Proa, dins la seva col·lecció “Clàssics Moderns”,
dirigida per Francesc Parcerisas –traductor al català, d’altra banda, de l’obra
de Tolkien-. La traducció, acuradíssima, magnífica, com en els primers dos
llibres de la saga, va anar a càrrec de Madeleine Cases.
Com ja he dit en
els articles anteriors, les novel·les d’aquesta saga no són gens fàcils de
trobar. A la llibreria Gigamesh de Barcelona he vist les tres primeres, no pas
la quarta, “Tehanu”, que voldria llegir de seguida que pugui. Sempre les podeu
cercar per internet, a través d’Iberlibro o Amazon, però “Tehanu” és
veritablement introbable i segurament l’hauré d’enviar a buscar a alguna
biblioteca del país a través del Sistema de Lectura Pública de Catalunya,
perquè sembla que està totalment esgotada a les llibreries.
Des d’aquí, doncs,
us recomano la lectura de “La costa més llunyana” i de tota la saga de
Terramar. LeGuin, al costat de Tolkien i potser ara de Martin, és una de les
grans escriptores de literatura fantàstica i el cicle de Terramar ja fa molts
anys que és un clàssic de la fantasia. Ara només falta que Proa faci una nova
edició d’aquestes novel·les i, ja de passada, faci traduir al català i publiqui
“L’altre vent”, el cinquè llibre de la saga, que encara no s’ha publicat en
català. Esperem que s’hi animin!
