En aquest blog
fa anys que reivindiquem la fantasia èpica en llengua catalana. Les editorials
nostrades no ofereixen al públic catalanoparlant una oferta gaire àmplia de
novel·les de fantasia en la nostra llengua. I encara menys si es tracta de
novel·les de fantasia no adreçades específicament al públic juvenil, és a dir,
la fantasia adulta, “jocdetroniana”, perquè ens entenguem, amb dosis abundants
i explícites de violència i sexe. La literatura “d’herois” en la nostra
llengua, aquelles obres protagonitzades per personatges que es destaquen per la
seva valentia, duresa i violència, també és gairebé inexistent. El còmic en
català, i encara menys si té un component fantàstic i heroic, també brilla per
la seva absència.
Una excepció és
la sèrie de còmics de l’almogàver Tallaferro, de l’escriptor Víctor Mora i els
dibuixants Adrià Blasco i Jesús Blasco. Víctor Mora (creador també del Capitán
Trueno, un heroi medieval originari del comtat d’Empúries), es va treure del
magí en Tallaferro, un almogàver català que, en aquestes aventures de ficció,
viatjà amb la Companyia Catalana comandada per Roger de Flor fins a
Constantinoble els primers anys del segle XIV.
En Tallaferro és
un heroi valent, abnegat i patriota, sempre disposat a treure d’un destret una
bella damisel·la de bellesa “sofialoreniana” o un amic. En aquest sentit es
tracta d’un heroi de còmic força clàssic. La violència que exerceix en
Tallaferro és força light, tot i que de tant en tant reparteix uns quants cops
d’espasa. El lector ha de suposar que l’heroi de vegades ha de matar els seus
enemics però en els còmics aquestes situacions no són gaire explícites. En les
batalles s’hi veu poca sang i cap budell dels morts.
Acompanyen el nostre
heroi en Galdric, un noiet almogàver i el savi Pyrèlius. De tant en tant en
Tallaferro es troba amb una antagonista que apareix en els diversos còmics, la
bruixa Myssia del Mar Negre, una voluptuosa fetillera de raça negra que posa el
toc de màgia i fantasia en les aventures del nostre almogàver.
Els còmics d’en
Tallaferro són quatre:
1-“La batalla de
Filadèlfia”, que s’esdevé en terres de l’imperi Bizantí.
2-“El tresor de
Barcelona”, en el qual en Tallaferro torna a Catalunya.
3-“L’enigma de
la ciutat perduda”, que porta en Tallaferro a terres de l’Àfrica negra.
4-“L’última
aventura”, on en Tallaferro torna una altra vegada a Bizanci, concretament a
Constantinoble.
Tots quatre
còmics, magníficament editats entre per Oikostau-La Busca Còmics entre 1996 i
2001, tenen un regust antic. M’explicaré. Els dibuixos em recorden molt els del
Capitán Trueno, còmic creat a la dècada de 1950, com hem dit abans, pel mateix
Víctor Mora, encara que els dibuixants de tots dos còmics siguin diferents.
D’altra banda, en Tallaferro és un personatge força pla, la seva personalitat
no és gaire carismàtica, tot i que pel seu físic ho podria haver estat. En
Tallaferro és una mica encarcarat, és un personatge que no és precisament
polièdric, és d’una sola peça, sense contradiccions, cap ni una. La violència
light i l’absència de sexe (tot i l’abundant presència d’homes i sobretot de
dones lleugeres de roba) o de qualsevol detall que hi faci referència també
contribueixen a donar als còmics d’en Tallaferro un aire d’una altra època
d’aquest país en què la violència, el sexe i fins i tots els insults explícits
eren censurats.
Tanmateix, si
volem podem gaudir molt els àlbums d’en Tallaferro. Tot i això que hem dit els
còmics d’en Tallaferro, pel seu context històric medieval els anys dels
almogàvers i per la qualitat dels dibuixos, poden ser qualificats d’èpics i
heroics. Això sí, són molt difícils d’aconseguir. Jo els he hagut d’anar
aplegant a poc a poc cercant-los per internet i no ha estat una tasca fàcil. I
a les llibreries normals no es poden trobar, estan totalment descatalogats.
I em direu,
perquè us parlo d’una sèrie de còmics que pràcticament són introbables? Doncs
perquè publicant aquest article vull deixar constància de la seva existència i
vull sensibilitzar els lectors que tenim còmics en català de qualitat (ara
mateix em venen al cap els còmics de temàtica històrica de n’Oriol Garcia i
Quera, que de Cròniques de Neopàtria estant us recomano) als quals cal que
donem suport anant a la llibreria a comprar-los. Si volem normalitzar la
llengua i la literatura catalanes també hem de normalitzar el còmic en català.
Però sobretot vull conscienciar els editors de les editorials catalanes i els
gestors culturals del govern (espero que algun d’uns o altres em llegeixi) que
cal donar suport a tot el còmic en català. I no només al còmic adreçat a
infants i joves. El còmic en català adreçat al públic adult requereix una
atenció especial. I el públic lector de còmic adult en català, si no existeix
o, si més no, és poc nombrós, cal crear-lo o almenys potenciar-lo.
Un exemple, i
perdoneu-me si me’n vaig una mica del tema de l’article: quan a finals dels
anys 80 del segle passat el rock en català va tenir el seu gran boom no hi
havia un públic que demanés a crits l’existència de grups com Sau, Sopa de
Cabra, els Pets o Sangtraït. L’existència d’aquestes bandes i sobretot el
suport institucional que van rebre a tots els nivells a Catalunya fou bàsic
perquè milers i milers de joves catalans que abans només escoltaven música en
anglès o castellà de cop comencessin a escoltar música i a anar a concerts de
grups de pop i rock catalans. Doncs ara faria falta el mateix, un gran suport
institucional al foment de la lectura en català, i sobretot als gèneres
fantàstics: fantasia, ciència-ficció, terror i també al còmic. Només així
aconseguirem començar a normalitzar de debò la nostra llengua.
